Montserrat Palau i Vergés (Tarragona, 1958), és filòloga i professora de la Universitat Rovira i Virgili. És l’autora d’aquest article dins del llibre col·lectiu “Paraula donada. Miscel·lània Joaquim Mallafrè”, Onada Edicions, Benicarló, 2006.
L’aportació de Montserrat Palau a aquest llibre d’homenatge al també professor Joaquim Mallafrè consisteix en una reflexió sobre feminitat i construcció cultural de la nació catalana. Parteix del fet de que les dones reprodueixen el gènere humà, les persones concretes que integren els pobles i són transmissores dels valors culturals de les societats on són integrades, a voltes en posició dominada a vegades representant un matriarcat estructurador de la mateixa comunitat nacional.
La seva aportació no concreta l’anàlisi actual de la contribució del punt de vista de la feminitat a la construcció política de la nació catalana emergent, però n’esdevé un referent introductori útil per a la tasca pendent de refer la catalanitat tenint en compte la força innovadora que tindrà en el futur la preeminent posició social de les dones. Un dels paràgrafs que sintetitzen el contingut del treball de Montserrat Palau és aquest:
“Els projectes nacionals van ser inicialment definits per homes, i les dones, en aquest context nacionalista, van ser construïdes en relació amb els homes, per la qual cosa la feminitat habitualment s’ha utilitzat com un suport simbòlic i moral. Justament perquè són projectes masculins, les nacions es feminitzen figuradament al servei de les necessitats masculines.
El cos femení és l’espai, el conjunt de la col·lectivitat, i la idea és la de mare, amatent i casolana, uns rols que no deixen de reforçar l’imaginari cultural i els estereotips de gènere (Mayer 2000). La feminitat és passiva i la masculinitat activa. La maternitat és una imatge passiva, receptiva i vulnerable, en contrast amb la paternitat, que és la força i el govern.
Per això, des de l’aparició dels feminismes i els estudis de dones o gènere, aquests han posat de manifest, d’una banda, que els moviments nacionals o d’alliberament nacional no garanteixen l’alliberament femení, és a dir, el reconeixement de diferències i igualtat de drets; i, de l’altra, que les nacions, construccions culturals en definitiva i construccions masculines, han atorgat a les dones el paper de símbol i metàfora, no el de subjectes actius” (pàgina 131).