Avui s’escauen els tres mesos de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre, amb un resultat favorable mai assolit per cap d’altre moviment independentista a Europa, amb un mandat democràtic explicitat per la Resolució parlamentària del 9 de novembre subscrit conjuntament per Junts pel Sí i la CUP, i malgrat tot som, com a poble, en un atzucac històric. I no només per la irresponsable manca de patriotisme -i estratègia- de la CUP evidenciada, un cop més, a l’assemblea d’avui a Sabadell.
Els límits del sobiranisme pràctic i de l’independentisme concebut com una etapa del veritable objectiu final del procés polític en curs que ha de culminar en un socialisme abstracte són mancances substancials derivades de l’hegemonia ideològica del progressisme advers a la catalanitat sorgit sota el franquisme de la confluència entre catolicisme i comunisme. Teresa Forcades, Arcadi Oliveras i els cristians pel socialisme són, conjuntament amb els tardocomunistes com Manuel Delgado i Jordi Borja els obstacles aparentment d’esquerres de l’alliberament social real que és la independència.
El Regne d’Espanya és un estat fallit institucionalment i econòmicament, abocat a un rescat inevitable -com ja va predir fa anys el catedràtic d’economia Joaquim Muns- per part de les autoritats europees i el FMI, en uns termes similars als de Grècia, però sense cap líder equiparable a Alexis Tsipras per gestionar la crisi en pro dels interessos estatals. Per això Podemos no pactarà amb el PSOE i deixarà que els socialistes es desgastin com a aliats del PP en una etapa socialment dramàtica pels costos que comportaran les mesures que el nou govern espanyol haurà d’adoptar. El referèndum català com a obstacle per una entesa d’esquerres a la espanyola és només una qüestió tàctica.
Malgrat l’ascens de Podemos a Euskal Herria/ Nafarroa, el PNV/EAJ continua essent el garant de l’excepcionalitat basca, un partit que ha demostrat que les dècades de govern a les institucions no comporten necessàriament el peatge de la corrupció, com és el cas de l’herència que deixa el pujolisme. La davallada de l’esquerra abertzale, superada per Podemos, deixa al social-cristianisme basc com a principal baluard front a l’espanyolisme i el populisme, a l’espera que trobi la conjuntura adequada per encapçalar un procés de ruptura amb l’ordre estatal des de bases sòlides.
Artur Mas, és el líder escaient al noment actual per l’aportació substancial que fa a la majoria social i política imprescindible per a la independència però el llast del passat immediat del seu partit fa possible un assetjament en nom de l’anticapitalisme com el que avui ha perpetrat la CUP. Un nacionalisme democràtic, europeista, amb voluntat de relligar prosperitat i llibertat amb catalanitat seria avui majoritari i capaç de vèncer les resistències del règim imposat a la transició i les impostures dels padrins d’Ada Colau. Però, no estem en condicions de fer aqueix pas, ara per ara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El fet de que les probabilitats d’ un empat 1515 a 1515 siguin tan minces com diuen alguns analistes (0,003% o 1,45% segons d’altres, dona dret a pensar en tupinada? Crec que la probabilitat d’encertar, si es pensa aixi, en aquestos casos, es molt alta.