Quan sortim de Wan (ciutat kurda de Turquia de 600.000 habitants) als
hospitals encara hi queden més de 30 persones ferides pels trets de
bala i els cops de porra amb què la policia turca va impedir ja fa una
setmana la celebració del Newroz en aquesta població. A l’oficina on
comprem els bitllets ens diuen que tenim quatre hores per davant abans
d’arribar a Yuksekova, parada obligada abans de canviar de transport
per arribar al poble on aquesta nit ens esperen: Semdinli, el municipi
situat a l’extrem més sud-oriental de l’Estat turc.
Ens han dit que d’aquí a unes setmanes tot el Kurdistan estarà cobert de color verd i amb flors escampades aquí i allà. Però avui ens costa de fer-nos-en a la idea. La vall amable rodejada de muntanyes que travessa el dolmus (així és com en diuen aquí als minibusos) combina els colors terrossos, ocres i grisencs, però enlloc hi ha rastre del verd que diuen que està a punt d’arribar. Els cims estan clapejats amb restes de la neu que ha caigut aquest hivern. Una terra àrida i amb escadussers matolls assedegats ens fa difícil d’imaginar-nos els paratges verds en què s’ha de transformar aquesta terra. Però són massa persones que ens han dit que ens hauríem de quedar més temps per veure el Kurdistan florit, així que els donem crèdit i intentem tenyir de verd tot el que veuen els nostres ulls.
La carretera és llarga i estreta. Hi ha poca circulació. De fet, a les carreteres del Kurdistan no hi hem trobat mai massa complicacions de trànsit. Però en aquesta ruta d’avui hi ha una diferència: pràcticament només ens hem creuat amb camions, i molt de tant en tant amb algun altre dolmus o autocar. Ni rastre de cotxes particulars.
Però què hi fan tants camions en una terra on els poblets apareixen en comptagotes? La resposta ens la dóna el mapa: tot i que no sigui una via principal de comunicació, la carretera és una de les rutes que comunica Wan amb l’Iran. Des d’Europa estant el país dels aiatollahs se’ns presenta hermètic i tancat en si mateix. Però quan ens apropem al terreny els estereotips es desdibuixen. Si en aquesta carretera secundària hi ha tant comerç, com deuen anar de carregades les vies principals?
Precisament ahir en Mehmet (amb qui hem compartit algunes de les estones a Wan) ens explicava que l’estiu passat va anar amb un grup de companys d’estudi de vacances 15 dies a Teheran. I l’Omer, que ens ha de rebre aquesta nit a Semdinli, ens explicarà que la seva mare és kurda de l’Iran. Pel que anem descobrint, entre aquestes terres s’han continuat relacionant, comerciant i enamorant malgrat les fronteres i els règims d’un costat i l’altre.
Quan ja fa dues hores que viatgem el dolmus s’atura en un restaurant de carretera. És ampli i amb una oferta de plats atractiva. Quan ens entaulem ens adonem que sóc l’única dona de l’establiment. Però no dura massa. Al cap de poc arriba un autocar amb paraules en àrab estampades als laterals, d’on en baixen tot de famílies. Deduïm que són iranianes: tant per la cal·ligrafia àrab (un cop consultada la Viquipèdia ho he pogut confirmar, però en el moment de veure l’autocar dubtem de si el persa s’escriu amb l’alfabet àrab o amb algun altre alfabet…) com pels pentinats de les dones. I és que ahir passejant per Wan vam veure unes noies que anaven pentinades igual que les que han entrat al restaurant: amb el serrell llarg i alçat cap enrere; en Mehmet ens va explicar que és el pentinat de moda de l’Iran. I és en aquests moments que em quedo desarmada per respondre les preguntes que m’assalten: si m’han dit que a l’Iran les dones han de portar els cabells tapats, quan les que acabo de trobar creuin la frontera s’hauran de posar un mocador? I com es pot popularitzar una manera de pentinar-se en un Estat on les dones s’han d’amagar els cabells?
Pugem al dolmus, la ruta continua. Al cap d’una estona la carretera es bifurca: els camions continuen recte, ja només els falten uns vint quilòmetres per creuar la frontera amb l’Iran. Nosaltres agafem el camí de la dreta, cap al sud, en direcció a l’Iraq. Volem arribar abans que es pongui el sol a Semdinli.
[Divendres 28 de març de 2008]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!