BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
La Virgínia està descontenta amb la seva feina. Dels companys no en té
cap queixa. Del cap tampoc. Tothom la tracta bé perquè es fa apreciar. El sou?
Treballa al Registre de la Propietat i amb els anys que hi porta guanya com dos
mestres de la Pública o més, depèn dels mesos. Aleshores? La seva feina li
sembla tan monòtona que se sent com una màquina. Mentre tecleja pot mantenir tranquil.lament
converses amb les seves companyes i companys. Per això, diu, no troba cap
sentit en el que fa.
Com podem trobar sentit al nostre treball? El psiquiatre convidat deia
que el trobàvem quan ens sentíem valorats i reconeguts. D’acord, però jo voldria respostes
més completes.
Per exemple, podríem aprofundir en les pistes donades pels
mateixos oients. La gran majoria de persones que van participar en el Veritat o
Mentida? del dimecres passat preferien “ser amo de poc que mosso de molt”. Això
m’indica que potser en les característiques del treball de l’amo és
on descobrirem els valors que donen sentit a la feina. Quins són, doncs, els
valors que fan tan atractiu treballar com a amo? Ja sé que d’amo només n’hi pot haver un, però
les característiques del seu treball potser poden ser compartides pels seus
treballadors. Veiem-ho.
Els oients que eren amos o gerents deien que els encantava sentir la
feina com a pròpia i saber que tant els èxits com els fracassos depenien d’ells: tenen la sensació que la feina és la “seva” feina. Doncs, admetem que el fet de sentir la feina com a pròpia és el que li dóna sentit. Llavors, els problemes no espanten. La responsabilitat que comporta ser l’amo,
lluny de ser sentida com un pes, és motiu de satisfacció personal.
Si fa no fa, és el que ja va exposar magistralment Karl Marx. Sóc
conscient que citar aquest filòsof és convocar les fúries infernals i
capitalistes. Ell que es conformava a ser un fantasma! Agradi o no, en aquest
tema Marx tenia raó. Deia que el que corrompia l’activitat laboral era
l’alienació que comportava. Alienació vol dir passar a pertànyer a un altre. En
la feina et vens: vens allò que és més personal com l’esforç físic o mental, la
pròpia iniciativa, la teva capacitat de decisió, i sobre tot el producte final.
Tot això tan teu ho vens per un sou. Passa a mans d’un altre. T’has alienat.
Per què diuen els nostres oients que prefereixen ser amos? Justament per
retenir allò que als “mossos” se’ns expropia, per mantenir allò que fa sentir
com a cosa teva l’activitat laboral: la iniciativa, la responsabilitat i el
producte final. Allò que ens fa treballar com a persones i no com a màquines.
Per tant, per a trobar sentit a la feina atacarem aquest càncer
laboral, l’alienació, tot convertint la feina en un acte d’apropiació.
Si el mal del treball està en l’alienació, la seva humanització estarà
en l’apropiació.
La feina s’ha de sentir com a cosa “pròpia”.
En aquest punt ens separarem de Marx. Hem compartit la seva anàlisi, però discrepem dels seus remeis. Les seves propostes s’han demostrat
inadequades: en les societats comunistes els valors de l’amo no es van traspassar als treballadors sinó a
un altre amo, l’Estat.
No serà fàcil que la majoria d’empresaris entenguin que aquest és el
camí. I que entenguin que no ho és només per les raons ètiques, humanístiques o
filosòfiques aquí exposades, sinó perquè amb un ambient laboral més
satisfactori la qualitat pujarà com l’escuma. El mateix caràcter de l’empresari
ho fa difícil. Ell és una persona molt activa, arriscada. L’impulsa el guany i
una certa ambició. És molt personalista i se sent diferent. Són factors que no
veu al seu voltant. L’empresari tendeix a creure que els guanys es deuen a ell
en exclusiva: si els treballadors fan la feina és perquè ell els exigeix i si
rendeixen és degut a la seva planificació i bona gestió. Difícilment reconeixerà
els mèrits dels seus subordinats.
En part no li manca raó. Però només en part. No és veritat que els
subalterns estiguin mancats, tots, de les seves qualitats emprenedores. Alguns simplement
no han tingut les oportunitats de què ell ha gaudit, però comparteixen les
mateixes qualitats d’iniciativa i risc. I la gran majoria potser no tindran aquestes
qualitats en el grau necessari per aixecar una empresa, però sí en grau
suficient per compartir decisions i responsabilitats. Per tant, menys orgull
empresarial, més voluntat de delegació i més confiança en les altres persones.
Amos o mossos? Els mossos, menys mossos i una mica més amos; i els
amos, menys amos i una mica més mossos perquè els amos també estan per servir:
servir un projecte col.lectiu d’empresa. Ara bé, caldrà canviar la mentalitat dels
“amos” i dels “mossos”. Els primers han d’aprendre a delegar responsabilitats i
els segons a sortir de la passivitat a què els han acostumat. El primer pas, però, l’han
de fer els de dalt.
Estic convençut, que aquest és el futur de la societat capitalista. Fins que
no aparegui una fórmula millor per elevar la poca humanitat del sistema. Si el
conjunt de treballadors troba sentit a la seva feina perquè se la sent seva,
tots, tots absolutament, hi sortirem guanyant. Contra alienació, apropiació.
Un cert grau d’apropiació de la responsabilitat i dels beneficis per part del
treballador, i delegació per part del que mana. També en direm subsidiarietat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ara que Bill Gates és notícia, el teu plantejament em sembla allunyat de la realitat. Tu creus que si aquest senyor hagués muntat Windows com un projecte col.lectiu, com tu demanes, la seva empresa s’hagués posicionat com ho ha fet? Per a ell el sentit de Microsoft era que surtís del seu propi magí, el seu sol i prou. I se n’ha sortit.