Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

26 de gener de 2021
0 comentaris

Un govern tripartit Junts, ERC i CUP és possible ?

    Les eleccions autonòmiques forçades pel poder espanyol pel 14 de febrer vinent s’emmarquen en l’estrategia contra-independentista per implantar un govern tardo-autonomista a la Generalitat. PSC i Comuns volen reproduir l’esquema del govern actual a Madrid amb el suport d’ERC, fins i tot estarien disposats a cedir-li la presidència a canvi de desconstruir el camí obert pel procés independentista des del 2010. La via àmplia que predica Esquerra no té cap credibilitat ja que ni els Comuns són partidaris del dret d’autodeterminació, ni el PSC és un partit catalanista no sobiranista, ans al contrari el principal garant de l’ordre espanyol a Catalunya. Malgrat aqueixa realitat adversa a la causa independentista ja des de les eleccions del 21-D de fa tres anys ERC cerca un tercer tripartit amb PSC i Comuns.

    Avui, el digital República.cat publica aqueix titular: “Un tripartit de Junts, ERC i la CUP, l’opció de govern preferida” pels catalans: “El Español’, el diari que dirigeix Pedro J. Ramírez, fa aquest dimarts una segona entrega de l’enquesta que publicava ahir recollint una victòria de Junts amb el PSC i ERC trepitjant-li els talons. En aquest cas pregunta per quines són les fórmules preferides de govern i la més desitjada, i amb diferència, és la d’un tripartit format per Junts, ERC i la CUP, que recull el 13,5% del total de les respostes, molt per sobre de la segona opció que seria la d’un govern d’esquerres format per ERC+PSC+comuns, preferit per un 8% dels enquestats. El resultat contrasta amb el que desitjarien els espanyols, que és un tripartit amb Cs, PSC i PP, amb un un 21,8% de suports.”

    Però, dissortadament, com ja advertia Vicent Partal a l’editorial d’ahir a Vilaweb, “Junts pel No: ells sí que saben que és una qüestió de nació contra nació”: Tanmateix, a diferència de fa tres anys, ara sí que es veu possible i pot passar que un o dos dels tres grups independentistes que presumiblement entraran al parlament aconseguesca amb les seues decisions de fer impossible un nou govern independentista, negant-se a votar l’altre i que s’obri la porta a un govern dels espanyols. Esquerra Republicana no deixa de verbalitzar-ho, amb dirigents seus que afirmen una vegada i una altra que no es pot governar amb Junts. I Junts encara, amb tot el xàfec que cau damunt Núria Marín, manté, impassible i com si sentís xiular, el pacte amb el PSOE a la Diputació de Barcelona. I mentrestant la CUP fa allò que sap fer millor, que és desorientar la població: tria una candidata i li imposa el programa contrari. Ara no faré juguesques perquè no vull precipitar-me, però tingueu clar que segons qui quede primer, segon i tercer podem arribar a veure unes contorsions que ni el millor circ rus no seria capaç d’imitar.

    Entenc els qui es desesperen per les conseqüències de tants errors i la proximitat del 14 de febrer. Però jo, en tot aquest episodi, més aviat hi veig una oportunitat. Fins i tot si al final l’independentisme resta fora del govern de la Generalitat. Espere que els independentistes vagen, anem, en massa a votar però si al final Illa, per unes coses o unes altres, fos president, que no s’enganye ningú, que això no canviaria el país. Ni faria desaparèixer com per art de màgia el moviment independentista i la majoria social que té al darrere. I, en canvi, potser serviria perquè aquella part del moviment que s’ha cregut la cantarella suïcida que és més important ser de dretes o d’esquerres que no aspirar a alliberar-nos tots reflexione sobre la conseqüència nefasta dels seus actes.

    Hi ha molta gent que s’ha cregut sincerament que el moviment democràtic català havia de ser, per força, l’únic diferent de tots els altres moviments nacionals del món i que per això s’havia de dedicar a matar-se dins les seues files bo i disputant l’hegemonia en compte de guanyar la llibertat disputant el poder. És un dels errors monumentals que els fulletons intel·lectuals han inoculat. Però com que els fets solen ser fàcilment comprensibles, espere que a aquesta gent els faça veure que tot el nacionalisme espanyol, de l’esquerra a l’extrema dreta, és capaç d’unir-se en pro d’impedir la independència de Catalunya. Sense mirar el preu de tot plegat. Tal volta aleshores es deixaran de cabòries i fantasies i entendran que això és una batalla de nació a nació, com ho va ser amb tant d’èxit per a nosaltres del 2010 al 2017. I si és així estic segur que entre tots recuperarem de seguida el camí del qual no ens havíem hagut de desviar.”

    Les eleccions del 14-F només poden ser una victòria de l’independentisme si es compleixen tres condicions: compromís pre-electoral de fer govern Junts/ERC/CUO, acord de no facilitar la governabilitat de l’Estat espanyol mentre no es reconegui el dret d’autodeterminació de Catalunya i suport actiu al Consell per la República i la seva legitimitat. Dissortadament, ERC i CUP prioritzen altres objectius a l’alliberament nacional, retardant-lo i fent-lo cada dia més difícil.

    Post Scriptum, 30 de gener del 2021.

    Francesc Abad, al seu bloc imprescindible Dies de fúria, aporta ahir aqueixa reflexió: “Anàlisi enquesta electoral del CEO pel 14F: l’evidència dels moviments de fons entre l’electorat independentista”.

    Post Scriptum, 10 de febrer del 2021.

    Comparteixo plenament la proposta de Julià de Jòdar, que fou diputat de la CUP, avui a Vilaweb, “Per un govern de concentració nacional-popular“: Cal recuperar l’aliança entre la Generalitat i el poble, mitjançant la formació d’un govern de concentració nacional-popular i el suport d’una majoria independentista al parlament”.

    Post Scriptum, 17 de febrer del 2021.

    Junts per Catalunya és l’objectiu a abatre per part del poder espanyol ja que representa l’independentisme inassimilable pel règim, a diferència d’ERC que especula amb la reforma d’Espanya pactada amb PSOE i Comuns. La defecció del PDECat (que comparteix plantejaments amb Esquerra) i les dificultats per sumar els votants rupturistes que han anat a parar a la CUP ha fet que quedi en tercer lloc, i sense capacitat d’iniciativa política a curt termini ja que Junqueras i la seva trepa prioritzaran el govern amb els Comuns i el suport extern del PSC abans que assumir un govern independentista que és l’estratègia de Junts. La prioritat atorgada a la “via àmplia” (amb els Comuns) només s’explica com a coartada d’ERC per la seva incapacitat per liderar un projecte d’alliberament nacional, essent més fàcil jugar a la ficció dreta/esquerra que encarar el conflicte real amb el poder espanyol.

    La CUP hauria de compartir plantejaments amb Junts en la línia que proposa Julià de Jòdar, però els anticapitalistes nostrats són incapaços de convergir en un front patriòtic ignorant que el seu creixement electoral ve dels nacionalistes radicals que veuen en ells una manera de sortir de l’atzucac actual. Però, veient la llista de suport internacionals que han tingut, predominen els antisionistes, els antiracistes islamistes i els anticapitalistes contraris a les societats obertes occidentaals. De tot, menys els referents polítics i patriòtics que manquen a Cataalunya. De moment, el sector hegemònic dins es nega a formar part del govern: “Endavant refusa que la CUP formi part d’un govern amb JxCat i ERC. Diuen que no poden formar part “de cap govern autonomista” ni “ser la crossa per a les retallades i privatitzacions”.

    Post Scriptum, 18 de febrer del 2021.

    Comparteixo plenament la crida d’un centenar llarg de repressaliats independentistes per tal que ERC, Junts i CUP formin govern sense els Comuns, còmplices de la repressió espanyola contra el poble català.

    Post Scriptum, 28 de febrer del 2021.

    Comparteixo plenament el manifest de l’ANC: GOVERN INDEPENDENTISTA ARA! PER LA URGÈNCIA SOCIAL I NACIONAL.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!