BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Vaig afirmar amb certa gosadia que quan el nostre interlocutor no ens contesta en català, i sospitem que podria-ho, pensem que es tracta d’un clar posicionament en contra. En contra de la nostra llengua i dels que la fem servir amb els castellanoparlants. O menysté la nostra llengua o, com a mínim, la considera una nosa inoportuna. Avui explicaré tres experiències que demostren que no és així, si més no en la proporció que estem acostumats a creure.
Des de Castella, Madrid i Espanya per extensió, s’han dut a terme durant segles (!) una constant campanya doble:de denigració de la nostra llengua i de la nostra manera de ser. Amb el persistent objectiu d’acomplexar-nos. No exagero. A propòsit dels 800 anys del Rei en Jaume, vaig llegir uns escrits de notables aragonesos d’aquell temps titllant la nostra llengua de “bàrbara”.No em feu buscar el nom d’aquests senyors, però em podeu ben creure. La riuada de la primera immigració a mitjans del s. XX va anar acompanyada d’una campanyad’exaltació del “gracejo” andalús i dels “sosos” catalanes. Després ja hem vist com de casa nostra han sortit millors humoristes que del sud. . Els exemples d’aquest intent dominador i acomplexador omplirien llibres.
Vull dir que no és estrany que hagi calat en moltes ments catalanes la idea que “per cortesia” hem declinar l’ús de la nostra llengua davant dels de parla castellana.No culpem els nostres compatriotes, si us plau! Hem palpat tant la seva hostilitat que la fem extensible als castellanoparlants de casa nostra. La culpa de la dimissió lingüística de molts catalans no és pas seva! Ho hem de tenir molt clar.
També jo creia en el Jose, el quiosquer del costat de casa,una actitud hostil. Per què? L’expressió de la seva cara canviava quan m’hi dirigia en català. No em va caure bé. Però si la seva mare, que l’ajudava, em parlava en català tot i l’accent de persona immigrant! Però quina barra! Per St. Jordi posava la senyera en el taulell exterior per poder vendre més llibres! Fins que un dia vaig passar per davant de l’escola del barri just a la sortida del migdia. El Jose venia de recollir els seus fills i jo per casualitat em vaig trobar darrere seu. Quina va ser la meva sorpresa quan copso la següent conversa entre pare i fills.
– Como se dice mesa en catalán?
– Taula
– Muy bien. I ponte de pié?
– Posa’t dret.
No vaig voler escoltar més. Aquesta conversa evidenciava que el Jose no tenia res contra la nostra llengua. Jo anava errat, no li molestava pas que li parlés en català. Potser simplement se sentia avergonyit de no poder-se expressar amb seguretat. Tenim més gent a favor dels que ens pensem. Donem-los temps i sobre tot l’exemple d’una determinació decidida per part nostra.
Recordem la fórmula:
determinació, amabilitat i naturalitat;
amb tocs de didàctica quan calgui.
L’Olga és la noia dels veïns del replà. De pare granadí i mare tarragonina de parla castellana. Juan, el germà de la noia, sempre se’ns ha dirigit en català. Se’n sent com el que més. Però la noia va mostrar-se molesta la primera vegada que va veure que m’hi adreçava en català. Així, si més no, vaig interpretar la seva ganyota. D’això ja fa dotze anys. Però uns mesos enrere la meva dona em diu tota sorpresa que l’Olga parla amb el seu nou amic en català. Òndia! Al cap d’uns dies ens la trobem a l’ascensor i em deixa garratibat mantenint tota la conversa en català, i així fins al dia d’avui.
Compatriotes, tenim més a favor delque arribem a pensar. No ens enlluernin els crits de “soy espanyol” que vàrem sentir arran del campionat europeu. Hi feia molt l’ “efecte futbol” i a més la meitat d’ells s’integraran plenament quan ens decidim a aplicar la fórmula.
Si anem pensant que el català els molesta,ens sentirem inclinats a canviar la nostra llengua de comunicació. Si creiem que simplement tenen un impediment que desconeixem, però que la seva actitud és positiva, ens animarem més a mantenir-nos fidels als nostres mots.
I el Jordi Gonzàlez? No hi havia qui li arrenqués un mot en català a classe ni per contestar les meves preguntes. I era fanàtic del Barça! I es deia Jordi! La qual cosa demostrava l’actitud positiva dels seus pares tot i que haguessin vingut de fora. Però ell, ni una paraula als seus 18 anys! Doncs bé, ahir mateix, sis anys després, me’l trobo i tota la conversa es va desenvolupar en un català excel.lent!
Què voleu que us digui. Em sembla que la cosa està prou clara. Apa, posem-nos-hi!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs si a Madrid un inmigrant al poc de temps ja està parlant en castellà i ací s’han d’esperar al divuit anys després de l’etapa d’educació formativa per a veure si es veuen en prou eïnes i en cor de poder parlar en català és que alguna qüestió molt greu falla que esdevé mediatitzada de les altes esferes cap avall.
Al cap d’un temps vaig assabentar-me que anava a classe de català per a adults. La ganyota que jo malinterpretava era la cara que posava en voler captar tot el que deia ja que jo era dels pocs clients que li parlava en català!.
Ara ella ja s’ha “soltat” i de vegades parlem d’alguna cosa més que de cafès i entrepans. Malgrat tot (i vet ací allò sorprenent) la gent continua parlant-li en castellà tot i que la veu que parla en català.