La trappola

Trobo que no té cap mena de sentit la bizantina discusió sobre la resposta que cal donar al Tribunal Constitucional en cas d’una sentència restrictiva, o negativa, sobre la constitucionalitat de l’Estatut. En qualsevol discusió, quan algú t’agredeix, et menysprea amb altivesa, o t’aixeca la veu més del necessari, la millor opció, sempre, és marxar, i deixar l’altre amb la paraula a la boca. Una reacció airada sempre s’ha d’evitar, principalment perquè probablement és la reacció que s’està esperant de tu.

No cal, el TC ja està prou desacreditat, i els diferents recursos presentats s’allunyen massa de qualsevol intenció de respecte o lògica democràtica. (A l’article de l’Avui “Horitzons borrascosos“, en podeu veure un bon resum dels recursos presentats). Quan alguns dels articles recorreguts fan referència al concepte de nació o a la oficialitat de la llengua, ja es veu clarament que els temes a discutir escapen a les pròpies funcions que haurien de ser del tribunal. Per molta legalitat que hi hagi, el concepte de nació o el de llengua no poden correspondre, de cap manera, a un tribunal de sobirania espanyola. El concepte de nació sorgeix de la pròpia autoafirmació d’una col·lectivitat, de manera que si el parlament català així ho ha decidit, cap tribunal espanyol pot determinar que Catalunya no és una nació, de la mateixa manera que estaria fora dels seus límits determinar si la Xina Popular o Cuba són, o no, una nació. Si el TC es pogués pronunciar en aquests termes, això seria la més clara demostració que la Constitució, i els diferents òrgans espanyols, no segueixen paràmetres democràtics. Intentar discutir o negociar en aquests termes, seria tan baix com intentar negociar o discutir amb Ahmadinejad si l’estat d’Israel té dret a existir. Amb la intolerància, l’únic camí a seguir, és el menyspreu.

I amb això no vull dir que no calgui una reacció ferma a un previsible pronunciament negatiu del TC, però aquesta ha de ser una reacció interna, som nosaltres els que hem de decidir que fem amb les nostres pròpies institucions, i quin nivell d’independència política volem. Però el que està clar, és que no es pot dialogar amb algú que et nega el dret a la pròpia existència.

El camí a seguir ens l’assenyalava en Salvador Cardús el passat 28 de novembre, a l’article “El camí no era l’Estatut“. L’únic camí disponible és ser radicalment més democràtics.

Cal entendre que si bé la Constitució Espanyola ens reduïa la nostra capacitat d’emancipació, també és cert que havia de ser l’eina que ens protegís de l’intent d’assimilació del nacionalisme espanyol. A partir del moment que els dos partits majoritaris espanyols mostren clarament que no tenen cap mena d’intenció de respectar els consens constitucional respecte les nacionalitats, és clar que nosaltres no tenim cap obligació de preocupar-nos en ser respectuosos amb unes lleis que ells no compleixen. És en les seves febleses on el catalanisme es pot fer fort. La manca de respecte a l’estat de dret (Llei de partits, tancament del diari Egunkaria, llei anti-terrorista -el Guantánamo espanyol-, etc..) i la inexistència de la separació de poders (Tribunal Constitucional, Audiència Nacional, bi-partidisme amb llistes tancades), són febleses que tendiran a empitjorar, i tard o d’hora, l’Estat Espanyol haurà de justificar davant els estats democràtics. Cada passa que fa l’espanyolisme per reprimir les minories nacionals, és un pas enrera en la qualitat democràtica de l’Estat Espanyol, i els prinicipals perjudicats, en un futur, seran els propis espanyols.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!