BioSofia

“Ana
Patricia Botin, l’executiva millor pagada. Presidenta del Banesto
per obra i gràcia del seu pare, Emilio Botin, va percebre l’any passat una
recompensa de 3,1 milions d’euros. L’alça que representa és del 14% sobre el
que es va embutxacar el 2006. La pujada
multiplica unes quantes vegades l’increment de la inflació durant el mateix
període. L’estipendi esmentat es va repartir en dos conceptes: 1,11 milions de
paga fixa i 1,99 milions de paga variable.

A més a més, a càrrec de les arques de l’entitat, el fons de pensions
de la senyora Botín es va nodrir amb una aportació de gairebé tres milions.
Després d’aquest reforç, el seu fons de pensions acumula la bella quantitat de
18 milions d’euros, equivalent a prop de 3.000 milions de pessetes.

És a dir, entre sou fix i variable i aportacions al seu fons de
pensions, Botín filla, va reportar 6,1 milions d’euros. Aquesta suma eleva
l’agraciada a la categoria de l’executiva més ben pagada d’Espanya amb una bona
diferència sobre les seves immediates seguidores.

D’altra banda, la presidenta de Banesto té l’inevitable i abusiu
contracte blindat, a l’estil del que es practica en d’altres empreses de la
borsa. En virtut de les seves clàusules, la nostra dama té garantida, per a
l’hipotètic cas de ser acomiadada, una indemnització de cinc anualitats de
salari fix, és a dir, més de 5,5 milions
d’euros.”

Notícia extreta fil per randa de la revista “el cèntim” del diari Avui
en la seva edició d’aquest diumenge 3 de febrer.

“El papa verde” és una novel.la on es
descriu descarnadament l’apropiació per la força
de les terres dels indígenes centreamericans. L’espavilat és un usurpador provinent
del nord i que parla anglès. Té uns plans magnífics per fer prosperar aquelles
terres amb una extensa plantació de plàtans. Una sensata raó econòmica per
robar. L’autor de la novel.la és Miguel Angel Astúrias, premi Nobel de literatura el
1967. La mateixa història s’ha repetit sense parar al llarg de la història. Els
homes forts de l’oest nord-americà arrabassaven les terres primer dels indis i
després dels seus compatriotes més febles. A casa nostra si s’ha de fer un parc temàtic, una via férrea, una central elèctrica o
qualsevol altra obra declarada d’interès general, s’expropia. Ara en aquells terrenys unes altres persones a qui
es concedeix l’execució de l’obra, hi faran el seu negoci. No seria el més just que una part del benefici del negoci
anés a parar a la persona a qui s’ha obligat a cedir els terrenys?

Quin criteri
determina la quantia dels sous? Si ho pensem bé, només s’estableixen en funció del tour de force entre treballadors i patronal. Aquesta
sempre pot rebre el reforç estimat de les forces de l’ordre. Perquè al cap i a
la fi és una qüestió de manteniment de l’ordre… establert. Actualment no cal
fer-ho tan tràgic, és de mal gust veure patacades per televisió. N’hi ha prou d’ensabonar els sindicats per una banda i
adobar la forma de calcular l’IPC per l’altra. I així queda garantit
l’ordre i el descens constant del poder adquisitiu de les classes
populars. El PIB espanyol puja per sobre
de la mitjana europea, però la gent té més dificultats que mai per arribar
tranquil.la a final de mes. Tot i que els crèdits ho amaguen una mica. Preguntem-nos, doncs, on va a parar la riquesa que el PIB reflecteix si tal
riquesa no arriba a les nostres llibretes d’estalvi.

Queda clar que n’hi ha que s’enriqueixen a costa de l’empobriment de la majoria. Però tenim dret a afirmar com Proudhon que la propietat és un robatori? Si voleu llegir les argumentacions del mateix Proudhon, podeu anar aquí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!