BioSofia

“El cel parla de la glòria de Déu, l’estelada anuncia el que han fet
les seves mans”. Psalm 19. La mateixa frase serveix a Issac Newton per
encapçalar els Principia
(Philosophiae Naturalis Principia Matemática_ Principis Matemàtics de Filosofia Natural),
el llibre que contenia les lleis
definitives de la mecànica. Per al científic l’engranatge precís de l’univers
demostra l’existència de Déu.

Si és veritat o fals vàrem poder reflexionar-ho el dimecres a El Matí
de Catalunya Ràdio. La presentació, extensa i incisiva com de costum, va anar a
càrrec del periodista Albert Beltran.

Veritat?

Per què no? El cel estrellat, la bellesa sublim del firmament no pot
ser obra ni de l’atzar ni el producte cec de la matèria. Abans que Newton, ja
St. Tomàs va voler demostrar que les coses que no tenen coneixement, la
naturalesa sencera, no poden accedir a l’existència per elles mateixes.
L’univers ha de ser obra d’un ésser intel.ligent que l’hagi ideat i forjat; un
ésser que anomenem Déu. Dant cantava a l’amor que mou el cel i les estrelles.
Un amor que només pot brollar d’un ésser superior. Dant estava més en la línia
agustiniana.

O fals?

La contemplació
del cel ens posa molt romàntics, però aquest cel no es res més que un camp de
forces gegants generador de cataclismes. En cas que hi observem algun ordre, no
és un ordre que estigui fet per als humans. Som massa poca cosa, massa
insignificants. La mateixa Bíblia ja ens preavisa i ens indica que d’aquest cel
tan poètic ens arribarà l’apocalipsi en forma de meteorit.

No només la Bíblia, també els científics. Segons ells, no durarem més
de 8 mil milions d’anys. O 5 mil milions que és quan el Sol, que ara és una
estrella mitjana, s’haurà convertit en una estrella prou gegant com per atreure
la Terra. Les conseqüències són fàcils d’imaginar.

Això en el millor dels casos, que potser nosaltres mateixos serem molt
abans el botxí del planeta o del seus organismes vivents.

El convidat. Lawrence M. Krauss. Astronom i físic de la universitat de Cleveland,
Ohio. Reconegut internacionalment, no para de rebre premis. “Història de un
átomo” és el llibre que d’ell s’acaba de traduir.

“Si creus en Déu, el cel parla de la seva glòria, si no, no. El cel és
com és i nosaltres l’interpretem segons les nostres perspectives, religioses o
metafísiques.”

“La ciència no fa impossible de creure en Déu, però tampoc no cal
recórrer a Déu per explicar l’origen de l’univers.” L-M. Krauss no és creient,
però entén que l’univers pugui ser una font d’espiritualitat, com per a
Einstein. L’espiritualitat no és una exclusiva del pensament religiós.

“Si hi ha un ordre, un propòsit, en l’univers, la ciència no ho pot
decidir.”

“Molta gent es pensa que la ciència elimina tota la
meravella de l’univers. Però això no és veritat. Quan mires una imatge en el
telescopi i quan mires un punt d’aquesta
imatge i saps que allò no és una estrella sinó una galàxia i que una galàxia
conté centenars de milions d’estrelles i
que hi ha mil milions de galàxies en l’univers, i penses que hi pot haver hagut
civilitzacions ens aquestes galàxies desaparegudes fa molt de temps, és
realment meravellós. I quan miro el cel, el veig extraordinàriament fascinant!”

L. Krauss demana això. Deixa un moment el que estàs fent i mira’t les
mans. I ara, llegeix el següent:

“Em sembla que és
el més poètic que sé de l’univers. Cada àtom dels nostres cossos ve de les
estrelles. De fet, els àtoms de la mà dreta és més que probable que provinguin
d’una estrella diferent dels de l’esquerra. Em sembla meravellós saber que els
àtoms de què estem fets estiguin tan íntimament connectats amb el Cosmos!

Quan la gent em pregunta: “Què importa mirar les estrelles?”
Responc: “D’aquí és d’on venim!”

Som pols d’estrelles. – Carl Sagan

No és inversemblant que algun àtom del nostre cos hagués pogut
pertànyer al cos d’un dinosaure o de Jesús… o potser de Hitler!

Un altre llibre a recomanar: “Déu, Cosmos, caos. Horitzons del diàleg
entre ciència i religió” de David Jou, un científic creient.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!