La trappola

Recuperant un post antic que l’editor no va deixar gaire presentable. És un text de Stefano Benni.

Dins d’un raig de sol que entra per la finestra, de vegades veiem la vida a l’aire. I l’anomenem pols. El món es divideix en:

aquells que mengen la xocolata sense pa
aquells no es mengen la xocolata si no es mengen també el pa
aquells que no tenen la xocolata
aquells que no tenen el pa

(Dites cèlebres de l’avi Sòcrates)

Capítol 1.

La desaparició de les estrelles.

He a anat al llit i les estrelles ja no hi eren. He netejat per veure millor pel vidre de la finestra, però no hi havia res a fer. Havien desaparegut. Desaparegudes Sirius i Venere, i Carmila i Altazor. I també Mab i Marylin i Zelda i Aldemartin i les constelacions del gall dindi i la creu de Lennon.

No em digueu que algunes d’aquestes estrelles no existeixen. Són noms que els hi he donat jo. Així reivindico el dret de cadascú, especialment de les nenes fantasioses com jo, a dir les coses no només amb el nom del vocabulari, també amb aquell del vocabualtre, això és amb un nom inventat i escollit. En el fons tots ho fan. Com per exemple els meus pares em van possar per nom Margherita, però jo m’estimo més que em diguin Maga o Maghetta. Els meus companys d’escola, ironitzant sobre el fet que no sóc gaire esvelta, de vegades m’anomenen Megarita, el meu avi que es una mica arteroescleròtic em diu Margheritina i de vegades també Mariella, Marisella o Venusta que era la seva germana. Però sobre tot quan estic contenta m’anomena Margherita Dolcevita.

El guàrdia urbà que em trobo a tota velocitat en bicicleta m’anomenava Vespocapocmargh-. Les mestres em deien Silenciallavall. El meu primer amor, pràcticament l’últim, Marmottina. En aquells temps portàvem tots dos els ferros de les dents i ens donàvem petons metàl.lics que semblaven duels de la Iliada.

Amb tot l’enyoro. També amb catorze anys i nou mesos es pot enyorar.

I? Massa aviat dieu? I si em moro als 15?

Estava parlant de les estrelles. Lo estrany era que el cel era serè, feia poc, quan he acompanyat fora Pisolo, el meu gos, a la seva sessió de seixanta minipixades. Per tant no podien haver estat els núvols a amagar-les. En efecte, he obert la finestra i he vist que precíssament on una hora abans hi havia el prat i els arbres, havien plantat un panell enorme, com una pantalla de cinema, quaran-cinquanta metres, i a sobre hi havia escrit:

En obres.

Era aquell panell immens que cobria les estrelles. Que està passant? M’he preguntat.He allargat el coll fora com una tortuga a la primavera, i he vist diferents tipus de camió. Carregaven vidres, tubs i blocs de ciment i també lavabos i rajoles. Ara he comprés. De feia temps esperàvem que algú comprés el tros de terreny veí al nostre per construir-hi una casa.

Estava excitadíssima, hauria volgut despertar la mare o l’avi o els meus germans, però era tard i llavors he xiulat per cridar Pisolo i ell ha vingut. Pisolo és el meu ca-catàleg, per què més que un creuament és més aviat un catàleg de totes les races canines i animals i inclús vegetals habitants de la terra, em fan riure els experiments genètics i clonacions, Pisolo és més complicat, és un dels més misteriosos Arcimboldi de la natura. Podríem descriure’l així.

Cos cilíndric de porquet.
Potes del devant d’ornitorrinc.
Potes del darrera de granota princesable.
Orella dreta de guineu del desert.
Orella esquerra pendulant de cocker.
Nas de pterodàtil ulls de camaleó nas de búfal bigoti de cerveser i dents de piranya.
Cul d’ànec.
Cua retorçada de mico.
Pèl de cinfalepro trossejat i tacat. No sabríeu descriure el color.
Diem color de drap de benziner.
Tot amb algun cromosoma de rat penat, de caimà i d’ameba.
Però tot això no exhaureix la bellessa de Pisolo.

El meu avi diu que cada bellesa és complicada, i que Pisolo és com una casa, o com el món sencer. A cada casa hi ha l’habitació bona, el bany brillant i els mobles antics, pero també les golfes polsoses, les canyeries humides i els corcs que roden, l’habitació dels jocs i el celler fosc que espanta i atreu a nosaltres els nens. A cada casa que creiem conèixer bé hi ha sempre quelcom oblidat, amagat, un senyal d’un altre planeta. Intimitat i aventura. I així al jardí descobrim un misteriós escrit sobre l’escorça d’un arbre, o una flor mai vista, al carrer que fem tots els dies hi ha un passatge fosc, a la ciutat hi corre un riu subterrani, i al nostre pais viu una banda amagada d’assassins.

Stefano Benni