Quadern de viatge
Per terres kurdes
Fent un te amb la policia turca
Quan anem entrant amb el minibús pels carrers de Hakkari, aquesta
ciutat de prop de 60.000 habitants se’ns presenta grisa i hostil. Com
en altres poblacions del Kurdistan, moltes de les cases no estan
pintades per fora, però aquí a més hi ha un polsim gris que ho cobreix
tot. Sembla que és per la terra de la zona, que deu ser bona per fer
ciment, ja que aquí i allà hi ha pedreres que s’emporten trossos de
muntanya. A l’aparença grisosa s’hi ha d’afegir, ésclar, les
indispensables casernes diseminades per la ciutat. No és estrany. Som a poc més de 30
quilòmetres de la frontera amb l’Iraq i encerclats de muntanyes.
El trajecte per arribar ha durat gairebé dues hores -amb parada
obligada a dos controls militars-, que ens han servit per fer amistat
amb un periodista kurd que també viatja al minibús. Ell no sap anglès,
així que ens hem anat fent entendre amb el poc kurd que sabem (l’Oriol
és l’especialista, a tot arreu on anem deixa tothom impressionat perquè
ja és capaç de mantenir una conversa bàsica). Li direm Metin.
Al segon control que hem passat, després de preguntar-nos que hi fèiem en aquesta zona i retenir el
vehicle una bona estona, ens ha semblat que el soldat que havia aturat el dolmus li deia al conductor que en arribar a la ciutat avisés la policia de la nostra presència. En Metin també se n’ha adonat i ens fa gestos perquè quan pari el vehicle el seguim. I així ho fem. Es tracta de fer-nos fonedissos abans que el conductor trobi un policia (cerca que no li serà massa difícil) i li digui que ens vigili. Apressats, esquivem la gent per la vorera seguint en Metin i ens fiquem a un dels dos hotels que la guia que portem recomana a la ciutat.
Encara nerviosos i acalorats, ens registrem a l’hotel. Quedem amb en Metin per anar a dinar, tampoc es tracta de tancar-nos a l’habitació tot el dia. Més tard, un cop dinats, quan ens dirigim cap a l’internet ens aturen dos homes vestits de carrer i parlen amb en Metin. Ell ens diu: “No problem. Turkish police. No problem”. I ens indica que els seguim. Però en realitat no se’l veu massa tranquil. Amablement ens fan entrar a una botiga d’alfombres. El propietari apressa un ajudant a buscar çays (tes) per tots. Tothom fa tímids somriures. Nosaltres no entenem res. La situació és força surrealista: ells no parlen anglès, i nosaltres no parlem turc. Només ens sabem fer entendre amb la gent d’aquestes terres amb el poc kurd que hem anat aprenent, i no és aconsellable exhibir-lo davants dels policies turcs. Ens ensenyen un carnet que els acredita com a policies. Quan per fi ens acabem el te fem senyal que volem marxar i ells no s’hi oposen. De fet també s’alcen i sortim tots de l’establiment, cadascú cap a una banda diferent. “No problem, no problem”, va dient en Metin. Però nosaltres encara estem impactats. Per si en teníem cap dubte, ens han deixat ben clar que saben que estem aquí i que ens vigilen.
El Metin se’ns emporta cap a un barri de cases autoconstruïdes pels mateixos habitants que s’enfila per la falda d’una muntanya. Ens explica que hi viu la seva família, així que passem la tarda prenent çays d’una casa a una altra, perquè té una família immensa. També ens conviden a sopar. Tothom està encantat de rebre’ns. Ens demanen que quan tornem a casa nostra expliquem a tothom el que hem vist que el govern turc fa al poble kurd.
Pensàvem que aniríem a dormir encara amb la tensió que hem anat
acumulant pels dos controls a la carretera i per la constatació de
saber-nos vigilats quan anem pel carrer, però després de sopar en Metin
ens fa una proposta que ens sembla meravellosa: “bar? bira?”. Sort en
tenim que algunes paraules siguin internacionals! Ens porta de nou al centre de la ciutat, als baixos
d’un edifici rònec i mal il·luminat amb fluorescents que creen una
atmosfera freda. Però aleshores obre una porta lateral
i ens introdueix a un bar fosc però acollidor (sobretot ens ho sembla
en aquell moment!), que em recorda una mica un pub de carretera del nostre país. No
hi ha massa gent. Una agradable sorpresa és que hi ha uns nois que toquen
música en directe. Músiques tradicionals del país. Demanem cerveses per
tots tres i ens relaxem. En tot el bar sóc l’única dona, però ja tant
hi fa, a més tampoc noto que cridi l’atenció dels altres clients. Un
grup d’homes s’alça i s’agafen de les mans els uns al costat dels
altres per ballar. En Metin i jo ens hi afegim. Seguir les passes
d’algunes danses kurdes és força senzill. L’Oriol prefereix quedar-se
vigilant la bossa on hi porta la seva inseparable càmera de fer fotos.
Avui dormirem plans.
[diumenge 30 de març de 2008]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Veig que esteu recorrent el Kurdistan turc més dur (la regió del Sud-oest, versió oficial). Jo hi vaig ser al 1999, com a turista (i van tres vegades amb la del 2006 a diverses regions de Turquia), quan l’exercit ens parava ara sí, ara també (va ser l’any de la detenció d’Ocalan), pero res més fins Batman. ¿Heu visitat les ciutats més allunyades de Elazig i Malatya? I si no ho heu fet, visiteu la tomba d’Antíoc al Nemrut Dagi. Bon viatge i que no tingueu problemes!!