Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

25 d'octubre de 2021
0 comentaris

Un nou pacte de Sant Sebastià ….. per reformar Espanya ?

El Pacte de Sant Sebastià fou l’acord, no concretat per escrit, a què van arribar, el 17 d’agost de 1930, a Sant Sebastià, representants republicans de diverses nacionalitats, per reinstaurar un règim republicà a l’Estat espanyol. Els catalans que hi assistiren foren Manuel Carrasco i Formiguera (Acció Catalana), Macià Mallol Bosch (Acció Republicana de Catalunya), i Jaume Aiguader i Miró (Estat Català. Significativament, hi va ser Santiago Casares Quiroga (ORGA, Partit Republicà Gallec Autònom), però cap representant del nacionalisme basc. Els representants catalans presents a Sant Sebastià, tots tres patriotes de pedra picada, condicionaren el pacte al reconeixement de les aspiracions catalanes d’autogovern. Els esdeveniments posteriors no respectaren aqueixa voluntat.

Noranta-un anys més tard, llegint en conjunt les manifestacions de dirigents de Bildu, ERC i Podemos/Comuns, apunten a un nou pacte de Sant Sebastià per ajudar el PSOE a reformar Espanya, com si aqueix partit no fos peça clau de l’actual règim 39/78, i com si tots sumats hores d’ara no disposessin ja de la majoria suficient a les Corts espanyoles per a concretar aqueixos propòsits. La realitat a la qual no volen fer front és la involució de l’integrisme d’estat, transversal de Podemos a Vox, amb el punt en comú de prioritzar la unitat del Regne d’Espanya a qualsevol preu per damunt de la democràcia i la pau.

El procés independentista català, real socialment però només simbòlic institucionalment, després del punt de conflicte al qual s’ha arribat i amb el fonament del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’Octubre, no pot ser desviat cap a un projecte de reforma constitucional espanyola. Com recorda avui Ot Bou a Vilaweb, “l’independentisme neix precisament de la constatació que no hi ha marge de reforma de l’estat, encara que Esquerra tingui directors generals que diguin amb tota la frescor que abans d’anar-nos-en hem d’arreglar Espanya.” I ara es vulguin preguntar per a què volen la independència, quan la resposta que promourà l’actual direcció republicana és una crònica anunciada: banalitzant la independència fins a convertir-la en un instrument per arribar al benestar, la igualtat i la fraternitat, però del qual si n’hi ha d’altres, se’n pot prescindir.

Mai com ara hi havia hagut un sobiranisme cívic tan ample i persistent i tampoc mai una manca de patriotisme, intel·ligència i coratge polític per bastir una estratègia coherent per sostenir un conflicte existencial amb el poder espanyol. No hi ha hagut cap poble que s’hagi alliberat a base de pregonar impostures, mantenir actituds sectàries i promoure dirigents mediocres. Potser rellegir aqueix article de Josep-Lluís Carod-Rovira, publicat el 8 de maig del 2019 a Nació Digital “Reformar Espanya, ara ?“, faci de revulsiu en la consciència d’aquells que encara mantenen un esperit crític i autocrític al si dels partits parlamentaris republicans.

Post Scriptum, 15 de novembre del 2021.

Amb retard me’n assabento d’aqueix manifest publicat conjuntament el 13 d’abril d’enguany per un seguit de col·lectius: A Xanela, Nortes, La trivial, Sin Permiso, :Sobiranies, Debats pel Demà, Agon, la Realitat, Maig, Viento Sur i Arada, que duu per títol: “Per un pacte de Sant Sebastià del segle XXI“. I posats a llegir retrospectivament trobo que aqueix article de Miquel Payeras, publicat al setmanari El Temps, número 1857, el 13 de gener de 2020, coincideix amb el contingut d’aqueix apunt i va veure venir els esdeveniments que han anat passant: “El PSOE, el sobiranisme i el Pacte de Sant Sebastià“. L’anàlisi de l’evolució electoral condueix a la deducció que Pedro Sánchez intentarà convertir en estable el pacte amb Podem i la majoria del sobiranisme per mantenir-se a La Moncloa gràcies a la fragmentació del vot de dreta.”

Post Scriptum, 11 de desembre del 2021.

Comparteixo l’article de Roger Castellanos “La màquina del temps: Sobiranies, Sí-No i Pacte de Sant Sebastià“, publicat l’11 de novembre proppassat al periòdic El Món:

“Stephen Hawking ja va advertir que si viatjar a través del temps fos possible, actualment viuríem una invasió de turistes temporals. Així és com l’independentisme continua empantanegat, debatent-se sobre el futur, sense que cap ciutadà de la república catalana del demà hagi vingut a explicar-nos quins passos cal seguir. Malgrat això, sembla que alguns sectors de l’anomenada esquerra sobiranista volen fer-nos embarcar a una màquina del temps ben peculiar; i és que l’aparell en qüestió ens transportaria col·lectivament al passat, permetent-nos així refer els camins que hem seguit durant la història recent.

El proppassat 14 d’abril de 2021, amb motiu del 90è aniversari de la proclamació de la Segona República espanyola, diferents revistes sobiranistes signaven un manifest titulat “Per un Pacte de Sant Sebastià del segle XXI”. La proposta podríem resumir-la de la manera següent: cal articular una aliança estratègica cap a una república confederal espanyola. Els sotasignats, si bé admeten que “a hores d’ara no hi ha una aliança que permeti fer front a la decadència del règim”, just a continuació afegeixen que hi ha “temptatives prometedores en aquest sentit”. Les tesis defensades al manifest s’han volgut dotar d’un nou impuls, a través de la col·laboració recent entre l’Institut Sobiranies i el diari Público, sobre “sobirania i crisi territorial”, per part de Xavier Domènech i Gemma Ubasart, entre d’altres.

En aquest sentit, Julià de Jòdar, en un article a Vilaweb, “Les trampes dels sobiranistes”, desmunta tenaçment (i al meu entendre, encertadament) la proposta del manifest, qualificant-la de “fantasia de politòlegs” que a tot estirar es traduiria en una “federació de grups i grupets, més o menys coordinats, per a concórrer a unes eleccions, amb resultats previsiblement migrats, que acabarien donant el vot parlamentari –si diputats treien– a Podem”. Ras i curt. Però l’escriptor encara hi identifica una llacuna més flagrant: al llarg del manifest no es menciona ni una sola vegada el Primer d’Octubre de 2017. Alguna cosa trontolla.

Al seu torn, Antoni Infante, al seu darrer article al Món Diari, “Espanya no és plurinacional. Punt!”, argumenta que Espanya “ni ha estat, ni és, ni té voluntat de ser un estat plurinacional”, la qual cosa tan sols seria possible a partir de la seva implosió (que Espanya deixés de ser Espanya), ja que d’altra manera “simplement és ontològicament impossible”. I amb això coincideix amb Julià de Jòdar, qui ens recorda que sense una “insurrecció general democràtico-popular” no es pot trencar amb el Règim del 78. Tanmateix, l’esmentat nou Pacte de Sant Sebastià no és més que una “revolució passiva” –tal com l’anomena Joan Tafalla– que es concreta en una proposta política amb pretensions de regeneració de l’Estat espanyol.

És aleshores quan l’absència de cap menció sobre el Primer d’Octubre posa llum a les intencions (o limitacions) del manifest, ja que no és cap casualitat que no es destaqui el focus més important de desestabilització del règim ni el motor que el va empènyer: el moviment d’alliberament nacional català. Així mateix, tampoc no és casualitat el barreig que es produeix, a l’hora de posar en el mateix sac la lluita nacional i les anomenades lluites “perifèriques” o de “l’Espanya vaciada”. Heus aquí el marc teòric (teoriquíssim) de les anomenades “sobiranies”; el combustible d’aquesta màquina del temps que ens retornaria uns quants estadis enrere, pel que fa a la consciència col·lectiva.

Es tracta, doncs, de wishful thinking o d’una enèsima reformulació del projecte d’Espanya? En tot cas, d’un déjà-vu, jo diria; i és que les tesis defensades a l’esmentat manifest no són pas noves, tal com ho il·lustra l’article publicat a Llibertat.cat, poc després del 9-N de 2014, per part del militant independentista Marc Sallas: “No al segon Pacte de Sant Sebastià”. Ja en aquest article s’assenyalava la incapacitat de l’esquerra espanyola per entendre l’abast del moviment independentista català, tant pel que fa a l’anàlisi com en relació amb la praxi.

Un reflex d’això fou la imposició de l’enrevessada opció del “Sí-No” a la consulta popular del 9-N, sense que això es traduís en una clarificació programàtica de l’anomenat sobiranisme. Bé, sí: es va traduir en la imatge de Joan Coscubiela brandant el “No” a la votació parlamentària sobre la independència del 27-O de 2017, així com en la fragmentació de l’espai polític post-PSUC/post-ICV. Perquè, certament, el procés independentista va regirar les tesis de fons d’aquest espai, tals com el “soleturisme” i el catalanisme reformador d’Espanya. A partir de llavors, situar-se contra l’independentisme significaria estar al costat de les forces reaccionàries; defensar el reformisme federal, al costat de l’extinta Convergència i Unió.

Tot plegat resulta decebedor, sincerament. Tants anys i tanta experiència acumulada. I tantes escissions. I al capdavall, la proposta que ens fa arribar l’esquerra sobiranista, en ple 2021, amb la col·laboració d’algunes persones que, més enllà d’aquest suport accidental, respecto moltíssim, és que encara podem refundar Espanya. Això ja s’ha dit i s’ha intentat, companys i companyes. Les màquines del temps no s’han inventat, però, a més a més, tampoc no hauríem de voler tornar enrere. Ara bé, aquí també es constata una feblesa d’alguns sectors de l’independentisme d’esquerres –en un sentit ampli–en tant que no ha sabut formular una proposta política que unifiqui totes les lluites, en la conquesta de la veritable sobirania nacional-popular catalana, en comptes de disgregar-les en “sobiranies” difuses. On queda allò de la “independència per canviar-ho tot”?

Post Scriptum, 4 de gener del 2022.

Punyent i contundent anàlisi de Carles Castellanos publicada el proppassat 28 de desembre a Llibertat.cat: “Fugir d’estudi amb renúncies compartides“.

Post Scriptum, 11 de desembre del 2022.

L’article d’Arnaldo Otegi al diari espanyol Público la vigília de la commemoració de la Constitució  del 1978, “Construir otro horizonte”, és equiparable a la declaració que Kepa Aulestia, secretari general d’Euzkadiko Ezkerra, va promoure la mateixa data però de l’any 1988 rectificant el NO a la Constitució de deu anys abans i apostant per la reforma estatutària i l’estat federal. Aqueix article confirma, dissortadament, el canvi estratègic profund menat per  l’actual direcció d’EH BILDU envers l’ordre estatal, passant d’una posició  tàctica a una opció estratègica d’integració en el sistema constitucional espanyol, el qual aspira a reformar tot abandonant tota mena de projectes  de construcció   nacional euskaldun.

Sobta l’absència de reaccions crítiques al si de l’esquerra abertzale i clama al cel la seva coincidència amb ERC, farcida d’impostures com la d’equiparar el pla Ibarretxe al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’Octubre. Únicament Joan Puig des de La República.cat ha respost a la maniobra: “Otegi vol canviar la independència per una hipotètica República Federal Espanyola“.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!