BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
La religió és l’opi del poble. Veritat o mentida?
Més veritat que mentida. Abans que res situem
la sentència de K. Marx en el seu context. Pel soroll que ha fet la frase pot
semblar que forma part d?un pamflet. Tot el contrari, està inserida en un llibre de lectura no gens fàcil sobre la condició
humana i la seva alienació actual. Un dels temes en què les paraules de
Marx encara conserven una viva actualitat.
….
?El fonament de la crítica a la religió és: l?home fa la
religió; no pas la religió a l?home. […] I és que a l?home el constitueix el
món dels homes, de l?Estat, de tota la societat. Un Estat i una societat que
produeixen la religió, constituïda en consciència d?un món invertit ja que ells
formen un món invertit. La religió és la teoria general d?aquest món, […] la
formulació popular de la seva lògica, […] la seva sanció moral, la seva
fonamental font de consolació i la seva justificació. […] La lluita contra la
religió és, per tant, la lluita indirecta contra aquest món […].
La misèria religiosa és, per una banda, l?expressió de la
misèria real, i, per l?altra, la protesta contra tal misèria real. La religió
és el sospir de la criatura aclaparada, l?estat emocional d?un món sense cor
perquè no és més que l?expressió espiritual d?un estat de coses mancades
d?esperit [humà]. La religió és l?opi del poble.?
(Crítica de la filosofia del dret de Hegel)
En aquest context, la sentència expressa tant o més l?aspecte positiu de la religió que el
negatiu. Marx ve a dir que si alguna cosa bona té la religió és que calma
com l?opi: permet que la criatura aclaparada pugui sospirar i deixar anar el seu
lament adolorit per un sistema capitalista sense ànima.
Sovint, però, la interpretació que es dóna a
aquesta darrera frase és que la religió en oferir-nos el consol d?una altra
vida (o en les pregàries) ens adorm, com l?opi: adorm les forces que haurien de servir per canviar aquest estat de
coses des d?ara mateix. No és la interpretació que s?adiu més amb el
paràgraf, però segur que Marx l?aplaudiria. Aquesta segona és la que El Matí de
Catalunya Ràdio proposa com tema a discutir.
Quantes vegades no hem sentit als capellans
que havíem de resignar-nos a la voluntat de Déu! Si la vida juga cruelment amb
nosaltres no hem de dubtar de la bondat del Totpoderós ja que els seus designis
són inescrutables i sap convertir en rectes els gargots més enrevessats, etc. Quan
hem patit una injustícia, els mossens han recorregut al ?cel? com al lloc on
rebríem el premi reparador. Si el dolor colpejava el nostre cos, calia oferir
aquest dolor per a la conversió dels infidels o dels ?pobres negrets?. Sé que
aquesta última filigrana no ha estat privilegi de tothom de poder-la sentir,
però asseguro de debò que és autèntica. En quant a la posició social, durant centenars
d?anys els capellans han predicat que havíem d?acceptar humilment el lloc que Déu ens havia deparat.
Aquest
panorama general de la religió no pot amagar el grapat de capellans bons que a
Amèrica llatina han treballat i donat la vida per un canvi real de la vida dels
humils. La jerarquia en el millor dels casos els ha
deixat sols. Alguns s?han empescat una teologia de l?alliberament i ja sabem la
reacció de Roma. Per aquestes contrades les prèdiques no passen de desitjar un vaporós ?món millor? o de recordar genèricament que hem d?estimar els
germans. Inconcreció que contrasta
amb el tractament que rep el tema que realment obsessiona a la jerarquia: la
moral sexual.
Després d?aquestes paraules crítiques és quan
tothom té a la punta de la llengua un nom: la
Mare Teresa de Calcuta. Se n?hi poden afegir uns quants més escampats al
llarg de la història del cristianisme. Un comentari: si aquests quatre noms destaquen és justament pel gran contrast amb el
comportament general de la religió a la que pertanyen.
Això, la religió. Jesús en els evangelis és tota una altra cosa. D?entrada, cal parar
atenció en el fet que Jesús no fa cap gest dirigit a fundar cap religió. Les
paraules de Marx, doncs, no li anirien adreçades. Jesús quan parlava de l?amor
als altres sí concretava:
visitar-los a la presó, quan estan malalts, repartir els béns, etc. Què diria
Jesús del nostre capitalisme galopant, ell que enaltia els que eren perseguits per la justícia? Entraria en el tema de la sexualitat quan només ho va fer per
perdonar una prostituta? Davant del
dolor no recorre al cel, cura, soluciona problemes de gana, ajuda i demana als
rics que reparteixin béns, etc. Però és clar, les paraules de Marx que ara
discutim van adreçades a la religió, no a Jesús. Paraules que són més veritat que mentida.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
"la gloria de Déu és la vida de l’Home" (St. Irineu, un dels primers pares de l’església. Cap al s.IV)
Abans que res, enhorabona per l’escrit perquè no es limita a usar el text sense context (seria un pretext) i perdona que jo sí usi una cita "solta" per a aportar quelcom a la reflexió.
La cita aquesta va per això que dius de "limitar-se a la voluntat de Déu". La voluntat de Déu no és l’alienació sinó la plenitud i, donat que Déu és amor (1a Jn 4, 14ss), personalment entenc que no hi altra voluntat que viure en aquest amor (de fet és l´’unic manament que ens ha estat llegat als cristians). Aquest manament d’amor pot ser opi? depén, mal entés pot ser-ho. Ja que cites als teòlegs de l’alliberament em remeto a Jon Sobrino quan diu que el motor de l’acció del Jesús Històric (que és el mateix que professem, en el qui creiem els cristians) és el que ell anomena "el principio de misericordia", és a dir, que l’estòmac es revolta davant la injustícia.
Hi hauria molt que parlar a apartir d’aquest post, (gràcies per escriure’l) però només deixaré apuntat això que ja he escrit.
atentament. eloi
A aquest text només li retrauria un aspecte. No es planteja que Déu no existeixi. És més, sembla estar basat en que Déu existeix.
Per què la fe? No és més normal pensar que Déu no existeix, o no plantejar-nos si existeix?. No em refio de les veritats revelades.
Ens imaginem coses que no existeixen. Dracs, follets, fades i altres fantasies. També hi ha coses que no existeixen i tampoc no ens les imaginem, i per això no les puc citar ara. I Déu?. Per què ens hem d’imaginar Déu? Per què hem de pensar que existeix?. O és que pensem que existeix perquè algú l’ha imaginat?. La fe no és el mateix que credulitat, és a dir creure el que et diuen sense oposar resistència iencara que no hi hagi cap indici raonable de veracitat?
Necessitem una religió per estimar, per bastir una ètica, per comportar-nos amb bondat?. Jo crec que no.
Crec que el veritable avenç per a la humanitat seria una moral atea, una ètica laica, basada en el dubte, el reconeixement que no ho sabem tot i potser no cal l’explicació última, i que les coses són relatives, en comptes de creure’ns possessors de veritats absolutes absolutes i transcendents que ens expliquen i ho expliquen tot. La primera opció obre pas a la tolerància i la convivència. La segona… bé ja veiem com parlen els integristes de la Conferència Episcopal Espanyola o els itegristes de l’ISlam. A això tendeix pensar que es té un veritat absoluta (no les persones creients, sinó les organitzacion sreligioses, segurament manades ples pitjors).