BioSofia

“La vellesa és més
temible que haver de morir” Juvenal.

La consciència
de la mort marca l’existència humana. L’existència humana és un “ésser-per-a la mort”,
afirma un del principals pensadors del s.XX, Heidegger.

Epicur, decidit a fer campanya en favor de la vida feliç, havia
dedicat unes quantes màximes a combatre aquesta por. “El més terrorífic dels mals, la mort, no ens afecta
en absolut a nosaltres perquè mentre som vius, la mort no existeix; i quan la
mort és present, nosaltres ja no hi som”.

Però el pensador
llatí Juvenal ho matisa: més que la mort, és la vellesa amb les seves xacres
i la seva decrepitud el que fa por de debò. Una por que la nostra època ha
engrandit per l’allargament de l’edat senil.

La frase del dia. És d’Igmar Bergman:

“Envellir és com escalar una gran
muntanya. Mentre puges, les forces minven, però la mirada és lliure, i la vista, més àmplia i més serena”

Tota una alenada optimista sobre l’última
etapa de la nostra vida.

Estic fent la
ressenya de l’últim programa Veritat o mentida? d’ El matí de Catalunya ràdio.
Alfons Bertran aquesta vegada ha convidat a parlar-ne a Josep Ma. Castellet que
als seus 81 anys no es considera vell sinó gran. L’activitat i la lucidesa
encara l’acompanyen i li permeten publicar les seves memòries.

I les preguntes del bon filòsof: Quan un passa de
ser gran a ser vell? És qüestió d’edat? La vellesa té relació amb l’edat, però no és el
mateix fer anys qye fer-se vell. El que marca la frontera és mantenir la curiositat: curiositat per la
gent, pel que està per venir, per l’evolució. Mantenir-se és una qüestió d’actitud
més que d’anys: mirar el futur, fer plans, no quedar atrapat en la nostàlgia, “ser
infidels al passat” diu Castellet. Un és gran quan encara gaudeix aprofitant el
temps present. Viure, diu el convidat, és anar salvant els complots que la vida
ens ordeix per a no fer res de profit. Mentre encara t’hi vegis en cor, no ets
pas vell.

La veu dels oients. Han intervingut
deu persones. Les opinions es distribueixen equitativament. Quatre troben que
Juvenal té raó i ens ha de preocupar més la vellesa, quatre més no hi estan d’acord
perquè creuen que en termes generals la vellesa es viu raonablement bé, i dos
matisen que tot depèn de l’estat físic amb que et trobaràs. Segurament aquesta
distribució de meitat i meitat és la que trobaríem en una enquesta seriosa tant
en la població major de 80 anys com en la més jove.

La meva àvia va viure fins
als 103 anys. Maquíssima i afectuosa com poques. Tenia el cap claríssim i s’interessava
per les meves publicacions i els meus treballs en informàtica. Però pràcticament
no hi veia i els ossos li feien força mal. Sense amargor, però amb decisió,
deia que Déu feria bé d’emportar-se-la. Vivia ben cuidada per la meva mare i rebia
freqüentment la visita dels seus fills, néts i besnéts , però va arribar un
moment que els anys ja li pesaven més del compte.

La veu de l’experiència. Una infermera veu el costat més trist de la vida i, en aquest cas de les persones velles. Diu que el problema d’aquestes persones té un nom: dolor. Ella veu que els metges estan més inclitat a allargar la vida que a reduir-lo. En conseqüència ens anima a fer el testament vital mentre encara siguem amos de nosaltres mateixos. Totalment d’acord.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!