Ahir, els partits addictes a l’ordre estatal van celebrar el trenta-dosè aniversari de l’aprovació de la Constitució del 1978 enmig d’exaltacions nacionalistes espanyoles. Fora dels cercles oficials, en terres catalanes no hi ha hagut pas celebracions populars d’aquest caire, més aviat actes puntuals d’afirmació independentista.
En una data com la d’ahir he trobat a faltar, un cop més, la reivindicació dels valors constitucionals propis de la catalanitat. Els que integraven les constitucions catalanes de 1704, les darreres en aprovar-se abans de l’aplicació del Decret de Nova Planta de 1714 que va abolir el dret públic català. Una tradició jurídica i política que arranca de les assemblees de Pau i Treva sobre els fonaments de les quals es va establir un sistema institucional propi basat en el principi de la limitació del monarca i la sobirania de les corts catalanes.
Les apel·lacions al patriotisme constitucional del governants espanyols d’ara no tenen res a veure amb el pensament polític català històricament desenvolupat durant segles i que encara arriba als nostres dies gràcies a juristes com Francesc Maspons i Anglasell, entre d’altres. El supremacisme espanyol és voluntat de dominació sobre els altres pobles i res més, no hi ha valors culturals ni jurídics compartits que permetin un patriotisme constitucional modern com el que va teoritzar pel cas alemany Jürgen Habermas ara fa una vintena d’anys.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El partit nazional socialiste alemany de Hitler també estava per la dominació sobre els altres pobles.