La vaga d’ahir, segons em conten companys del ram, no va ésser pas reeixida entre els ensenyants. Els objectius de la protesta reiteraven els de les mobilitzacions dels darrers anys, sense progressos significatius en les alternatives proposades a la políitica del conseller Maragall. Hi he dedicat dos apunts en els darrers dos anys (l’ensenyament a la cruïlla i l’escola i el país) i no em veig amb cor tampoc d’afegir res de nou al que hi he dit.
Post Scriptum, 18 de març del 2022.
Ramon Alcoberro fa un seguiment acurat de la vaga d’ensenyament al Principat mitjançant articles publicats a setmanari El Temps: “La vaga de l’ensenyament, un símptoma”, publicat el proppassat 12, i “De les vacances a les mancances“, aparegut avui. I Ot Bou retrata de manera punyent el significat de la supèrbia del govern, símptoma de la seva incompetència: “L’abisme entre Cambray i els mestres és un avís“, del qual val la pena extreure’n aqueixos paràgrafs.
“Si ara, de cop, hi ha les condicions perfectes per a la tempesta, és perquè així les han disposades Cambray i la seva prepotència, la seva nul·la capacitat de diàleg, la seva set d’imposició caciquista. El conseller és al centre de la diana perquè s’hi ha posat amb la seva actitud de buròcrata a qui mai no rebat ningú. En qüestió de dies, els sindicats més pròxims al departament han perdut força per a fer de contrapès, les direccions dels centres han fet un pas endavant que no solen fer, la cohesió dels mestres en la protesta s’ha anat eixamplant. La petició més sintètica i estesa és que plegui Cambray. Però l’actitud no és una cosa ben bé personal. El seu antecessor, Josep Bargalló, també tenia una concepció unidireccional del diàleg; sembla que és una cosa conceptualment ben arrelada a Esquerra Republicana. La particularitat de Cambray és històrica. I marca un canvi d’època. Els dirigents independentistes han fet desconnectar la gent de la política, però no s’han adonat encara que el preu que han hagut de pagar és que ells també s’han desconnectat de la gent.
El comportament despòtic de Cambray és un símptoma que els nostres polítics van perdent el contacte amb la realitat. I la resposta dels mestres és un avís que tot això se’ls acabarà girant en contra. En l’eix nacional no passarà fins que el conflicte no reviscoli. Però, abans que no es pensen, Esquerra i Junts començaran a notar com la consistència del país encara hi és, i la frustració i l’engany humiliant que han conreat els darrers anys els començarà a sortir per altres bandes. En l’arrogància de Cambray, hi ha també una irresponsabilitat social molt ampla, és cert. Si es pensen que el tros és seu i que governar és fàcil i es pot fer sense dialogar, és per la manera tan trista, tan acrítica, tan poc valenta com els votants els hem deixat mentir-nos a la cara aquests darrers anys. Si els haguéssim cobrat les factures de la farsa, Cambray no s’hauria atrevit a posar-se els mestres en contra. Hem deixat que el cinisme campés alegrement i ara es creuen que ens podran doblegar fins on vulguin.”
Post Scriptum, 24 de març del 2022.
La vaga d’ahir d’ensenyants i alumnes contra la imposició del 25% de castellà no ha estat reeixida, només la premsa espanyolista en fa balanç. El resultat de la jornada d’ahir reflecteix la inhibició social quan el govern i els partits que el sustenen ho acaten. Per què fer vaga doncs ? Per fer de comparsa de Cambray ? Per fer la feina que Òmnium no vol fer ? En conjunt, els cinc dies de protesta no han canviat en res els plans del departament d’Ensenyament, en un missatge dels partits d’ordre a la ciutadania mostrant que les mobilitzacions no serveixen per res. Només compta la submissió al poder espanyol i la bunquerització de l’autonomisme.
Post Scriptum, 25 de març del 2023.
Josep Sala, abans d’ahir, a Vilaweb: “La crisi de la professió docent. Voler atendre tothom en unes aules saturades és una tasca impossible, i deixeu-m’ho dir ben clar: quedeu-vos els ordinadors, les pantalles i tot l’‘attrezzo’, que faríem més bona feina amb pissarra i guix, però amb grups de quinze alumnes”.
Post Scriptum, 31 de maig del 2023.
Article d’avui a Le Figaro difícil de trobar-ne de similars a la premsa nostrada, “Éducation : «La dramatique prolétarisation des enseignants», par Sébastien Laye et Valérie Rialland.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Jaume,
Llegeix el meu post per veure què i qui hi ha al darrere de les propostes del conseller. Qualsevol alternativa serà infinitament millor. I si vols, un dia quedem per que te les expliqui. Crec que vint anys a l’ensenyament, uns quants estudis, recerca educativa, projectes internacionals i uns dos mil antics alumnes m’avalen força més que el personal que legisla sense conèixer.
Et suggereixo la lectura del meu post.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/161146
Cordialment,
Xavier