Édouard Daladier fou el cap de govern francès que al 1938 -conjuntament amb el premier britànic Neville Chamberlain- va cedir a les pretensions d’Hitler i signà el pacte de Munic confiant que així evitava una nova guerra mundial.
Sarkozy no es troba confrontat a una amenaça totalitària provinent d’Alemanya però si que és conscient de la feblesa econòmica de França i de l’hegemonia germànica en aqueixa Europa en crisi. Durant la pre-campanya de les eleccions presidencials, Sarkozy -que segons els sondejos
parteix en desavantatge respecte del socialista François Hollande- amaga amb retornar al proteccionisme d’estat francès com a fórmula per esquivar les mesures d’estabilitat pressupostària que la UE imposa.
Per això cerca el vot dels pagesos, dels “pieds-noirs”, dels seguidors de la candidata populista de dretes Marine Le Pen i dels votants d’esquerres que no volen repetir els errors de Zapatero. Potser ho aconseguirà i revalidarà la presidència que va guanyar el 2007, però difícilment podrà esquivar l’ombra de Daladier.
Durant el seu mandat, Sarkozy ha obert molts debats públics amb la pretensió d’engegar reformes estructurals en matèries tan diverses com la flexibilització del
laïcisme republicà per emparar la puixança dels creients catòlics, musulmans i jueus, la reorganització de
l’administració territorial per reduir-ne la complexitat, la
reforma del sistema educatiu per fer-lo mes competitiu, però no ha acabat concretant cap d’aqueixes pretensions. Això l’ha desprestigiat socialment, però la por a les retallades dels francesos acostumats a la protecció estatal li poden donar la victòria davant les fórmules incertes dels candidats del PSF i el Front de Gauche liderat per Mélenchon.
Ara fa set anys, essent ministre d’economia amb el govern presidit per Raffarin va poder eludir temporalment els efectes de la primera onada de la crisi, però ara no podrà. França està en una situació critica, com reconeix en solitari el candidat liberal François Bayrou a Le Monde fa només tres dies.
Hi ha un factor que Sarkozy està aprofitant electoralment
després dels assassinats de jueus a Tolosa de Llenguadoc: la política de fermesa front al gihadisme emergent a França. També va ser ministre d’interior i coneix els mecanismes que li permeten una gestió política de la seguretat pública.
Significativament han augmentat les detencions de presumptes gihadistes, ha interdit la presència de predicadors musulmans radicals d’origen saudita a la trobada de l’UOIF d’aqueix cap de setmana passat i fa complir estrictament la llei
prohibint l’ús de la burca. Sense oblidar que va precipitar amb la intervenció de l’aviació militar francesa la caiguda de Gaddafi. No pas l’economia, sinó la imatge de fermesa front al totalitarisme islàmic serà la clau de la seva eventual victòria.
Post Scriptum, 12 d’abril del 2012.
Xavier Sala i Martin publica al seu bloc el proppassat 7 d’abril aqueix apunt: “Francia: la bomba de relojeria de la Eurozona“, on exposa resumidament la crisi econòmica que s’albira a França i que cap altre candidat presidencial, llevat de François Bayrou, no encara rigorosament en aqueixa campanya electoral.