Nota: Article publicat avui al Diari de Girona.L’apropiació religiosa de l’educació ha estat sempre una temptació perillosa. Ho certifiquen les mederses integristes del Paquistan on es memoritzen aforismes del profeta i es predica l’odi als valors il•lustrats. O l’obsessió talibana per abocar les dones vers l’analfabetisme. O la condemna de l’evolucionisme i la interpretació literal de la Bíblia imposada pels sectors més reaccionaris del cristianisme. Tanmateix, no importa tant els detalls de les religions com d’un estil de pensament que imposa la fe cega i acrítica damunt de qualsevol altra consideració i estén prejudicis i fanatismes per damunt de l’evidència.
La intel•ligència fracassada, en expressió del filòsof José Antonio Marina, consisteix precisament en la temptació d’abdicar de la capacitat de pensar per compte propi i siguin altres qui decideixin. Aquests grups, sovint amarats del pecat capital de la supèrbia, tracten d’apropiar-se de l’educació per modelar el pensament dels més joves i bastir així, en l’inconscient col•lectiu, una societat a la seva imatge i semblança
Aquestes reflexions inicials i provocadores sorgeixen en veure d’on surten i a qui beneficien les creences que en l’actualitat s’imposen (a còpia de llei i decrets) en l’educació del nostre país. “Qualitat, excel•lència, cultura de retre comptes, responsabilitat, direccions fortes, premiar resultats, castigar dissidències, cultura de l’avaluació” i altres termes similars presents als documents legislatius impulsats per un col•lectiu polític i social concret, pot sonar bé a molts. Tanmateix, tant el Conseller Maragall com el seu equip han llegit Gramsci i Orwell, i coneixen els mecanismes per assolir l’hegemonia ideològica i pervertir el sentit dels mots invocats. En realitat, aquest conjunt de paraules, repetides fins a la sacietat com mantres per laboratoris d’idees neoliberals en general i per l’IESE en particular, busca modelar la societat d’acord amb els seus inquietants principis i finalitats, i és per això que expressa la seva obsessió per controlar l’educació, considerat un camp d’experimentació a la recerca de polítiques que perjudiquen greument a escoles i instituts, a alumnat, famílies i professorat.
La provocació religiosa d’aquest article és que l’Institut esmentat, un espai on hi participen els grans admiradors de l’empresa privada, que es passen el dia exigint “flexibilitat” laboral i santificant l’empresariat, està vinculat a la Universidad de Navarra, i aquesta, a un grup religiós d’influència creixent al Vaticà, amb clara vocació de modelar l’economia i la societat, d’acord amb valors reaccionaris. En realitat, la panòplia de mesures contemplades a la Llei d’Educació de Catalunya i al seu Decret d’Autonomia reflecteixen els valors exposats pel “Camino” d’Escrivá de Balaguer. La societat ha de funcionar com una empresa, ha d’estar jerarquitzada, adorar els “líders”, premiar els escassos guanyadors i aplicar minidosis de caritat als majoritaris perdedors que facin bondat. S’han de fer escoles de primera, segona i tercera categoria per a una societat on cadascú, des de la resignació cristiana, sigui conscient del paper que un ésser superior (més humà que diví) li assigna en aquesta vida. L’alumnat ha d’aprendre a obeir per tal sigui un treballador submís a les jerarquies i acostumat a fer front a les proves que li demanarà la CEOE, o a veure’s sotmès a una absurda i fatigant sisena hora, veritable cilici incorporat a la pràctica educativa. L’escola, per tant, també ha de funcionar com una empresa, amb una direcció patriarcal amb la capacitat de col•locar una cinta blanca als docents que no comparteixin el conjunt de creences que amb tanta passió defensa el Conseller. La pèrdua i erosió constant de drets laborals, com els docents enviats arbitràriament a centres allunyats, o interins que passen a treballar a jornades d’un terç, les congelacions salarials, la pèrdua de la jornada intensiva de juny, l’increment de la càrrega de treball burocràtic inútil, les constants humiliacions a què els sotmet l’administració, esdevenen el sacrifici purificador que cal passar per aquest “camí” de santedat, el paradís neoliberal que ens prometen els neoconservadors del país, els partits servidors d’interessos econòmics ben organitzats.
Les creences en el seu paradís capitalista ens remeten a Hannah Arendt i la banalització del mal amb què incorren aquells marcats per la cobdícia. La política educativa dels darrers quatre anys han estat un cúmul de despropòsits que no busquen la qualitat, sinó la submissió i el sacrifici ritual. Potser per a molts dels que pontifiquen des de l’IESE (on s’han formulat i repetit fins a la sacietat aquestes idees) resultarà el “camino” a seguir, un trajecte que perjudica i beneficia els de sempre. Per a nosaltres, els docents, tradicionalment defensors de la raó il•lustrada (per això vam ser el col•lectiu professional que més va patir la repressió dels amics d’Escrivá de Balaguer durant la “cruzada”) és anar pel mal camí. Ho és per a la majoria, com també per a aquells que, des de la seva sincera religiositat van lliurar la vida per bastir un món més just i menys desigual.
direccions fortes, premiar resultats, castigar dissidències, cultura de
l’avaluació”
si penses que això és una creença la contraria també ho seria que seria la teva m'imagino ja que de neutre no ni ha cap.
a més no entec quina és la que no t'agrada potser la de castigar dissidència ja que tenir una escola de qualitat i excel.lencia juntament amb la cultura de l'avaluacio que és posar notes del 0 al 10 a del molt deficient al excel.lent no em sembla malament és el que sempre s'ha fet. És tan simple com que si de 10 preguntes no n'encertes cap és un cate i si d'un dictat fas 10 faltes cada 100 paraules també. I el pobre nen ho ha de saber.
potser que com a funcionaris després de les oposicions no us han d'avaluar mai més cosa que no passa en l'escola concertada (ni en cap altre treball en l'economia real) que és on tothom vol enviar els seus fills quan té alguns diners igualment apuntar-se a una mutua de salut i uns pensions privades i mira que per 'un capitalista' pagar dues vegades pel mateix és contradictori amb les seves idees.
de totes maneres el conseller maragall està totalment legitimat per aplicar el que pensi oportú ja que els votants (concretament els vots) els respalden.
jo el que tinc clar és que vivim en una societat capitalista economicament i si no volem que els alumnes o més ben dit els (nostres) fills ja que aquests tipus de coses corresponen als pares més val que també tinguin una 'moral' capitalista que no significa deixar morir la gent al carrer de gana ja que si li apliques una de socialista senzillament seran uns fracassats en la vida economicament i vulguis o no sense diners o amb sous de misèria pq han de treballar repartin pizzes no seran gaire feliços a no sé que es dediquin a una vida de contemplació en un monestir 'laic' o socialista.
617.- Obedeced, como en manos del artista obedece un
instrumento -que no se para a considerar por qué hace esto o lo otro-,
seguros de que nunca se os mandará cosa que no sea buena y para toda la
gloria de Dios.
620.- Si la obediencia no te da paz, es por ser soberbio.
941.- Obedecer..., camino seguro. -Obedecer ciegamente al
superior..., camino de santidad. -Obedecer en tu apostolado..., el
único camino: porque, en una obra de Dios, el espíritu ha de ser
obedecer o marcharse.
172.- "Si no eres mortificado nunca serás alma de oración".
175.- "Ningún ideal se hace realidad sin sacrificio. -Niégate. -¡Es tan hermoso ser víctima!"
208.- "Bendito sea el dolor. -Amado sea el dolor. Santificado sea el dolor... ¡Glorificado sea el dolor!"
387.- El plano de santidad que nos pide el Señor, está determinado por estos tres puntos: La santa intransigencia, la santa coacción y la santa desvergüenza.
397.- Sé intransigente en la doctrina y en la conducta. -Pero
sé blando en la forma. -Maza de acero poderosa, envuelta en funda
acolchada. -Sé intransigente, pero no seas cerril.
En fi, com deia el beat, "no seas cerril"
Diu la Rosa Cañadell:
"Res de tot això resoldrà els problemes que es viuen en els centres
escolars i, a més, tindrà conseqüències que poden ser molt negatives.
La primera és el desmantellament de la xarxa pública, entesa com un
tot, per passar a considerar cada centre educatiu com una entitat
individualitzada, a la qual se li adjudicaran diferents recursos segons
els resultats escolars de l’alumnat. Això implica la creació de centres
públics de diferent categoria i farà que augmenti la fragmentació
social dins dels centres públics, que s’afegirà a la ja existent entre
públics i concertats, cosa que impedirà, cada cop més, la igualtat
d’oportunitats que tot servei públic té l’obligació d’oferir.
La segona conseqüència és la fi de la democràcia en l’organització dels
centres públics, que quedarà en mans de la direcció, limitant la
participació del professorat en totes les decisions, tan pedagògiques
com organitzatives, així com també la dels pares i mares. Tenint en
compte que l’educació és una tasca col·lectiva on la participació i el
treball en equip són imprescindibles, atorgar excessiu poder en mans
d’una sola persona no garanteix la millora de la docència a l’aula i
pot crear molts problemes: arbitrarietat, submissió, imposició,
inhibició, etc. Per educar per a la democràcia fa falta que tota la
comunitat educativa la pugui exercir. D’altra banda, pretendre millorar
els resultats escolars de l’alumnat a partir d’organitzacions
jeràrquiques o incentius individuals és un greu error i un esforç
totalment inútil.
Per últim, es posa en perill l’educació global, entesa com un conjunt
de coneixements, de normes i de valors: si el que condiciona el salari
del professorat i el prestigi del centre són els resultats de l’alumnat
a partir de les avaluacions externes, tota l’acció educativa pot acabar
orientada a preparar l’alumnat per reeixir en aquestes proves, deixant
de banda altres qüestions tant o més importants. Es corre el perill,
també, que disminueixi l’interès per treballar amb l’alumnat que té més
dificultats, siguin socials, psicològiques o d’aprenentatge, ja que
aquest tipus d’alumnat requereix molt d’esforç i més recursos. Això pot
implicar el progressiu abandó del sector més vulnerable de l’alumnat. "
Sóc funcionari des de fa massa temps, i veig massa coses cada dia, com per estar d'acord en res.
En particular el paràgraf en que parla de la jerarquía, menysvalorant les organitzacions jeràrquiques (que són totes, bàsicament) és antològic pel descontrol mental que mostra.
Però en fí, que estem en el millor dels mónos possibles segons la senyora cañadell. Si l'educació va malament no és culpa nostra; és de'un altre, segurament del capitalisme, o ves a saber.
Per sort la representativitat dels sindicats de funcionaris és la que és.
Senzillament per una qüestió de respecte a l'usuari del servei educatiu, cosa que és força incompatible amb la funcionarització de la professió. Si no ho saps veure cada dia al teu centre potser ets cec.
És clar que per a mí, com a funcionari, aquest sistema és collonut. Però això no m'impideix constatar la seva ineficàcia flagrant.
Per tant considero el teu post, en allò que em toca, insultant. I extremadament demagògic. Suposo que ho puc dir.
Existeix l'antisemitisme, el racisme, l'homofòbia... ara la modalitat d'odi prejudiciós és carregar contra els funcionaris. Per què no proposes portar-los a camps de concentració. O millor encara, a camps de reeducació on aprendre a apreciar les virtuts d'un sistema que genera riquesa... per a uns pocs?
No considero cap privilegi aixecar-se cada dia a quarts de set i donar el millor de tu tot servint a la societat. Sí considero un privilegi ésser ric o viure del treball dels altres.
Què hi farem. Jo només protesto. En Mateu Morral, el de debò, hagués llençat un ram de flors.
Hi ha altres corrents o denominacions cristianes que no creuen en l'evolucionisme (per exemple, els adventistes del setè dia, els testimonis de Jehovà i molts de la branca bautista i evangèlica, en general), i de ben cert que no tots es poden considerar reaccionaris, i ni tant sols "condemnatoris" de l'evolucionisme ni tant sols que vulguin "imposar" la interpretació literal de la Bíblia. També hi ha científics que no hi creuen pas en l'evolucionisme, i que pertanyen a alguna de les escoles de pensament anotades. De dogmes ja n'hem tingut masses, perque ara en volgem fer-ne més (sia o no "científic"). Atentament.
Em sembla difícil dir més barbaritats en menys paraules. Però és clar, aquest JRR deu ser un altre dels del "disseny intel·ligent".
Quant de mal han fet les sectes cristianes des de la invenció d'aquesta estrambòtica creença, i quant en farien encara si no els barressim el pas. A ells, i els seus cosins germaníssims islamistes i jueus, amb tot l'acompanyament de sacerdots, mullahs, rabís i fanàtics diversos.
Quan entendran que basar la vida en la biblia o l'alcorà té la mateixa lògica que fer-ho en Moby Dick o Mary Poppins.
No sé si es nota que vaig tenir ocasió de viure quan ells, col·laborant colze a colze amb la dictadura franquista, marcaven tot el que es podia fer o no. No hi ha religions bones o dolentes: quan tenen el poder et porten directament cap a Iran.
Així que, JRR, no t'hi escarrassis que us coneixem.
Perdona'm les barbaritats, el més segur es que no tinc tants estudis -ni títols!- com tu: sóc de la FP del finals dels 70 i principis dels 80... però recordar-te que quan l'Einstein vinguè a Barcelona, al primer lloc d'estudis que va anar va ser a l'Escola de Maestria Industrial (l'actual Escola de Treball), abans que a la Universitat. Potser, segons tu, l'Einstein també era un fastigós creient. No sóc dels del disseny intel·ligent, però si m'ho demanen, estic més aprop d'aquest que no pas del Big Bang.
D'acord amb el mal que han fet els fanàtics... religiosos, no religiosos i anti-religiosos! Això de "barrar el pas" deu ser la impossibilitat que tenen els científics -o no- partidaris de la teòria del disseny intel·ligent o creacionisme d'exposar les seves tesis a les universitats i altres centres de "coneixement". No tindria de prohibir-se el lliure intercanvi d'opinions i conèixements i investigacions, i encara menys a les universitats. La majoria de sectes cristianes no tenen sacerdots, sino que cada creient n'és un per ell mateix.
Cadascú basa la vida en el que vol o pot, i la lògica és una cosa molt personal. Les persones han de tenir la llibertat per escollir i viure com creguin convenient, sense fer cap mal als demés. Jo no sé si creus en Bad-Man o en Brad Pitt, però jo no sóc quí per dir-te en què has de creure i en què no.
L'única religió que va col·laborar amb el franquisme va estar l'Església catòlica, apostòlica i romana (per mi, poc bíblica i menys cristiana). Totes les demés confesions van estar més o menys perseguides... Jo diria que va ser el contrari: el franquisme va col·laborar amb l'Església catòlica (la Gran Ramera de que ens parla el llibre de la Revelació de la Bíblia) per aconseguir un xic del poder que els capellans tenien (i tenen). La maldat no és la religió (creencies) en si mateixa, sino la manera que cadascú l'utilitza.
Bé, salutacions Darwin (crec que no et dius Charles). Tu tampoc em conèixes.
De dogmes hi ha els religiosos, i els porteu gent com tu. De científics no n'hi ha. Lamento que no tinguis clares coses essencials.
Gràcies.
altrament dit "fonamentalisme" (de "fonament"). Jo també ho lamento, no't creguis.
De res.