Avui, el digital República.cat publica aqueix titular: “Un tripartit de Junts, ERC i la CUP, l’opció de govern preferida” pels catalans: “El Español’, el diari que dirigeix Pedro J. Ramírez, fa aquest dimarts una segona entrega de l’enquesta que publicava ahir recollint una victòria de Junts amb el PSC i ERC trepitjant-li els talons. En aquest cas pregunta per quines són les fórmules preferides de govern i la més desitjada, i amb diferència, és la d’un tripartit format per Junts, ERC i la CUP, que recull el 13,5% del total de les respostes, molt per sobre de la segona opció que seria la d’un govern d’esquerres format per ERC+PSC+comuns, preferit per un 8% dels enquestats. El resultat contrasta amb el que desitjarien els espanyols, que és un tripartit amb Cs, PSC i PP, amb un un 21,8% de suports.”
Però, dissortadament, com ja advertia Vicent Partal a l’editorial d’ahir a Vilaweb, “Junts pel No: ells sí que saben que és una qüestió de nació contra nació”: Tanmateix, a diferència de fa tres anys, ara sí que es veu possible i pot passar que un o dos dels tres grups independentistes que presumiblement entraran al parlament aconseguesca amb les seues decisions de fer impossible un nou govern independentista, negant-se a votar l’altre i que s’obri la porta a un govern dels espanyols. Esquerra Republicana no deixa de verbalitzar-ho, amb dirigents seus que afirmen una vegada i una altra que no es pot governar amb Junts. I Junts encara, amb tot el xàfec que cau damunt Núria Marín, manté, impassible i com si sentís xiular, el pacte amb el PSOE a la Diputació de Barcelona. I mentrestant la CUP fa allò que sap fer millor, que és desorientar la població: tria una candidata i li imposa el programa contrari. Ara no faré juguesques perquè no vull precipitar-me, però tingueu clar que segons qui quede primer, segon i tercer podem arribar a veure unes contorsions que ni el millor circ rus no seria capaç d’imitar.
Entenc els qui es desesperen per les conseqüències de tants errors i la proximitat del 14 de febrer. Però jo, en tot aquest episodi, més aviat hi veig una oportunitat. Fins i tot si al final l’independentisme resta fora del govern de la Generalitat. Espere que els independentistes vagen, anem, en massa a votar però si al final Illa, per unes coses o unes altres, fos president, que no s’enganye ningú, que això no canviaria el país. Ni faria desaparèixer com per art de màgia el moviment independentista i la majoria social que té al darrere. I, en canvi, potser serviria perquè aquella part del moviment que s’ha cregut la cantarella suïcida que és més important ser de dretes o d’esquerres que no aspirar a alliberar-nos tots reflexione sobre la conseqüència nefasta dels seus actes.
Hi ha molta gent que s’ha cregut sincerament que el moviment democràtic català havia de ser, per força, l’únic diferent de tots els altres moviments nacionals del món i que per això s’havia de dedicar a matar-se dins les seues files bo i disputant l’hegemonia en compte de guanyar la llibertat disputant el poder. És un dels errors monumentals que els fulletons intel·lectuals han inoculat. Però com que els fets solen ser fàcilment comprensibles, espere que a aquesta gent els faça veure que tot el nacionalisme espanyol, de l’esquerra a l’extrema dreta, és capaç d’unir-se en pro d’impedir la independència de Catalunya. Sense mirar el preu de tot plegat. Tal volta aleshores es deixaran de cabòries i fantasies i entendran que això és una batalla de nació a nació, com ho va ser amb tant d’èxit per a nosaltres del 2010 al 2017. I si és així estic segur que entre tots recuperarem de seguida el camí del qual no ens havíem hagut de desviar.”
Les eleccions del 14-F només poden ser una victòria de l’independentisme si es compleixen tres condicions: compromís pre-electoral de fer govern Junts/ERC/CUO, acord de no facilitar la governabilitat de l’Estat espanyol mentre no es reconegui el dret d’autodeterminació de Catalunya i suport actiu al Consell per la República i la seva legitimitat. Dissortadament, ERC i CUP prioritzen altres objectius a l’alliberament nacional, retardant-lo i fent-lo cada dia més difícil.
Post Scriptum, 30 de gener del 2021.
Francesc Abad, al seu bloc imprescindible Dies de fúria, aporta ahir aqueixa reflexió: “Anàlisi enquesta electoral del CEO pel 14F: l’evidència dels moviments de fons entre l’electorat independentista”.
Post Scriptum, 10 de febrer del 2021.
Comparteixo plenament la proposta de Julià de Jòdar, que fou diputat de la CUP, avui a Vilaweb, “Per un govern de concentració nacional-popular“: Cal recuperar l’aliança entre la Generalitat i el poble, mitjançant la formació d’un govern de concentració nacional-popular i el suport d’una majoria independentista al parlament”.
Post Scriptum, 17 de febrer del 2021.
Junts per Catalunya és l’objectiu a abatre per part del poder espanyol ja que representa l’independentisme inassimilable pel règim, a diferència d’ERC que especula amb la reforma d’Espanya pactada amb PSOE i Comuns. La defecció del PDECat (que comparteix plantejaments amb Esquerra) i les dificultats per sumar els votants rupturistes que han anat a parar a la CUP ha fet que quedi en tercer lloc, i sense capacitat d’iniciativa política a curt termini ja que Junqueras i la seva trepa prioritzaran el govern amb els Comuns i el suport extern del PSC abans que assumir un govern independentista que és l’estratègia de Junts. La prioritat atorgada a la “via àmplia” (amb els Comuns) només s’explica com a coartada d’ERC per la seva incapacitat per liderar un projecte d’alliberament nacional, essent més fàcil jugar a la ficció dreta/esquerra que encarar el conflicte real amb el poder espanyol.
La CUP hauria de compartir plantejaments amb Junts en la línia que proposa Julià de Jòdar, però els anticapitalistes nostrats són incapaços de convergir en un front patriòtic ignorant que el seu creixement electoral ve dels nacionalistes radicals que veuen en ells una manera de sortir de l’atzucac actual. Però, veient la llista de suport internacionals que han tingut, predominen els antisionistes, els antiracistes islamistes i els anticapitalistes contraris a les societats obertes occidentaals. De tot, menys els referents polítics i patriòtics que manquen a Cataalunya. De moment, el sector hegemònic dins es nega a formar part del govern: “Endavant refusa que la CUP formi part d’un govern amb JxCat i ERC. Diuen que no poden formar part “de cap govern autonomista” ni “ser la crossa per a les retallades i privatitzacions”.
Post Scriptum, 18 de febrer del 2021.
Comparteixo plenament la crida d’un centenar llarg de repressaliats independentistes per tal que ERC, Junts i CUP formin govern sense els Comuns, còmplices de la repressió espanyola contra el poble català.
Post Scriptum, 28 de febrer del 2021.
Comparteixo plenament el manifest de l’ANC: GOVERN INDEPENDENTISTA ARA! PER LA URGÈNCIA SOCIAL I NACIONAL.
Post Scriptum, 5 de març del 2021.
La insistència d’ERC en voler formar govern amb els Comuns és una proposta inconsistent des del punt de vista estratègic pro-independentista, però no ho és en funció dels objectius d’Esquerra que són uns altres: cercar una reforma federal del sistema constitucional espanyol de la mà de l’esquerra unionista. Ho he intentat explicar des de fa temps en aqueix apunt: l’èxit d’ERC serà la desconstrucció del procés independentista. Per això cal expulsar Junts per Catalunya del pacte de govern que volen liderar i, a sobre, imputar-li la responsabilitat del fet. Per això no hi ha realment negociacions per arribar a una entesa tripartita per fer un govern del 52% i els arguments exposats per Pere Aragonès no són més que una impostura per encobrir la seva inconsistència, com assenyala Vicent Partal avui a Vilaweb: Es pot alçar el Tres d’Octubre com un obstacle contra el Primer d’Octubre?
Post Scriptum, 13 de març del 2021.
Vicent Partal explica encertadament a l’editorial d’ahir a Vilaweb la bifurcació de l’independentisme entre reformistes i rupturistes, ara està per veure si és possible que ambdues estratègies cada cop més divergents -com ho demostra el retorn de Maritxell Serret- comparteixin un govern que només podrà gestionar la dependència mentre que el conflicte contra el poder espanyol és al si de la societat catalana i a l’escenari internacional. L’elecció de Laura Borràs presidenta del Parlament comporta que marqui diferències substancials amb el seu predecessor, el mesell Roger Torrent, un fet que ERC no voldrà permetre al si del govern Aragonès.
Post Scriptum, 15 de març del 2021.
A l’editorial Partal a Vilaweb del proppassat 11 hi ha les claus de la divergència estratègica al si de l’independentisme entre reformistes i rupturistes: “¡Caramba! ¡Un abrazo!”. De moment, hi ha hagut acord entre ERC i Junts per escollir Laura Borràs presidenta del Parlament, però la seva actitud expressa de passar pàgina a la nefasta etapa de Roger Torrent deixa en evidència a Esquerra i a l’eventual president Pere Aragonès, a qui el mateix Partal retrata a l’editorial d’avui: “Diuen que aquesta setmana serà, sembla, decisiva per a formar un nou govern de la Generalitat. I tot fa pensar que, pel vot de la ciutadania però també per les decisions polítiques dels partits, ens trobarem que al capdavant del govern de la Generalitat hi haurà precisament les persones que van merèixer els elogis públics del secretari d’estat per a les Administracions Territorials, del PP, Roberto Bermúdez de Castro, per “haver col·laborat activament” en la implantació del 155 als departaments de la Generalitat “sense tenir l’obligació de fer-ho”. I ara encaixeu també ací el perquè d’aquest esport tan poc innocent d’atacar Quim Torra.”
Post Scriptum, 23 de març del 2021.
El preacord entre ERC i CUP fa majoritària la tendència reformista al si de l’independentisme i deixa Junts per Catalunya en la posició solitària d’haver de persistir en el conflicte amb el poder espanyol que avui mateix ja ha reiterat que no negociarà mai el referèndum pactat que demanen Esquerra i els anticapitalistes nostrats. L’editorial de Vicent Partal d’ahir a Vilaweb és clarificadora sobre la disjuntiva estratègica a la qual està confrontat l’independentisme català: L’engany del procés. La catxa del Consell per la República. Que el Consell per la República mantingui el lideratge estratègic per damunt del Govern de la Generalitat reduït a l’ambit autonòmic és vital per la causa del poble català, allò que proposen els signants del pre-acord és just el contrari. Però allò més significatiu és que donen per liquidat el referèndum de l’1 d’octubre per retornar a l’autonomisme, com alerta Vicent Partal. De fet, aqueix document cerca aïllar Junts per Catalunya i és l’excusa per obtenir el suport del PSC a la investidura de Pere Aragonès divendres -o més endavant-, ja que el PSOE és el destinatari d’una oferta de negociació que ja ha rebutjat a l’avançada. El punt i final al procés independentista serà un referèndum, però de caire autonòmic d’aquí a dos anys.
Post Scriptum, 29 de març del 2021.
El Consell per la República ha fet pública una declaració reivindicant el seu paper estratègic que hauria de poder ser complementari del govern autonòmic, mitjançant un acord de tots els partits independentistes a tots dos governs.
Post Scriptum, 5 d’abril del 2021.
El proppassat 28 de març Francesc Abad analitzava el contingut real del pacte ERC/CUP en aqueix apunt: “Investidura, nou govern, objectius, pactes, fum i, malgrat tot, elements estratègics irrenunciables!”. Avui mateix, un altre patriota de pedra picada, Víctor Alexandre es pregunta al Món: “Ens cal un Govern, sí. Però per fer què? Quan una nació no és lliure, el problema social més important que té plantejat és la captivitat”. Personalment, defenso que Junts per Catalunya voti Pere Aragonès i es mantingui fora del govern atès que no hi ha voluntat de fer-ne un d’efectivament independentista.
Post Scriptum, 7 d’abril del 2021.
Odei A.-Etxearte retrata el moment de les negociacions avui a Vilaweb: “El preu a pagar per la coherència de Junts. L’alternativa de no ser al govern ha passat a ser una opció plausible, i fins i tot desitjable per a alguns dins de Junts.”
Post Scriptum, 9 de maig del 2021.
L’article d’Oriol Junqueras, abans d’ahir a El Periódico, “Reconstrucció republicana” (contraposant republicanisme a independentisme, com fan també amb el nacionalisme), és el punt culminant de la impostura, el sectarisme i la mediocritat que ha practicat ERC als darrers anys amb uns efectes demolidors pel procés independentista del qual Esquerra se’n desdiu després de tenir “pressa” per fer la independència. Oriol Junqueras i el seu partit passen a engruixir les files del contra-independentisme, fent per una pila d’anys, inviable l’assoliment d’aqueix objectiu. Tot dependrà, però, de la capacitat de resistència i resposta de Carles Puigdemont i els sectors que s’apleguin al seu voltant per persistir, en temps d’una repressió més sel·lectiva i punyent, en un conflicte que el poder espanyol no aturarà fins a l’extermini de la nació catalana, com assenyala avui Vicent Partal a Vilaweb: “Quan Junqueras demana que aguantem açò vint anys més“.
De fet, la ruptura de negociacions per formar govern amb Junts per Catalunya, anunciada per Pere Aragonès és el punt culminant d’aqueixa estratègia d’assetjament contra l’independentisme per tal de justificar el retorn a l’autonomisme que ERC lidera. I qui queda en entredit és la CUP, còmplice (inconscient ?) de les maniobres d’Esquerra, que ara se’n plany del resultat com sembla apuntar aqueix editorial d’avui a Llibertat.cat: “ERC llança la tovallola enmig d’una ofensiva repressiva sense precedents contra l’independentisme.“
Post Scriptum, 17 de juny del 2021.
Aparentment, el Govern ERC/Junts és independentista però realment no respon a la majoria electoral i social que el fa possible perquè duu l’esperit de la claudicació que hi han inculcat els qui l’han gestat, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez, còmplices d’un procés de desconstrucció independentista destinat a restaurar l’ordre estatal a Catalunya. Joan Ramon Resina, Vicent Partal i Julià de Jòdar ho expliquen encertadament des de Vilaweb.
Post Scriptum, 26 de juliol del 2021.
Xavier Diez, en aqueix article del proppassat 23 al Món encerta a definir la punyent realitat: “El problema immediat no és Madrid; és Barcelona, on hi ha instal·lat un govern desobedient a la majoria independentista”.
Post Scriptum, 29 de setembre del 2021.
Al debat de política general al Parlament ERC demana a Junts i CUP lleialtat institucional quan han practicat la deslleialtat més vergonyosa contra els presidents Puigdemont i Torra. Joan Ramon Resina, el proppassat 12 de setembre va escriure a Vilaweb: “El president Torra van erosionar-lo propis i estranys amb la cantarella del simbolisme. Fins que la Junta Electoral espanyola va intervenir els símbols de manera gens simbòlica i Xavier Muro, secretari general del parlament, ordenà de retirar-li l’acta de diputat. Llevar la immunitat a un president del govern, deixant-lo a un pas de ser inhabilitat, fou un dels escàndols més clamorosos de la història del parlament. Més tenint en compte que era desemparat per haver exigit la llibertat dels presos polítics i haver defensat la d’expressió.
Aquell atac al president era un atac a la sobirania de la institució i la tenalla d’ERC amb el Tribunal Suprem per a desallotjar-lo (Muro depenia jeràrquicament de Roger Torrent) oferí una rude instantània del trencament de l’independentisme. A la cambra catalana, poques coses s’hi han vist tan deplorables com els diputats d’ERC saludant amb el silenci el discurs colpidor del president desposseït. Una deslleialtat d’aquesta magnitud en uns socis de govern no s’havia vist mai en aquella cambra. Ni quan Torrent blocà la investidura del guanyador de les eleccions que havien de revertir el 155. Si en aquella ocasió ERC ja va deshonorar un pacte secundant un frau de llei, quan pre-inhabilità Torra va superar-se tot subvertint el govern constituït. Que n’hagi tret profit demostra que la gent o té la memòria molt curta o no sap copsar el sentit de les coses.”
Post Scriptum, 12 de novembre del 2021.
Aqueix breu apunt de l’enigmàtic personatge que respon a Joana Gorina avui a Llibertat.cat reflecteix la situació política actual de la qual és partícep -dissortadament- l’autodenominada esquerra independentista: “Política teatre.
Els gestos, el teatre mediàtic, les reivindicacions parcials en un bescanvi de pactes i acords han substituït els objectius estratègics de la lluita independentista. Tot és aparador, i s’han deixat de banda la mobilització, el debat i el combat polítics. La invocació de l’opinió de l’assemblea forma part del retaule acrobàtic i del maquillatge per legitimar una nova escena repetida, un bis de rendicions precedents. És clar que són els interessos -de tota mena- els que tiben o afluixen la corda de la tramoia escènica i els espectadors són senzillament i cada dia més això, purament espectadors.
Un moviment polític que té com a objectiu la ruptura hauria d’evitar caure en les trampes de l’escenificació, l’afectació i la pirueta. Ho vaig escriure fa uns anys, que “L’esquerra independentista té un problema: l’enfebrament pueril per l’acció anecdòtica, és a dir, la insistència malaltissa en l’ús de l’anècdota en l’acció política, que és de fet una mostra d’una impotència política i programàtica seriosa.”
No es tracta d’un mal exclusiu, sinó que és compartit per molts altres corrents, col·lectius o partits polítics. Podríem dir que són signes del temps, o els paranys de l’hegemonia alienadora. Davant dels quals, aquesta és l’assignatura pendent, no hi ha voluntat de posar-hi remei.
I és que predomina la gestió entre bambolines, amb entrades i eixides d’actors que escenifiquen una reestrena d’histrions i putxinel·lis, amb jocs de mans inclosos i equilibrisme propagandístic i simplista que aconsegueix una presència mediàtica efímera gratificant per a algunes ànimes poc exigents. Però això té un preu i tots sabem quin és. I unes causes.
L’accés de l’independentisme de combat al joc parlamentari, a l’alta comèdia, té aquests riscos. No ens hauríem d’autoenganyar. En moments com l’actual, no explicar tota la veritat en situacions de conflicte desarma les persones que lluiten i les desorienta perquè en desfigura l’horitzó i afebleix la perspectiva de la victòria.”
Post Scriptum, 23 de novembre del 2021.
Ot Bou, ahir a Vilaweb: “I per què Junts no abandona el govern?, val la pena retenir aqueix paràgraf: “La prova que els qui remenen les cireres a Junts no es creuen el rupturisme ni la confrontació és que actuen com si se la creguessin, enfadant-se i gesticulant molt fort, però com que als fonaments no hi ha res, tot continua igual. Per això és Joan Canadell, un independent, qui avui ha sortit a enfrontar-se als republicans. Sembla que a dins del partit no hi ha idees ni principis prou robusts per a vendre una alternativa creïble a la taula, ni un model econòmic diferent del que el PSOE té l’afany de proposar, ni un govern alternatiu a la coalició amb Esquerra. I per això es mantenen on són, i es limiten a dir allò que creuen que han de dir per aprofitar-se de la incongruència d’Esquerra. L’espai que un dia va ser hegemònic a Catalunya, perquè tenia una idea de país, avui ha quedat en mans de Jordi Sànchez, que ningú no sap què pensa ni què vol, i en mans de Jaume Giró, que no li importa que rebreguin la seva obra a la conselleria mentre pugui fer veure que mana. Perquè no hi ha ningú més que estigui disposat a agafar el bou per les banyes. Perquè per agafar-lo cal saber on el vols fer anar.”
Post Scriptum, 24 de desembre del 2021.
Editorial de Vicent Partal que resumeix perfectament la realitat: “Del tripartit independentista al tripartit d’ordre“.
Post Scriptum, 1 d’agost del 2022.
Editorial del proppassat 27 de juliol de Vicent Partal a Vilaweb retratava la situació actual: “Del govern del 52% al pacte del pollastre“. Després de la defenestració de Laura Borràs i l’acte de submissió d’ERC a la Moncloa Junts hauria de sortir del Govern per la supervivència del seu propi projecte polític, però malgrat les peticions d’Hèctor López Bofill per fer una consulta entre la militància, Jordi Turull no hi està disposat per tal de preservar les aspiracions de Jaume Giró a la presidència de la Generalitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!