Les revoltes al món àrab ens són alhora properes geostratègicament i llunyanes socialment, malgrat això hom especula sobre la possibilitat d’un eventual efecte mimètic al nostre país.
De fet, la revolta cívica catalana va començar l’any passat amb les consultes locals sobre la independència i la gran manifestació del 10 de juliol contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006. Està essent una revolta que reflexa la mostra manera de ser cívica, pacífica i democràtica, llargament covada per una indignació silenciosa profunda i estesa. Una mobilització social que no s’ha traduït electoralment el 28-N però que està canviant els comportaments de bona part de la ciutadania, com s’està demostrant amb la llarga campanya de Barcelona Decideix cara a la consulta del 10 d’abril, o amb les espontànies reaccions -a la xarxa i al carrer- contra la censura de TV3 al País Valencià.
Que la independència és la nostra única alternativa de futur com a poble ho sap tothom, altra cosa és que hi hagi el consens social i la intel·ligència col·lectiva suficient per fer-la efectiva. I aquest és el repte polític pendent. Els catalans no tenim uns sindicats nacionals que vulguin assumir el lideratge del canvi, ni un entramat mediàtic que en sigui altaveu i propulsor. Comptem amb un sobiranisme cívic que ocupa la posició avançada de la mobilització social que ha de ser llavor per a un moviment polític de nou tipus, modern no solament pels mitjans d’internet que fa servir sinó pel seu contingut rupturista i democràtic amb l’ordre espanyol establert.
Post Scriptum, 1 de novembre del 2017.
La proclamació de la República catalana el proppassat 27 d’octubre és ja hores d’ara un acte de transcendència històrica que enceta una fase crucial del conflicte entre l’ordre estatal espanyol i les institucions catalanes, que pot tenir unes repercussions totalment distintes (pel caràcter innovador i essencialment democràtic de la causa nacional catalana) però equiparables a la Revolució russa d’ara fa un segle si el cas català esdevé un referent pels moviments populars d’arreu d’Europa.
Post Scriptum, 25 de març del 2018.
La detenció avui del president Puigdemont, precedida de la dels cinc consellers del Govern divendres, ha encès al carrer la resposta que no estan donant els partits independentistes al Parlament. Sense una direcció col·legiada, inexistent des de l’endemà de l’1 d’octubre, hem perdut la iniciativa del conflicte amb l’ordre estatal que, veient-ho, ha aprofitat per intensificar la repressió. A partir d’ara, la mobilització social serà permanent però sense lideratge col·lectiu no avançarem. Hores d’ara, Junts per Catalunya, la CUP i l’ANC estan en línia, però no ERC, obcecada a sacrificar Puigdemont en nom d’un quimèric govern “efectiu” i refer el tripartit.
Post Scriptum, 21 de febrer del 2019.
Avui és dia de vaga general a Catalunya en solidaritat amb els presos i exiliats que són jutjats a Madrid pel poder espanyol, una jornada més en la persistent revolta catalana per la llibertat que de manera pacífica i democràtica el poble de Catalunya està sostenint front al règim d’ocupació a que ens sotmet el Regne d’Espanya.
Post Scriptum, 15 d’octubre del 2019.
La sentència condemnatòria dictada ahir pel Tribunal Supremo coincideix setanta nou anys després amb la que va condemnar a mort el presidnet Companys, amb el mateix propòsit anihilador contra la nació catalana. Ara sí que som en una etapa de conflicte directe amb el poder espanyol, que haurà de ser sostingut en el temps i acompanyat d’iniciatives polítiques. Som a la mateixa onada democràtica d’altres pobles que lluiten per la llibertat en un món dominat pels estats integristes: kurds, russos, algerians, hongkonesos, veneçolans, iranians.
Post Scriptum, 24 d’octubre del 2019.
Vicent Partal publicà abans d’ahir un editorial a Vilaweb on situa les mobilitzacions populars en curs a Catalunya juntament amb les tenen lloc des de fa mesos a Hong Kong al capdavant de les innovadores formes de protesta democràtica a escala mundial, “La revolta catalana en l’era de la globalització”. Avui s’han fet concentracions simultànies a Hong Kong i Barcelona de mútua solidaritat en la lluita contra els integrismes d’estat xinès i espanyol.
Post Scriptum, 11 de novembre del 2019.
L’independentisme català està innovant les formes de protesta democràtica en l’era global front als estats integristes que han reforçat els mitjans repressius per tal de mantenir l’ordre que representen. Tsunami Democràtic així ho raonava en un comunicat publicat ahir a Vilaweb: “Teconologies del segle XXI, lleis de l’antic règim”, i avui ho ha demostrat tallant l’autopista a La Jonquera al pas de la frontera franco-espanyola.
Post Scriptum, 21 de febrer del 2022.
Dissortadament, la revolta catalana s’ha apagat per una operació d’estat liquidant el procés independentista amb la complicitat dels dirigents nostrats, un cas inèdit entre els moviments d’alliberament nacional contemporanis.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Jaume.
Mira que a mi em sembla que el tema del constitucional va ser més un test d’estres que una altra cosa. I com a la fi i al cap, tot incloent-hi el 10 de juliol i les consultes, no ha passat res, per que no ha passat res amb el que hauria d’haver passat, tot s’hi val contra “los catalanufos”. He entrat a una espiral d’atacs en contra nostra del que sembla que només uns quants “raros” som conscients. O ens possem les piles, o el nostre país com el volem s’en va a fer punyetes.
Jaume no haurà revolta mentre anem creant partits com a bolets perquè cregueu que tots teniu la veritat.
així no mobilitzareua ningú el Català es una persona comode i que li costa molt d’arrencar i les vegades que arrenquem no trobem els liders a l’alçada. que no veieu que SI+REAGRUPAMENT+ERC+CUP= AUTONOMISME DE DE CIU I SUBORDINACIÓ A Madrid. Jo Vaig ser al Congrés Nacional del 2008 i tots vau dir al Mateix Joan ( Puigcercós) em poso a la seva disposició. i l’únic que vau saber fer va ser fugir adduïnt que amb la cúpula no aniriem enlloc. Doncs bé tenieu raó, però no vau ser prou llestos perquè ara al Octubre possiblement vosaltres o els Carreteristes que vau marxar dominarieu el partit i podrieu fer la vostra politica que podrà ser més o menys encertada això ho decideix al poble. Però penseu que teniu 4 diputats per la Cara del Laporta perque a la gent li preguntes qui sou i només us coneixem la gent ERC I De Reagrupament, penseu que vosaltres sols tampoc portareu la llibertat del nostre poble i també penso que en aquests moments amb vosaltres no es podrà pactar ja que l’Uriel té molt de resentiment sobre ERC però tan que parlaven de regeneració i de indepedencia organica i funcional dins d’ERC que no podia ser que el Sr Ridao fos diputat i alhora secretari general que jo també sóc partidari d’aquesta independència, resulta que feu una formació nova i feu el mateix que feien els altres ho sento no sou regeneració sinó protagonisme de voler estar allí.
així no es farà independència sinó el que fem es fastiguejar al poble veient que tothom sempre fa el mateix.
o sento algú ho havia de dir
visca la llibertat i visca els països Catalans
Ho veus Albert P. com el ressentiment cap a un sector que trobo legitim que estiguis desenganyat ja que tu confiaves amb ell no es bó per al país així no anem enlloc, així el que fem es fer petites parceletes a veure qui es més independentiste o qui la diu més grossa, així no anem bé o feu ponts de diàleg amb les persones o no anem bé ja que de persones vàlides hi han a ERC ( tu vas deixar uns quants tirats a la Regional i militants que et van votar) a Reagrupament i a SI
Guifré, i tu qui collons ets? De què em coneixes, per insultar-me i desqualificar-me? Que n’és, d’atrevida, la ignorància. Per què dones per bones les difamacions absurdes que fan córrer els que no tenen arguments per contrarrestar els meus? On és el teu sentit crític, la mínima intel·ligència que t’hauria de permetre contrastar les animalades que escrius, mostra pregona d’indigència intel·lectual? Qualsevol que conegui mínimament la meva trajectòria política sap que l’únic que he estat fent durant els últims cinc anys és allunyar-me cada cop més de la possibilitat de tenir càrrecs públics, perquè m’he enfrontat als que eren els meus amics i em podien afavorir. Perquè estic en política només per idees, que si hi fos per càrrecs, ara en tindria, no ho dubtis ni un segon.
Clar, com que estic afamat de càrrecs vaig deixar de ser íntim del Puigcercós -que m’havia fet director general amb 34 anys- per anar-me’n a Reagrupament. Com que estic boig per viure de la política vaig enfrontar-me a la deriva autoritària del Carretero, de qui també era íntim. Com que el meu únic objectiu en aquesta vida és ser diputat vaig acceptar de bon grat anar de número 2 a la candidatura de Tarragona de Solidaritat, un lloc d’elecció imposssible en una llista que, en el millor dels casos, podia aspirar a obtenir-ne 1 (i al final, lamentablement, ni això).
Quina pena que em feu els corifeus, els adul·ladors, els titelles dels que només poden mentir i calumniar per justificar les seves pròpies misèries.
I si em coneixes, i t’amagues darrera d’un pseudònim, el meu menyspreu per tanta covardia encara és molt superior.