BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
He hagut de passar unes vacances forçades a l’hospital Sta. Tecla de Tarragona. Res, una operació quirúrgica freqüent en els homes. Donades les circumstàncies, l’estada ha estat força entretinguda i agradable. Ara no explicaré pas les vicissituds de la meva salutsinó la meva experiència en el tema de la llengua.
Experiència molt semblant a la de la meva vida quotidiana de sempre, però amb una dada a destacar: en dotze dies m’he hagut de relacionar amb molta més gent que d’ordinari, pel cap baix amb unes vint-i-cinc o trenta persones, i gairebé de forma continuada. La cosa és aquesta: sempre ho he fet en català! Amb independència de la llengua amb què se’m dirigien, de l’origen de l’interlocutor i del seu estament dins del cos hospitalari.
Què bé que m’he sentit amb mi mateix! Una satisfacció que s’incrementava a mesura que anava ampliant la diversitat de gent a qui em dirigia, i també perquè notava com anava passant de la forta decisió interna inicial per obligar-me a contestar en català a expressar-m’hi d’una manera cada cop més fluida i natural. De fet, estava recollint el fruit de molts anys d’autoimposició militant amb la senyora que et pregunta l’hora o amb la dependenta o el cambrer o el quiosquer. Fins ara sempre m’ha calgut una certa coacció interna per redreçar la tendència “primària” a contestar amb la mateixa llengua amb què se m’han dirigit. Justament, com que en l’hospital em veia obligat a parlar constantment amb uns i altres, un cop realitzades les primeres decisions, el català em va sortir sempre amb tota fluïdesa . Brollava sense obligar-m’hi. Estava assolint una meta molt preuada! El fruit d’un treball d’anys es feia palès. La meva llengua sorgia espontània i rajava lliure. Quina satisfacció més immensa! La d’una consecució llargament buscada.
Aquesta naturalitat s’encomanava. Ho palpava. Empenyia a l’altra persona a passar al català. Prou notava que a segons qui no li era fàcil, per manca de costum, però la gran majoria em seguia la conversa emprant el català. Sí, també constatava que alguns o algunes eren catalans “domèstics” i que se m’havien dirigit en castellà per la perversió ambiental que s’està imposant entre els joves. Els que no tenien el català com a llengua habitual s’hi passaven gustosament sense constricció de cap mena, “volontiers” que dirien els francesos. I és que, repeteixo, la determinació i la naturalitat s’encomanen.
Ja heu tret la primera conclusió, oi? És qüestió de posar-s’hi. Posem-s’hi, doncs! Som-hi! I esborrem del nostre cap la falsa idea que quan una persona se’ns adreça en castellà és perquè no vol saber res del català. És fals. Si n’hi ha són molt pocs. Són molts més els que gustosament ens escolten en català i que quan podran, s’hi afegiran!
Quan hi ha determinació per part nostra, despertem admiració.
I l’admiració, adhesió.
Destacaré el cas de dos infermeres que em contestaven sempre en castellà. Una tenia un fort accent “manyo”. Al cap d’uns dies, després de donar-li peu a petites converses i a mostrar-me content amb la seva feina, perquè era molt servicial, l’Angeles es va posar de sobte a contestar-me en català. No m’ho creia! Sospito que la meva “naturalitat” li va propiciar el deixar-se anar. Els dies següents anava alternant.
La Rocío tenia un accent andalús molt castís i molt accentuat. Sembla que en aquests casos el català resulta més difícil. Mai es va decidir a fer el pas. Però em queia molt bé perquè era molt agradable i bufona. Puc ben assegurar que les infermeres de les plantes quanta i quinta són d’una amabilitat exquisida. Una tarda que m’havien portat bombons i ella havia vingut a donar-me la medicació, quan ja enfilava la porta, la crido i li demano si li vindria de gust un bombó. Va assentir riallera i agraïda. En va agafar un i d’esquenes ja marxant amb diu amb dicció lenta ressaltant cada síl.laba: “Mol-tes grà-ci-es!”. El to era rialler. M’estava dient que el meu bombó la feia tant satisfeta que m’ho agraïa esforçant-se per emprar la meva llengua. Les gràcies van ser dobles!
Heu descobert la fórmula? Ben senzilla: determinació, amabilitat i naturalitat.
I constanto que cada vegada som més els que ens hi posem-
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A veure si els mitjans sota la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i tanmateix els espanyols del país agafen eixemple junt altres mitjans de comunicació fan el mateix.
Narcís, jo visc als Estats Units i la meva dona és nord-americana (jo li parlo en català i normalment ella em contesta en castellà, i de tant en tant ens passem a l’anglès). El que et vull dir és que sempre que estic de visita a Barcelona m’imposo la norma “només català” i no me l’he haguda d’empassar mai encara. Parlo català amb tothom, inclosos els estrangers, en situacions que molta gent trobaria incòmodes (inclosa la meva família, part de la qual insisteix a parlar en castellà a la meva dona com si el castellà no li fos llengua tan forània com el català i fins i tot sabent que jo li parlo en català).
La qüestió és que tens tota la raó. És la nostra pròpia autocensura que ens coarta. La realitat de l’experiment quan es practica (i que trist que ho haguem de veure com un experiment, encara que sigui un experiment permanent en el nostre cas) és que és molt difícil trobar-te algú que et digui que no entén el català (i t’estic parlant de Barcelona, el nucli d’immigració per excel·lència a les terres de parla catalana); i si aquesta persona apareix, les probabilitats que digui que es nega a entendre’l o a aprendre’l són mínimes. I si existís tal persona, jo tinc clar que ella s’ho perd i que no esperi una actitud positiva per part meva davant d’un actitud tan t negativa seva.
Jo no he exigit mai a ningú que em parli en català, però tampoc no he acceptat mai que ningú em digui el que he de parlar. Quan vivia a Barcelona (ciutat on vaig nèixer i viure fins als 28 anys) mantenia diverses relacions socials en que jo parlava sempre en català i l’altra persona contestava en castellà alternava, i la cosa va estar sempre marcada per la naturalitat. Tens tota la raó: la determinació (el convenciment), l’amabilitat i la naturalitat són clau. Hi afegiria una actitud didàctica. És a dir, jo sempre estic disposat a traduir si algú no m’entén puntualment: que dic “un tallat” i un cambrer castellanoparlant no m’entén? Li repeteixo: “tallat, cortado.” Hauré fet un servei al pròxim client catalanoparlant que vingui. I si el cambrer (o qui sigui) parla un altre idioma i jo el sé, intento acostar-me lingüísticament a ell amb el que jo sàpiga dir.
I també és veritat que és fantàstic sentir-se català conseqüent, sentir que pots viure (amb perdó) sense abaixar-te els pantalons. Perquè sé que molts tenen (teníem) veritables conflicts interns i voldrien (volíem) ser prou forts i no passar-se(nos) al castellà automàticament, però aquesta síndrome del gos apallissat que els governs de Pujol no van fer gaire per esborrar (almenys al carrer) és superior a la voluntat de molts catalans.
Finalment, només dir que, evidentment, no s’ha de portar aquesta actitud lingüística a límits absurds; no es pot pretendre que tothom que passa per Catalunya sàpiga el català. Si un turista francès em demana com arribar a la Sagrada Família li explicaré en francés, però això sí, li diré “bon dia”. És a dir, una part important de la meva estratègia és fer evident al meu interlocutor que la llengua local és el català, i que els catalans aspirem a fer-la servir normalment al carrer. Això sí, sense posar-nos tensos; aquesta tranquil·litat interior l’he trobada després de tenir molt clares les raons de la meva actitud: estic fent el que fan tots els pobles de forma natural, parlar la seva llengua a la seva terra. Si algú vol discutir-me això, tampoc ha d’esperar que li doni copets a l’esquena.
Així doncs, determinació/convenciment (que podríem veure com a derivada de la pròpia dignitat), amabilitat, naturalitat i esperit didàctic. Si això els nostres polítics ho compartissin i ho afavorissim aniríem molt millor.
Suposo que ja saps que fa forces anys jo ja vaig pendre aquesta determinació, sempre parlar en català.Va ser una decisió d’un dia per l’altre després d’estar-hi pensant una
tarda tancat a la meva habitació a causa d’alguna notícia que havia
llegit al diari o escoltat per la ràdio o el televisor, no ho recordo
del cert. Llavors jo encara era un jovenet i potser el que em resultava més inquietant era fer-ho amb aquells amics amb qui sempre m’havia relacionat amb castellà perquè ells eren castellanoparlants. Com reaccionarien? Se n’enfotrien? Em mirarien malament? Em repudiarien? Tot això m’ho vaig preguntar aquella tarda, però aquests pensaments em van durar pocs segons. Havia pres la decisió, parlaria la meva llengua i punt.
El següent dia que em vaig trobar amb un d’ells, em va saludar i em va començar a parlar. jo estava un pèl nerviós, però si no ho feia llavors sabia que estava deixant morir alguna cosa molt important dins meu i, més que una qüestió de valentia, es tractava d’una qüestió de pròpia dignitat. Així que vaig esperar a que em toqués el meu torn de paraula en la conversa i vaig respondre en català a les seves paraules.
De sorpresa i mig estranyat, aquesta va ser la primera expressió que vaig poder copsar a la seva cara durant un breu instant, però em va continuar parlant sense problemes. Al cap de poc temps ell ja intentava parlar-me en català. De fet, avui en dia quasi tots els meus coneguts castellans em parlen en català o ho intenten i en cap cas m’han fet sentir estrany ni malament per parlar la meva llengua amb ells, però… sabeu què? Que des de que vaig començar a parlar amb ells en català vaig notar que em respectaven més (o, qui sap, potser era jo que em respectava més a mi mateix).
No cal dir que no parlo només en català amb les meves amistats i coneguts, també ho faig amb la gent que no conec, però, si no ho fas amb aquelles persones amb qui confies, aprecies i estimes, amb qui ho faràs? O dit d’altra manera, realment tindrà importància? Per mi va ser més important poder-ho fer sense problemes amb coneguts que no pas amb aquell desconegut que no tornaràs a veure. Lògicament, des de llavors ja no he tornat a renunciar mai a parlar en català amb qualsevol persona amb qui iniciés una conversa.
m’agrada la fòrmula