BioSofia

El convidat. Jean-Louis
Cianni. Autor de La filosofia un remedio contra el paro. De formació
filosòfica i periodística. Exercia de director de
comunicació d’una companyia aèria liquidada en un d’aquests avatars
d’absorcions i reconversions als que ens té tan acostumats el capitalisme
modern. Tenia 49 anys. Va trobar en la filosofia, primer el consol, i després
la força per refer l’autoestima.

“En la societat occidental tenim dos maneres de veure el treball o bé
com un sofriment o bé com un alliberament. Cadascun trobarà la seva via entre
aquests dos pols. Però el que és veritat és que una vegada ets a l’atur deixes
d’existir perquè ja no ets reconegut pels altres i d’aquí passes a no ser
reconegut ni per tu mateix.”

“L’ésser humà és un ésser de reconeixement. Aquest reconeixement és
l’origen de la relació social. Quan un no és reconegut, no existeix a la
societat. És en aquest intercanvi de coneixement i reconeixement amb un mateix
i en els altres que un esdevé un ésser social.”

De la meva
experiència.

Al despatx es va presentar una senyora amb l’alegria d’haver rebut la
primera carta del seu marit desaparegut des de feia un any i mig. Havia perdut la feina, però la dona no havia vinculat mai la seva desaparició amb l’atur. Dins els sobre hi venia un xec. El marit li explicava
que, avergonyit per haver-se quedat a l’atur, no es veia amb forces de viure
amb la família. Se n’havia anat a buscar feina i només ara que l’havia trobat,
a Saragossa, s’atrevia a posar-se en contacte amb ella. Encara que aquest fet
va passar quan encara els acomiadaments en massa no s’havien generalitzat,
il.lustra perfectament el que diu Jean Louis Cianni.

El treball no ens aporta només diners. La nostra dignitat hi està
compromesa.
Som el que valem i valem el que els altres ens reconeixen.

Perles d’un bloc.
Això
és el que he trobat furgant pels blocs de la xarxa.

“Quanta raó tens. Jo prefereixo
ser una indigna en majúscules que anar a treballar…” “Tens més raó que el meu avi que deia que si una cosa cal que s’esperi
és la feina.”

El meu punt de
vista

Poques vegades m’ho he passat tan bé com preparant les classes, explicant i
observant els alumnes aprenent amb les eines que els proporcionava.

De tota manera, jo modularia el que ens ha dit Cianni. D’acord, calibrem
el valor del treball quan el perdem o ens el sostreuen. És quan ens manquen que
les coses i les persones ens revelen el seu valor. Caiguts en l’atur no només
trobem a faltar el diner que ens permet de viure sinó el reconeixement social i
amb ell la dignitat.

El reconeixement que trobem a faltar en l’atur, de fet tampoc el rebem
a la feina, quan treballem. Josep, el meu company professor de Tecnologia, fa
treure als seus alumnes a selectivitat una mitjana de 8, més de dos punts per
sobre de la mitjana catalana. Extraordinari.
Jo, que me n’adono, el felicito cada any, però la direcció es mostra
immune al reconeixement. Molt bon paio, el Josep. No se’n queixa pas.

Rectifico, doncs. El treball ens dignifica no pel reconeixement que només
es dóna en compte gotes, sinó perquè manté la fantasia del reconeixement. Mentre
tenim feina, mantenim la secreta esperança del reconeixement possible que mai no
arriba. Pura imaginació, pura fantasia. Amb l’atur no és que ens manqui el
reconeixement sinó els elements que permetien mantenir la fantasia del
reconeixement. Alguna vegada ens ha vingut al cap l’evidència que tant si fem
poc com si fem molt, ningú no ho tindrà mai en compte. De seguida apartem la
idea. No ens convé. Hem de mantenir la fantasia del suposat reconeixement. Això
és el que realment perdem amb l’atur. La dignitat del treball és sobre tot una
fantasia.

“Bon dia, mandra” és un llibre recomanable. Va dirigit als
treballadors, però jo el faria llegir als càrrecs directius. Volem millors
sous, però sobre tot volem reconeixement. Hi guanyaríem tots.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!