Una dita del poeta llatí Horaci
que veiem escampada arreu. Jo l’acabo de trobar en el rètol d’una llibreria de
Torredembarra. El poeta li diu a la seva amant Leuconoe “Carpe diem, quan
minimum credula postero” Odas, 11.8 “Treu profit del dia d’avui i refia’t el mínim del que encara ha
de venir” Amb altres paraules: “Esprem el que està al teu abast i no oblidis la gran
incertesa que hi ha en els somnis de futur. Arrapa’t al que tens entre mans i
no esperis que la bona sort et torni a visitar demà”.

Com hem d’entendre
aquesta frase del poeta clàssic? Quin valor li hem de donar? És el lema d’un
savi o de llestos i aprofitats? És una crida a la disbauxa o a treure profit i
plaer de l’activitat quotidiana? És el lema d’un hedonista o d’un savi?

Tu ne quaesieris (scire nefas) quem mihi, quem tibi
finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios
temptaris numeros. Ut melius quicquid erit pati!
Seu pluris hiemes seu tribuit Iuppiter ultimam,

quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare
Tyrrhenum, sapias, vina liques et spatio brevi
spem longam reseces. Dum loquimur, fugerit invida
aetas: carpe diem, quam minimum credula postero.

“Leuconoe, no preguntis,
no és lícit de saber-ho, quin destí els déus han decretat per mi i per tu, i no
consultis els horòscops de Babilònia. És millor suportar allò que vindrà. Tant
si Júpiter ens ha concedit de viure molts hiverns com si és l’últim que ara
fatiga el mar Tirrè i les penyes que se li alcen davant. Tingues seny, amara el
vi i acaba els projectes de llarg abast per a un període tan breu. Mentre
parlem ja haurà fugit, envejós, el temps. Gaudeix del dia present no confiïs
gaire en el demà”

Veritat?

El present és el millor
refugi per no fer del passat un poema de fracassos i de lamentacions
inútils. L’ara i aquí ens allunya de situar el futur en un cel de quimeres
alienants. El millor antídot contra el fanatisme religiós que posa l’esperança
tan lluny, tan lluny, que potser no és enlloc. També contra les utopies polítiques
que tant de mal han fet.” “De la vida no obtindrem cap altre premi ni cap altre
càstig que el que puguem arribar a obtenir del dia d’avui.” Com deia aquell
hippie “Folleu, folleu que el món ja s’acaba.”

Com cada setmana estic
resumint el programa de reflexió que ha confeccionat l’Adolf Beltran en el seu
espai Veritat o mentida, inserit en el Matí de Catalunya ràdio dels dimecres.

Mentida?

Realment el remei a tots
els mals és el plaer del present? pregunta en Bassas. El presentador de la
secció admet que més enllà de l’enlluernament inicial, el lema s’esbrava com
l’escuma. Si l’important és el plaer, en definitiva el meu plaer, quin sentit té buscar un món millor, sacrificar-se pel
bé dels altres, la solidaritat? Adolf Beltran, seguint la interpretació del convidat del dia, apunta que la
intenció d’Horaci era que Leuconoe, l’amant, es deixés anar sense valorar les
conseqüències. Interessant! Com deia Epicur, la filosofia ha de servir per curar les pors de l’ànima. Horaci ho intenta amb Leuconoe. Potser li volem extreure estranyes filosofies al vers d’un poeta “bon
vivant”. Molt bon poeta… i molt humà!

Els oients intervenen
per llençar un ventall ben diferenciat de punts de vista sobre el valor del
present.

“La felicitat és tan breu
que cal aprofitar-la quan passa.” (Carles de Linyola). La Núria ens recorda la
dita:

“La mort està tan segura de la seva victòria que ens dóna tota una vida
d’avantatge.” Avantatge que cal aprofitar!

Una oient repeteix el
que havia sentit de la seva mare:

tenim tota l’eternitat per fer mala cara.

Una actualització del
lema seria Carpe noctem, suggereix algú en el xat.

N’hi ha que hi veuen un
lema per a espavilats, de l’espècie de “campi qui pugui o tontet l’últim”
(Pere). Algú assenyala que s’equivoquen els que l’interpreten com “viu al
límit!”, de forma hedonista, ja que “es pot viure molt bé amb una vida senzilla treballant
amb tranquil.litat i gaudint dels petits plaers” (Jordi). En Valentí demana prou seny per saber que cap
lema és del tot blanc ni del tot negre i que hi ha moments per a tot en la
vida: per treballar i per anar de farra. Què cal entendre per aprofitar el dia,
es pregunta la Laia? Per uns serà anar de gresca i per altres estudiar física
quàntica.

El convidat. Carlos
Garcia Gual. Catedràtic de la Complutense de Madrid.

“Un bons consell perquè el temps de què
disposem és curt i insegur.” “Una de les coses essencials de la vida és el
plaer quotidià, sincer i gustós.” Avui el Carpe diem té predicament i valorem
més el plaer que abans “quan el cristianisme havia marcat la vida com una vall
de llàgrimes. Se’ns demanava no contradir un destí de patiment perquè ja seríem
compensats en una altra vida. Avui hi ha una desconfiança generalitzada en
aquestes promeses.”

“El plaer està lligat a l’individu i comporta
un cert egoisme.” “ Els epicuris desconfiaven de les grans empreses, dels
polítics, i eren partidaris dels gustos reposats, del gaudi de la naturalesa,
l’amistat.”

No és l’adagi dels
individus religiosos. Però tampoc dels que creuen en les utopies, dels que
amplien horitzons, dels que entenen la política com un servei, dels que els
preocupa la col.lectivitat.

El Carpe diem s’adiu més
amb gent com els poetes, l’activitat dels quals consisteix a poar en el seu
interior, en el món propi. També serveix per a la gent senzilla, sense gaires
ambicions o que la fortuna arracona a un àmbit reduït.

Ja hem dit que Horaci
era seguidor de la filosofia d’Epicur. Des del primer moment Epicur i els seus
deixebles van rebre a Grècia i a Roma les invectives de tothom. La seva
afirmació que el plaer havia de ser la mesura per a valorar la bondat de les
accions humanes va ser mal entès i mal acceptat. Si parem atenció a les
paraules d’Epicur, entendrem que la recerca del plaer ha de ser sàvia, és a dir
calculada perquè un plaer d’avui no arrossegui dolor i perjudicis més endavant.
Això sí, tenint sempre el plaer com a objectiu present i futur. Perquè el plaer
és allò que s’esdevé de forma natural quan el cos rep el tracte correcte. El
plaer ens el proporcionen els sentits quan responem a les necessitats natural,
però sobre tot en el proporciona l’amistat que és la necessitat més
essencialment humana.

Saber trobar el plaer en
l’activitat laboral potser seria una de les millors adaptacions de la filosofia
d’Epicur al món actual. De nosaltres depèn fixar-nos en els seus aspectes
onerosos, de deure i maldecaps, o sentir-la com a cosa útil realitzada de forma
serena i plaent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!