La trappola

Fa uns dies al bloc Puig d’en Cama un apunt ens referia a una cita de Virginia Woolf on es descriu l’origen poc heroic del nom d’Hispània. El fragment de l’escriptora britànica seleccionat pel company blocaire diu així:

"Alguns historiadors diuen que, quan els cartaginesos van desembarcar a Espanya, la soldadesca va cridar com un sol home: Span! Span!, perquè veien sortir conills com sagetes de cada arbust, de cada bardissa. El país era ple a vessar de conills. I span en llengua púnica dels cartaginesos, vol dir conill. És per això que aquella terra fou anomenada Hispània, o sia Terra de conills".

No van ser però els cartaginesos els únics sorpresos per la presència de tants i tan bons conillots i conilles en terres hispàniques, també grecs i romans en varen deixar constància admirats en veure un animal que els era desconegut fins llavors. Així al llibre VIII de les "Naturalis Historia" de Plinius podem llegir:

"Al gènere de les llebres pertanyen també els animals que a Hispània s’anomenen cuniculi. La seva fecunditat és extraordinària originant la fam a les illes Baliares, i fent malbé les collites. Els conillets trets del ventre de la seva mare o en època de lactància sense buidar-lis el ventre, són considerats com una menja exquisida. Se’ls anomena laurices. És conegut que els baliàrics demanaren al diví Augustus auxili militar per evitar la seva multiplicació. La viverra (fura en català) es valora molt en la caça del conill; s’introdueix als seus caus, que tenen diferents boques -d’aquí el nom de l’animal, en llatí bucca-, i els obliga a sortir fora, on són capturats".

(Segueix…)

El conill era també un animal desconegut pels grecs. Polybius el descriu així per primera vegada:

"Vist de prop s’assembla a una llebre petita, però quan es té a les mans es veu que és d’una morfologia molt diferent, de sabor també diferent en menjar-lo; viu la major part del temps sota terra".

Cal notar que tant en el cas del "cuniculi" llatí de Plinius, com en el "kýniklos" de Polybius, estem parlant de la descripció d’un animal desconegut, en podem deduir per tant que molt probablement el mot "conill" té un origen ibèric. D’aquí en derivaria el "conill" català, el "conilh" occità, el "conejo" castellà, el "coelho" portuguès, i el "coniglio" italià. En canvi en francès i en rumanès, "lapin" i "iepore" semblen derivar del mot llatí original per designar la llebre "lepore", curiosament les dues llengües romàniques més allunyades del substrat íber. Res a veure amb el "untxi" basc.

Els temps però canvien, avui en dia quan els fenicis desembarquen a les nostres costes, en lloc de veure conills, sorpresos criden com un sol home: "Camps de golf!, Camps de golf!", admirats somien un món d’urbanitzacions imaginant tones i tones de diner negre voltant de cap a cap del país. Si haguessin de rebatejar avui en dia el nom del país en podrien dir: "Especulània", "Totxània", o el més simple "País de Golf". Als habitants de l’antiga Hispània els anomenaríem llavors "especuladors", "totxos", o bé "golfos".

Apunt relacionat: La llengua d’Osc.

Bibliografia utilitzada: "La España del siglo primero de nuestra era". Antonio García y Bellido.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!