Laia Jurado i Canadell

Les eleccions passades han estat una lluita per aconseguir una bipolarització política que beneficiés els dos grans partits que defensen la unitat de l’Estat Espanyol: PP i PSOE. Una lluita entre la dreta i l’esquerra, però amb un punt en comú, l’espanyolitat de tots dos.

Aquesta confrontació  entre aquests dos partits també ha tingut els seus efectes a Catalunya.  El PSC-PSOE amb una campanya electoral molt ben pensada, ha anat venent constantment la idea que ve el llop. Amb això han aconseguit que al final molts votants catalans decantin el seu vot cap a l’opció “menys dolenta”, encara que hagin votat amb una pinça al nas. Així s’explica aquesta pujada del partit socialista, que en cap cas ha estat castigat pels seus incompliments amb Catalunya i els catalans i  que li donarà fums i una vegada guanyades les eleccions continuaran exactament igual. Imagineu-vos en José Bono president del Congrés dels Diputats. Quin horror pels catalans¡.

Dins de l’àmbit de l’esquerra, ICV ha baixat de dos a un diputat i a nivell estatal IU pràcticament ha desaparegut, quedant una representació purament testimonial, la qual cosa els obliga a replantejar-se la seva formulació política.

Per altra banda CiU ha aguantat bé i molts votants han considerat que ells també podien ser un cert refugi contra el llop. Ara caldrà veure si són refugi o són els que li obren la porta, que,d’experiències d’aquestes, ja en tenim.

Jo he de dir que aquestes no són les meves eleccions. La idea d’Espanya no em val i ho dic ben clar  i ben alt. Ens poden dir que Espanya està formada per diferents nacions, però hi ha una realitat que cada vegada més gent té clara,  mani qui mani a Espanya, els catalans ho tindrem fotut. Aquell no és el nostre país i no ens sentim representants per aquests personatges que volen dirigir el nostre des de fora.

Aquestes eleccions han creat molts debats paral·lels, ja que, per una banda alguns pensem que  si no som ni ens sentim espanyols no hi hem d’anar a fer res al Parlament espanyol i altres pensen que, malgrat això, des de Madrid ens dirigeixen i prenen decisions per nosaltres, per tant millor anar-hi. Per aquesta causa molts independentistes s’han quedat a casa, altres han votat en blanc, alguns fins i tot deuen haver buscat aixopluc en el partit que els hi ha semblat que els hi pot donar un cert refugi.

Deixeu-me  comentat, per acabar, els resultats d’ERC. De vuit a tres diputats. Claríssim, no?. L’independentisme no pot ser només una idea abstracta. Cal ser coherents i l’antic votant d’ERC ho ha tingut clar: no es pot predicar independència a data fixa, com una commemoració onomàstica i fer una política en el dia a dia de pactes amb els partits que s’oposen frontalment a l’alliberament de Catalunya i formant un govern que és corresponsable amb les actuacions del govern central.

L’independentisme ha dit prou a aquesta manera de fer política i s’ha decantat, penso jo, que de forma majoritària, per quedar-se a casa o el vot en blanc

Que volen dir els vots en blanc? Què volen dir les abstencions? Què volen dir els vots nuls? Doncs penso que molts d’ells tenen un missatge clar: que ja estem cansats de la manipulació que patim, que no volem que ens governin des de fora. Totes aquestes persones són les que estan dient prou! Que volem una altra forma de fer política, una altra forma de mirar cap el futur.