BioSofia

L’Eva és una mare jove que acabo de conèixer en una calçotada. Hi ha portat l’Hèctor, el seu fill, de 3 anys. En saber la meva professió, li ha faltat temps per comentar-me que el nen en el parvulari no dibuixa. És clar, és un fet poc habitual. Es veu que la senyoreta va cridar a la mare per dir-li ni més ni menys que això: “L’Hèctor és un nen no-nat. No ha integrat el ‘jo’ encara i per això no vol deixar cap empremta d’ell mateix. No vol deixar cap marca.” Aquest comentari, l’Eva no se’l pot treure del cap i la fa sentir impotent. Encara més pel fet que fa deu mesos que el pare de l’Hèctor “ens ha deixat”. 

Durant la calçotada m’he fixat que l’Eva estava tan pendent del petit que fins i tot li posava el menjar a la boca. La mare s’avançava a fer-li moltes de les coses que el nen intentava. 

Que als tres anys, l’Hèctor, no faci manualitats i no dibuixi, efectivament, és un problema. Però no és pas un drama, com les pomposes i fantasioses paraules de la mestra jugant a psicòloga fan semblar. Un problema que se solucionarà si es busquen els causes en la vida del nen en comptes d’enfilar-se en elucubracions pseudo-teòriques.

Perquè un nen pugui fer ús de les seves mans, se n’ha saber autoritzat pels seus pares. Ha de sentir que aquests li permeten utilitzar-les, que és com dir que el fan sentir un persona de cap a peus i, en aquest cas, de cap a mans. Podem assegurar que en aquest moment l’Hèctor se sent més aviat una part d’una altra persona, la seva mare. Quan la mare diu que el pare “ens” ha deixat, està mostrant que sent el nen com una part seva, no autònoma. En té una imatge irreal perquè el pare no ha deixat pas al fill que visita regularment sinó només a ella. La mare no s’ha d’expressar d’aquesta manera perquè projecta una unió amb el fill que li impedeix a aquest sentir-se plenament ell. Segurament aquesta assimilació es realitza no només en el llenguatge sinó també en moltes accions que van tallant les ales al fill… o les mans. 

L’Hèctor ha de rebre nítidament la informació que té dos pares per a tota la vida. El pare ha deixat d’estimar la mare, però no pas a ell. 

I a més, perquè un nen pugui utilitzar les dues mans a la guardaria, cal que se l’estimuli a utilitzar-les a casa. Als 3 anys s’ha de poder espavilar sol en la vida quotidiana: rentar-se, vestir-se, anar al lavabo… Si les mans de la mare, o dels avis, l’hi fan tot, el nen deixa de tenir mans. 

Li vaig dir a l’Eva que hi reflexionés i en prengués bona nota per canviar el que hagués de canviar. Així, l’Hèctor podrà fer-se gran. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!