Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

9 d'abril de 2008
España
3 comentaris

Zapatero, adéu a “Bambi”

José Luís Rodríguez Zapatero serà investit a la segona volta, i per segona vegada, president del govern espanyol. Aquest serà el seu segon mandat, i segurament no en tindrà d’altre, i voldrà demostrar que és un veritable home d’estat.

Tot fa preveure que en aquest segon període veurem el veritable Zapatero, allunyat definitivament de “la España plural”, apostarà per arrabassar al PP la bandera de l’espanyolisme i liquidar per la via policial el conflicte basc, i per la via amical el no-conflicte català. Voldrà passar a la història com Zapatero “el unificador”, el cabdill espanyol que estarà en disposició d’assolir un objectiu secular mai aconseguit per cap altre governant d’estirp castellana: la definitiva unitat d’Espanya. Seran quatre anys difícils en els decurs dels quals haurem de comprovar si els catalans que voten Espanya (PSC) per protegir-se d’Espanya estan encertats o no i si els catalanistes pactistes se’n surten (CIU haurà d’acceptar que el transvasament del Roine, si es fa, arribi fins a València -gràcies al govern espanyol- finançant-lo l’empresa privada catalana -a canvi de fer negoci- i pagant-lo els ciutadans).

També hem vist aquests dies com no hi ha catalanisme rupturista a les Corts: Herrera i Ridao han fet el discurs del desenvolupament de l’Estatut i de la consciència crítica del PSOE. Ambdós reclamen als socialistes un federalisme inexistent sense presentar cap projecte pròpi. Mai el catalanisme havia ofert una imatge tant inconsistent, de fet a Zapatero no li ha calgut ni tant sols pactar amb cap grup català (ho farà amb el PNB a base de contrapartides econòmiques i competencials). Les tàctiques del peix al cove i del gradualisme il·lús ja no serveixen per a res: a Catalunya manarà, com mai, directament el govern central i en tindrem una prova en com es resoldrà el problema de la sequera. Als catalans no ens quedarà altra sortida, i voldria equivocar-me, (perquè com em va dir un “company” de partit, ja tenim una edat), que plantejar un conflicte polític, evidentment en termes democràtics, amb l’ordre estatal espanyol.

Post Scriptum, 7 d’octubre del 2019.

Avui, qui fou president espanyol prometent respectar l’Estatut que sorgís del Parlament de Catalunya i el mateix que estroncà les negociacions per una sortida negociada a la lluita armada d’ETA, fa el paper de policia bo demanant aparcar el 155 i no atiar la violència a Catalunya.

  1. Caldria anar aclarint les ambigüitats dels missatges polítics.
    Plantejar un conflicte polític. Qui el pot plantejar? Suposo que un gruix de diputats que tinguin majoria en el Parlament de Catalunya i que consegüentment, les seves forces polítiques ostentin també el Govern de la Generalitat.
    En quins termes? En base a què?  etc. etc.
    Aquests interrogants són aquells que un polític que aspiri a liderar una alternativa catalana a l’estat espanyol, ha d’estar en condicions de precisar com a objectius.
    Crec que el gran error d’Esquerra, apart de les ambicions personals inconfensables de molts dels seus quadres, i de les seves errades tàctiques en els darrers anys(sí però no, no tampoc, sí menys, però poltrones sí), ha estat el fer volar coloms utòpics sense tenir-ne el control.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!