Fa uns dies fent els preparatius per al viatge al Kurdistan vaig
passejar per algunes de les webs que informen sobre el conflicte kurd
per saber com estava l’ambient en vistes al Newroz, l’any nou kurd i
una de les principals celebracions d’aquesta nació sense estat, que
coincideix amb el primer dia de la primavera. El nostre destí és Diyarbakir, la capital del Kurdistan nord, sota domini de l’Estat turc. A la web de Kurdish Info
expliquen que els han prohibit fer publicitat dels actes del Newroz en
llengua kurda, i que l’ajuntament d’aquesta població que ronda el milió
d’habitants i està governat pel DTP (la marca electoral actual del
moviment d’alliberament kurd de Turquia) ha decidit editar-la en xinès
i japonès. Expliquen a la web que ja ho van fer en motiu del Dia de la
Dona Treballadora, i que amb el Newroz ho repeteixen. També diu que
l’ajuntament està a l’espera de la reacció del Govern d’Ankara.
Així que dimarts 28 al vespre baixo de l’avió que acaba d’aterrar a l’aeroport de Diyarbakir (aeroport petit per al tràfic comercial, però crucial per als vols militars tenint en compte els avions reactors que hi ha aparcats mal-dissimuladament al costat de la pista d’aterratge) pensant: ja sé de què faré el primer post al bloc que comencem amb aquest viatge, explicaré que les parets de Diyarbakir estan empaperades de cartells escrits en xinès i japonès. Però ni un. De fet no veiem cap cartell del Newroz enlloc. En canvi sí que hi ha penjades unes pancartes que animen a celebrar aquesta data assenyalada: “Newroz peroz be!”. On són els cartells que vaig veure retratats a través del Kurdish Info?
L’enigma el descobrim dos dies després, quan ens rep el president del DTP de la ciutat, Nedjet Atalay, i la diputada del mateix partit Gülten Kisanak: els han prohibit tots els cartells que han editat per la celebració. Primer els que van fer en turc i kurd, i després els que van fer en altres llengües. Me n’ensenyen un que és en castellà i en anglès: “Ya basta” i “Enough is enough”, diuen els cartells prohibits.
Entre tanta prohibició, però, de seguida trobem els somriures còmplices dels kurds de Diyarbakir cada cop que rescatem de la memòria les paraules en llengua kurda que vam aprendre quan vam venir per primer cop a l’estiu: ens somriuen els nens que se’ns apropen quan els preguntem el seu nom “Nave ta chi é”, ens somriu el recepcionista de l’hotel quan li donem les gràcies amb un “spas” i també el dependent del restaurant on entrem i li donem el bon dia “rojbaj”.
Ja som de nou al Kurdistan.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!