La candidatura de Joan Laporta -si s’acaba confirmant- no pot assolir per si sola aquest objectiu atès el component personalista del projecte (com a molt pot aixoplugar Carretero i els seus gregaris, ja que eventualment no es presentaran si han d’anar-hi sols). Per tant, hores d’ara, a cinc mesos vista de les eleccions, no hi ha cap formació que es plantegi aquest objectiu estratègic (Esquerra ja ho va abandonar fa temps en favor de reeditar una tercera versió del tripartit o amb PSC i CIU).
Post Scriptum, 11 de maig del 2020.
En vistes a les properes eleccions al Parlament de Catalunya l’independentisme ha de fer front a la disjuntiva de reprende el conflicte amb l’ordre estatal espanyol o acatar-lo com fins ara ha fet des de l’endemà del 27-O. ERC ha optat per la desconstrucció del procés i l’acomodació a l’estadi autonòmic en nom del pragmatisme i la prioritat de l’eix dreta/esquerra per davant l’eix nacional Catalunya/Espanya.
Aqueixa operació té el suport mediàtic d’Ara, La Vanguardia (avui demana l’avançament electoral en línia amb Oriol Junqueras) i la complicitat dels capitostos fàctics de TV3. És l’opció contra-independentista com explicità Joan Tardà en un article a El Periódio, “Catalunya i la reconstrucció” (d’Espanya). L’independentista no té concreció per manca d’entesa del conglomerat PDECat/Crida/Junts per Catalunya, i la CUP es manté en el reducte anticapitalista, quan un acord entre aqueixos dos espais coincidents a la persistència en la lluita per la independència és absolutament imprescindible per a la continuïtat de la mateixa. El paper de Poble Lliure en la intersecció d’aquestes dues tendències pot ser clau per una represa estratègica i electoral.
Post Scritum, 11 de maig del 2022.
Dissortadament, llevat del cas del 25% de castellà a les escoles en el qual només la CUP d’entre els partits parlamentaris catalans ha estat a l’alçada, en el demés (vergonyosa la seva inhibició en la guerra d’Ucraïna), els anticapitalistes nostrats desaprofiten totes les ocasions per erigir-se com a alternativa independentista front al quatripartit del règim constitucional/autonomista (ERC, Junts, Comuns i PSC).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jaume,
mentre la prioritat estratègica de tots aquests que esmentes sigui, com de fet és, la de consolidar el seu particular espai polític, per minso que sigui, amb un grapat més o menys gran de vots, no ens en sortirem. Al meu entendre falta un lideratge potent en el terreny de les idees, un lideratge col·lectiu, compartit. Ni líders unipersonals i mesiànics, ni “entre tots ho farem tot”, amb aixó no anem en lloc perquè encabat tot acaba pivotant damunt de frases buides de contingut bellament presentades o de proclames que només responen a la visió de la realitat que té una minoria. Un projecte d’alliberament nacional català hauria de ser la síntesi de les aspiracions de tota la societat catalana en tots els àmbits, i amb una pespectiva estratègica pel que fa a la totalitat del nostre territori nacional, encara que cojunturalment la iniciativa li correspongui al Principat, crec jo. Difícil, però imprescindible.
Toni
Després d’enverinar internament el PSAN, ERC i Reagrupament ara li toca a les CUP?
Que tremolin els de la CUP que ja arriba el rebenta-partits-independetistes més avesat de Catalunya.
Amb en Renyer postonalant-se els hi dono dos anys de vida avanç no hi hagi una escisió.
Mentre es basteix una candidatura transversal independentista, arribaran inexorablement les eleccions. Reagrupament i Laporta arriben tard. El tripartit amenaça de reeditar-se. Doncs en aquestes circumstàncies l’alternativa és CiU. Això d’unitat popular és pura marginalitat.
vinga, doncs jo estic per una candidatura feminista independentista, perquè no em diràs tu que té sentit la independència si es manté el masclisme, millor seguir amb els espanyols que passem més desapercebuts.
I sobretot, espero una candidatura ecologista i independentista de debò, perquè home, per tenir un país independent i trinxat ja no m’hi apunto, el prefereixo trinxat i dependent.
En fi, com aquest bloc sols és un cas de ressentiment personal força trist, és el darrer comentari que faig. Tots tenim moments baixos, espero que et recuperis.
Hola Jaume, entenc el teu desencís amb Reagrupament, o fins hi tot un grau de resentiment, ara bé, no es pot faltar a la veritat, la candidatura independentista transversal ja hi es i es segueix construint al voltant de Reagrupament, es un projecte directe i clar que amb les seves errades i encerts te un objectiu clar per primer cop que no es mereix aquest menyspreu constant. Ara cal estar units si es vol aconseguir l’objectiu i no s’hi val tornar a cometre l’errada de posar les qüestions personals per davant del projecte.
Salutacions.
Albert Cortés
Si els mitjans d’informació convencionals marginen tant com poden Reagrupament és per alguna cosa. Si a la mínima que se’n produeix una notícia dolenta l’esbomben de seguida i si és falsa no la rectifiquen (com ara la falsa baixa del Miquel Calçada, Miki Moto), també és pel mateix. Reagrupament fa nosa a l’estatus quo, tant dels ecspanyol(iste)s com dels botiflers catalans apoltronats o per apoltronar.