Jaume Renyer

Ahir, festa espanyola de la Constitució, vaig pujar a Berga per participar en un acte organitzat per Catalunya Acció a favor d’una nova constitució catalana.

Vaig acceptar la proposta de Santiago Espot, director executiu de Catalunya Acció, pel contingut de l’acte en si mateix, però també per conèixer de primera mà un col·lectiu d’independentistes dels quals només en tenia coneixença pels seus escrits. Tot i que la meva participació estava anunciada com a membre d’ERC, vaig aclarir només començar que era allí exclusivament a títol personal i que les meves opinions en cap cas vinculaven a l’Esquerra.

Vaig fer una breu síntesi dels diversos projectes constitucionals elaborats des de l’independentisme al llarg del segle XX i unes consideracions sobre el moment polític present que miraré d’articular en un altre moment. Del conjunt de les intervencions creuades entre els oradors i el públic assistent m’enduc l’apreciació que Catalunya Acció és un projecte polític que enllaça amb les corrents del separatisme d’abans de la guerra autodenominades “intransigents” o “integrals” i que aspira a actualitzar una força patriòtica que tingui com a element prioritari l’alliberament nacional. En paraules del mateix Santiago Espot aquesta alternativa no la poden impulsar sols i de la seva mà està saber trobar les complicitats suficients per fer-la operativa.  En tot cas, personalment, em plau haver deixat oberta una línia de diàleg amb aquests patriotes als quals només puc agrair el tracte rebut. Em va agradar especialment com va interpretar Núria Inglés el “Cant de la independència” que va cloure l’acte.

Atès que l’acte estava convocat a les sis de la vesprada, en acabar amb l’amic i company de partit Moisès Rial anàrem a l’acte commemoratiu del quarantè aniversari de l’esquerra independentista contemporània que organitzava la CUP de Berga al Teatre Principal. Al vestíbul hi havia l’exposició sobre els quaranta anys del PSAN i em vaig entretenir en remembrar escenes viscudes en aquest partit en el qual em vaig formar políticament i del qual vaig ser militant gairebé deu anys, en dues etapes diferents.

Em va complaure veure reproduïda la portada del primer número de la revista “Independència” que va néixer l’any 1989, a iniciativa meva, com a complement a la revista “Lluita” fins l’any 1991. També vaig llegir detingudament el quadre explicatiu del naixement de Catalunya Lliure l’any 1989 i com havíem debatut amb Pere Bascompte quin nom posar-li a la nova organització que aspirava a superar de manera constructiva la divisió del MDT. En Pere li volia dir Bloc Independentista del Poble, l’escrit que vàrem intercanviar on jo li proposava adoptar el nom de Catalunya Lliure es va perdre arran de la seva detenció a començament d’aquell any. Quan més tard li vaig comentar la proposta a Josep Guia li va semblar molt encertat i així vàrem preparar la candidatura a les europees i els estatuts del partit, posteriorment. La ruptura amb el PSAN va ser correcta amb les formes, però dura en el fons, fins i tot traumàtica a nivell de relacions personals, però en veure l’evolució d’aquest històric partit només puc que mostrar el meu agraïment per tot el que hi vaig aprendre.

Amb el Moisès entràrem a l’amfiteatre per seguir l’acte commemoratiu que ja estava començat: la seqüència de les intervencions la vaig trobar novedosa i imaginativa, reflexe de la creativitat dels seus dissenyadors i de la força potencial  del moviment que representen. Encabat vaig saludar al Joaquim Auladell, “el sinistre”, (esmentat per Marcel Casellas en el seu monòleg teatralitzat sobre la trajectòria de l’independentisme combatiu), la Montserrat Bascompte i el seu company Xavier, Joan Reig i alguns altres coneguts. L’acte va ser un èxit d’assitència i una mostra, repeteixo, de creativitat. Baixant cap a Tarragona repassava les tres fases d’aquesta particular vesprada bergadana: les paraules a l’acte de Catalunya Acció, els records de l’exposició del PSAN i els missatges de l’acte de la CUP i em qüestionava, crític i autocrític com sempre procuro ésser, el paper d’ERC en l’hora present.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!