La trappola

Divendres vaig de compres de llibres. Ben justet, amb un bitllet de cinquanta i sense cap idea al cap, o sabent que aquells llibres que fa temps que cerco, tampoc els trobaré en aquesta cèntrica llibreria, tan gran i reconeguda. Així que deixo que aquesta volta siguin ells que em trïin a mi, em deixaré seduir per la vista.

Primer de tot em captiva un llibre que porta un mapamundi antic a la portada, no ho puc evitar, sempre m’han fascinat els mapes antics. “Historia universal de Paniceiros”, de l’escriptor en asturià “Xuan Bello”. Tot seguit em deixo seduir per “Morte dell’inquisitore” de “Leonardo Sciascia”, en part recordant l’apunt “Crits sense so” d’una admirada blocaire. Finalment m’atreu, amb un títol ben actual, “Prosperitat i rauxa de Catalunya” de “Josep Pla”. Fa massa temps que no llegeixo Pla, tampoc Fuster, i ja els enyoro una mica massa. Tot plegat quaranta i tants euros, fins i tot encara en tinc per anar a prendre una canya abans de tornar cap a casa. En principi tres lectures ben diferents, d’escriptors que semblaria impensable que poguessin tenir cap mena de relació entre ells.

Amb el regust de la cervesa començo a fullejar el llibre de Xuan Bello. Primera sorpresa, una cita d’Eugeni d’Ors. Allò que semblaria impensable en un escriptor en castellà: una cita d’un escriptor català! Però m’ho trobo en el llibre d’algú que escriu en bable. Molt significatiu. Diu així -no tradueixo la traducció al castellà, però potser el podeu imaginar traduït a l’asturià del llibre original-: (segueix)

En lo hondo, en el perdurable florecer de su prehistoria, el alma popular es en todas partes la misma… No hay, no puede haber un folklorismo ruso. No hay, no puede haber un folklore español. Ni vasco. Ni galés. Como a toda la superficie del globo que los sustenta, a todos los pueblos del mundo les corresponde una misma entraña. Demasiados intereses -que no son siempre intereses intelectuales, ni siquiera sentimentales- andan ligados a la falacia de las particularidades de raza, de nación, de región. ¡Cuánta política sobre el tema! ¡Cuánto discurso…y cuánto negocio! Pero mientras tanto (haga usted, sin escándalo, la prueba sentimental), una canción popular asturiana podrá pasar, con solo que le traduzcan el texto, por una canción popular rusa, o incaica, o del País de Gales.

Més tard, ja camí de casa, al metro, començo a fullejar el llibre de Sciascia. I, sorpresa! em torno a trobar Eugeni d’Ors, aquesta vegada en italià:

Le prigioni inquisitoriali non furono mai le oscure segrete che ci s’immagina: eran formate da celle spaziose, luminose, pulite e ammobiliate. In molti casi, i prigioneri vi portavano i loro mobili, e si concedeva sempre, a chi lo chiedese, l’usso di libri, di carta e del necessario per scrivere.

Arribo a casa una mica estranyat per la casualitat. Deixo les tres noves adquisicions sobre la pila de llibres que tinc a la tauleta de nit. Em miro el títol del llibre de Josep Pla, i al moment penso que en alguna capítol en deu parlar d’Eugeni d’Ors. Començo a fullejar començant pel darrera i al cap de poques pàgines em trobo el seu nom imprès: “Eugeni d’Ors”. Es tracta d’un diàleg entre Pla, i n’Armengou, un socialista anticlerical. Diu així:

– El noucentisme -començà dient- està fent els últims badalls. El senyor Eugeni d’Ors té cada dia més dificultats a l’Institut d’Estudis Catalans i a la Mancomunitat. Un dia qualsevol, aquest important senyor marxarà a París o Madrid, tant se val. Donarà un cop de porta considerable. Passarem dels escarafalls entusiastes d’aquests últims anys a la pura inanitat. Ja sé que vostè [Josep Pla] ha estat sempre partidari de fer les mínimes destruccions possibles. Jo crec, si més no, que el noucentisme , ha fet un gran mal al nostre moviment literari. L’ha convertit en un fet cada dia més minoritari, més enrarit, més clos, i, per tant, mirat per la gent amb més indiferència, més lateral. En lloc d’acostar la literatura al poble, s’entén amb la màxima dignitat possible, l’ha separada. Que és el “Glossari” de Xènius? -deia Armengou mentre s’anava excitant-. El “Glossari” és un seguit de gasetilles culturals que es troben en els llibres habituals…

…

– El noucentisme ho ha destruït tot. Primer, destruí el ruralisme literari, que no era pas gaire cosa, certament; de tota manera, en totes les literatures hi ha hagut i hi ha escriptors rurals. Destruí el modernisme de soca-rel; fou potser una cosa massa de moda, fatalment fugaç, però potser el senyor Santiago Rusiñol no s’ho mereixia tant. Destruí els Jocs Florals, que com comprendrà, per mi personalment no eren res, com no són res les arrelades tradicions del país, però que en definitiva eren una institució arcaica, que havia donat un gran rendiment i que s’havia deixat morir a criteri de la gent. Per altra part, destruí molta poesia, que en general era un nyigo-nyigo persistent i sense el més petit interès, però que, en definitiva, s’havia de respectar, perquè en aquest país hi ha molts i molts poetes, generalment dolents, però resta per veure encara si la gran poesia que es pot produir en un lloc determinat no és tant conseqüència de la vasta, innombrable, menuda, poesia existent. Ara: el que li acabo de dir, a totes les literatures és un fet. ¿s’ha de deixar a les persones que les cultiven, soles, solitàries i vernes? Jo no ho crec pas. Jo no voldria pas que, d’aquesta poesia, se n’hagués ocupat, en el seu important diari, el senyor Eugeni d’Ors, o els seus col·laboradors immediats. El cert és que no se n’ocupà ningú i els deixaren en el purgatori més desagradable i sinistre.

Així en un moment, després d’haver llegit els fragments dels tres llibres m’he trobat descrites tres postures polèmiques del pensament d’Eugeni d’Ors: 1) L’anti-folklorisme. 2) La banalització de la censura -llegir per exemple el capítol “Anastàsia” del “Glosari”-. 3) L’anti-ruralisme.

Són
tres punts que trobem ben clarament definits en l’època actual, i ben
representats políticament. El socialista Armengou ja profetitzava
correctament sobre el futur del noucentisme -català-. Però potser si
visqués al segle XXI rectificaria i veuria que el noucentisme triomfà, però no pas en la llengua que s’esperava. Qui sap si avui en dia el rebatejaria com a “nuevocentismo”, o
“nuevecentismo”, o “venticentismo”, o… “constitucionalismo”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!