BioSofia

Post dedicat a ANTONI BASSAS a qui algun boig ha volgut fer callar.

Tomasso Campanella. El món és una gàbia de bojos. A casa
nostra preferim dir que el món és una olla de grills, ens recorda en Bassas. (De
quan els bojos eren tancats en gàbies!)

Veritat?

Moltes coses dels humans ens fan pensar que és veritat. El món és una
gàbia de bojos. No passa res per reconèixer-ho. Hobbes va sentenciar: “La
bogeria és tenir passions més fortes i vehements del que és comú.”

Si la passió
és vida i l’amor de debò és boig, hauríem de celebrar la bogeria! “L’amor que
t’arrossega, que et centrifuga, que et fa viure hores immortals, no té res de
raonable. Ni la fe, que no pots explicar, però que ho explica tot, o l’art o la
poesia o la literatura que són obra del geni –també del treball, és clar, tot i
que això ve després i secundàriament. Ho va dir Schelling: “L’essència més profunda de l’esperit
humà és la bogeria”. De manera que visca Dionís, visca el déu del vi, la
passió, el sexe, la foscor, la creació, la follia…, ens diu l’Adolf Beltran
al seu espai setmanal dins del programa de l’Antoni Bassas.

Mentida?

Pensem bé el que acabem de llegir. No voleu dir que si fóssim més
raonables, més calmats, més assenyats, el país, la gent, tots no seríem millor?
Un mateix, cadascun de nosaltres, “si es deixa arrossegar pels impulsos, es pot
trobar dient com Macbeth que el món és un conte explicat per un idiota, ple de soroll i de fúria, que no
significa res. Som animals, però racionals. La raó ens hauria de distingir. Per
molt que ara estiguin de moda els profetes de l’irracional, els esotèrics de pa
sucat amb oli”, els predicadors de la llagrimeta fàcil i de l’espontaneïtat
visceral.

Els oients.

“Tinc un monstre a dins des que sóc mare. Mataria per defensar els meus
fills.” Qui ho diu és conscient que actuaria desoint la seva pròpia lògica i
deixant-se emportar voluntàriament per impulsos que censuraria en un altre.
Altres oients reconeixen que deixen anar aquestes fúries viscerals només en el
pla de la imaginació. Tots hi recorrem després d’haver rebut humiliacions o
perjudicis per part d’un altre. Aquestes imaginacions ens alerten d’aquell
altre jo que s’activaria si els impulsos fossin més intensos o el control
social fos menys sever. Ho hem de reconèixer tenim un costat fosc! Tenim un
soterrani… i allí hi habita una bèstia.

Algú considera la que bogeria és generalitzada ja que la major part
de la gent es passa la vida volent ser allò que no és. Així la felicitat se’ns
esmuny constantment.
Voleu una bogeria més gran, opina una altra, que el fet que una part
del món es mori de gana i l’altra d’obessitat? Una bogeria que trobem normal,
pel fet de ser habitual.

Rosa aposta per tenir tota la bogeria del món, però raonada. La frase
és sucosa, però algú l’hauria d’esprémer.

Ara ha arribat el moment d’aclarir els termes del debat. La paraula “bojos” s’ha fet servir
en significats diferent encara que molt semblants i tot i així els hi hem aplicat els
mateixos predicats, les mateixes reflexions. Hi ha hagut un xic de confusió. Com a mínim, caldria puntualitzar
(1) quan el mot “bojos” rep el sentit d’una actuació amb protagonisme impulsiu,
però no del tot desconnectada de la raó; (2) quan li atorguem el sentit tècnic de pèrdua del
sentit de la realitat i de tota lògica; (3) quan l’emprem simplement en el sentit
de complement emocional a una decisió presa amb tots els cap lògics ben
lligats. Etc.

El convidat. Ramon Ma. Nogués.
Catedràtic d’antropologia UAB. Motxilla
intel.lectual: estudis de pedagogia, filosofia, teologia… El seu llibre més
llegit: “Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió.”

Amb ell l’Adolf Beltran ha dialogat sobre el perquè dels nostres
desequilibris. El catedràtic prefereix descriure el món com una gàbia de gent astorada, contradictòria, desconcertada.
Tot ésser té un raó destructiu, agressiu, farcit de desitjos que la raó
censuraria i que vist amb la raó ens faria vergonya. (Per això la frase
socràtica de “coneix-te a tu mateix li fa horror a l’Espinàs.). Prefereix
deixar el terme boig per als casos límits.

Expliquem els nostres desequilibris. Necessitem, com els animals,
satisfer necessitats d’aliment, sexe i relació, però gràcies a la raó som
capaços a més a més de construir valors. Això, dins el regne animal, és un
luxe, un luxe que té un preu: la possibilitat del desequilibri, o la necessitat
d’un reequilibri constant. La contradicció que ens assetja neix de la incoherència
entre els objectius als què aspirem i la infraestructura neurològica de què
disposem, que no dóna per assolir-los. El desig queda frustrat i la frustració és
neguit i dolor.

“Si creus que la teva vida i tu mateix heu de ser perfectes, aleshores
qualsevol cosa et pot fer trontollar.”

“Una cultura del ‘conflicte que es pot solucionar’ és una bona
cultura.”

La contradicció també neix d’objectius contraposats pel fet de tenir orígens
diferents. Uns neixen de la raó i els altres d’instàncies inconscients i
impulsives “Som mig àngels mig bèsties” (Pascal). Apolo contra/i Dionís, la raó
contra/i la disbauxa. “Raó i emoció són dos pols que ens constitueixen per igual”, continua
R-M. Nogués. No els hem de veure
contradictoris ni oposats. Una raó no assistida adequadament per l’emoció no
funciona bé; La descoberta o intuïció
del nostre cantó fosc ens angoixa. És saludable encarar aquesta realitat, baixar als
“soterranis” amb serenitat i sense
culpabilitat. Allà hi tenim “una bèstia que és millor saber qui és i quina
sortida se li ha de donar”.

“Tothom és boig cinc minuts al dia. La saviesa consisteix a no ser-ne
més temps”

La Rochefoucault: “Qui viu sense bogeria no és tan raonable com sembla.”
Qui vit sans folie n’est pas si sage qu’il croit.“Réflexions morales. (209)

Si pogués acordar Raó i Follia,
I en clar matí, no lluny de la mar clara,
La meva ment, que de goig és avara,
Em fes present l’Etern. I amb fantasia

-Que el cor encén i el meu neguit desvia-
De mots, de sons i tons, adesiara
Fes permanent l’avui, i l’ombra rara
Que m’estrafà pels murs, fos seny i guia

Del meu errar per tamarius i lloses;
-Oh dolços pensaments!, dolçors en boca!-
Tornessin vers l’Abscon, i en cales closes,

Les imatges del son que l’ull evoca,
Vivents; i el Temps no fos; i l’esperança
En Immortals Absents, fos llum i dansa!

Foix, Sol i de dol, 19

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!