La trappola
La trappola che non acciuffa niente
No és cert que el govern espanyol no hagi previst correctament la crisi, i les mesures correctores adients. La propaganda és l’arma triada pel govern per encarar la crisi, senyal que entenen perfectament que estem en un procés de caiguda lliure i res aturarà la patacada. Amb sort, si fan les coses bé, no s’ensorraran excessivament a les enquestes, i qui sap si el 2012 ja ningú no recordarà la crisi i es poden encarar les eleccions amb un líder renovat. El que cal és posar tota la carn a la graella -mediàticament parlant-.
Així, el 30 de setembre el Financial Times publicava un estrambòtic article on s’elogiava el sistema bancari espanyol. En aquest cas el colom, era missatger, i entre altres delicadeses, ens destacava l’astúcia del gran banquer Emilio Botín. Evidentment l’articulista no en deuria saber gaire cosa del personatge, i dubto molt que l’hagi sentit mai parlar en públic, en cas contrari, seria estrany que encara mantigués l’elogiós adjectiu. Aquí en podeu veure el perquè. L’article també exagerava el poder regulador del Banc d’Espanya, que tants beneficis es veu que ha aportat al sistema bancari espanyol, sense arribar a aclarir en què consisteix aquesta regulació.
Però no n’hi havia prou, al moment els mitjans afins al govern espanyol van començar a engegar tota la maquinària i de l’eufòria en va sortir aquella gran dita, a hores d’ara ja universal per tot el món mundial, de què el sistema financer espanyol era el millor del món. Segons el diari El País del mateix dia, Las lecciones que enseña la economía española, según Financial Times. El curiós del cas és que al Financial Times l’article es veu publicat el dia 30/09/2008 a les 3 de la matinada (Time for central bankers to take Spanish lessons), i al mateix temps el diari El País, publica la notícia a l’edició del mateix dia. Es veu que tenien una mica de presa, i ni tan sols es van aturar a pensar a fer les coses bé. Quina coordinació! Ja tenien pactats els dos articles el dia anterior?
Després calia donar forma a la cosa. Si tenim el millor sistema financer del món, calia explicar perquè. Així va sortir la idea de parlar del Fondo para la cobertura estadísitica de insolvencias, que amb aquest nom, ja em direu qui s’entén. I qui és el crack que es llegeix totes les circulars del Banc d’Espanya sobre el tema des de l’any 1988 (Aquí en podeu tastar una mica). El cert és que l’esmentat fons actualment té una provisió d’uns 35.000 milions d’euros (Segons dades del mateix diari El País). Una xifra abismal, que ja ficats, ens pot servir per anar re-fundant capitalismes. El que no s’entén és que pocs dies després, el President del govern espanyol, anunciava milionades de 100.000 en 100.000. Tampoc expliquen que aquest invent de TBO en el passat ha rebut moltes crítiques de les entitats financeres, ja que els redueix beneficis, i per altra banda, tampoc diuen que amb l’augment de la morositat i el risc, augmenta l’import a provisionar per part de les entitats financeres. És a dir, en el moment en què les entitats més poden aprofitar aquest fons, és en el moment en què més hi han d’aportar (A l’Avui d’avui en podeu trobar una notícia relacionada, “Caiguda del 10% en benefici de les provisions“, només l’he pogut trobar en PDF). Un idea molt bona que caldria exportar a la resta del món. Una vegada més ens han fet passar ase per bèstia grossa.
I ja per finalitzar, recomano que us llegiu l’article de la secció d’economia del ja tan esmentat diari El País, del 15/11/2008, Un banco de España para el mundo. Per riure una bona estona amb el fondo de provisiones anticíclicas i els inspectors del Banc d’Espanya “empotrados“.
Jo ja començo a creure, com diu en Zapatero, que en quatre anys estarem per davant de França. Suposo que es deu referir en nivell de xovinisme.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quan acabin de rajar els fons europeus ja veuràs on anirà a parar tanta ximpleria.
És cert que el sistema bancari espanyol era dels pocs que tenien un fons de garantia…però és indicatiu que immediatament després de proclamar que el sistema era dels millors del món ordenés augmentar els fons aquests (quintuolicar-los, de fet). Molt molt confiat no n’estava que diguessim.