Jordi Vilanova Cardona (1) fou vicepresident del Consell Nacional Català i amb aquesta condició va publicar, fa justament trenta anys al diari Avui, l’article que reprodueixo a continuació.
“El pensament genuïnament català és sotmès -com remarca Antoni Peyrí (2) en el seu llibre sobre el poder polític- a una ingent acció devastadora. No és estrany, doncs, que hi hagi tanta confusió i que sigui tan fàcil incidir negativament sobre el nostre comportament col·lectiu en els moments decisius. El nivell de contaminació arriba als seus punts més alts i en resulta un país fortament intoxicat, amb els reflexos destarotats. Sovint, fins i tot, més que no pas de reflexos propis, dóna la impressió que es tracta d’actituds i comportaments teledirigits. Ho veiem ara, a l’hora d’haver d’enfrontar-nos amb una proposta tan concreta i tan definida com és la Constitució espanyola.
Precisament per això, pel fet d’ésser tan concreta i tan ben definida, podria esperar-se un ventall de reaccions restringit i clar. Potser en el camp ideològic i partidista, sobretot a l’hora de pensar en noves estructuracions socials i de relació econòmica, hi caben discrepàncies de tota mena, però des de la problemàtica específica de les nacionalitats les posicions són prou clares i, en bon seny, les decisions no gens complicades. No és així, però, en la realitat. Els més estranys jocs de paraules i el més fenomenal concert de silencis que mai no s’hagués pogut pensar, vénen precedint els estendards i les pancartes, diguem-ne unitàries, dels qui ens demanen el “sí”.
Pel Consell Nacional Català, conseqüent amb el que ha estat la seva trajectòria des de sempre i fidel a la realitat profunda i inalienable del poble que pretén servir, no n’hi ha, de dubtes i divagacions. Enfront d’una proposta clara, una reacció clara. Enfront de la Constitució espanyola, els drets de la nació catalana. A l’hora d’haver de decidir davant una proposta imperativa, la decisió irrevocable de sempre: la defensa dels drets de la nació catalana, el dret irrenunciable a l’autodeterminació, tossudament negat i escamotejat. “L’únic que compta és Catalunya”, digué el president Companys en crear, l’abril de l’any 1940, el Consell Nacional de Catalunya. I aquest fou, així mateix, el pensament inspirador de la Conferència Nacional Catalana celebrada el 1953, ara ja amb una visió més àmplia i actualitzada, enquadrant-se en l’àrea completa dels Països Catalans.
Quan més tard, l’any 1966, el Consell Nacional Català proclamava els drets de la nació catalana (3), quedaven establerts definitivament quins eren els principis bàsics que continuarien marcant el seu camí i ara, dotze anys després, tot i les transformacions que hi ha hagut, amb tanta d’aparença atractiva com es vulgui, res del que allí es va establir com a nervi i motor de la seva orientació no ha deixat d’ésser vigent. De fet i fonamentalment, no hi ha hagut canvi substancial i es pot afirmar que les circumstàncies són les mateixes. D’ací que afegim que també són les mateixes les condicions que ara i des d’ací ha de reivindicar el Consell Nacional Català.
Una Constitució que no ha estat redactada pels catalans i per als catalans mai no podrà arribar a ésser la Constitució dels catalans. En tot cas, no hi ha cap afinitat entre la Constitució espanyola i el contingut dels drets de la nació catalana, principis bàsics del Consell Nacional Català i, per tant, indicadors de l’actitud que li correspon adoptar ara i sempre, enfront de qualsevol contingència política. Hi ha incompatibilitats insuperables entre el text dels dos documents, ja que la Constitució que ha estat redactada representa, del fet, el manteniment d’aquell Decret de Nova Planta que, fa segles, va institucionalitzar l’ocupació, que encara perdura, dels Països Catalans i llur conseqüent mediatització. La Constitució que ara se’ns proposa continua imposant la incapacitació del poble català al ple dret de lliure manifestació i, allò que és més greu, al ple dret d’actuació necessària per al retrobament nacional.
Amb certes pràctiques democràtiques, però precipitades, limitades i fortament condicionades, es pretén, ara, revestir legalment l’ocupació que patim. No és lícit de voler fer creure al poble que és millor això que no pas res i és immoral de pretendre engalanar-lo democràticament. Els drets de la nació catalana no han estat recuperats mai des de l’any 1716, quan es produeix la imposició del Decret de Nova Planta, que ens faria viure dintre unes coordenades polítiques que no serien mai les nostres, i continuem sotmesos a la mateixa imposició. Enfront d’aquest nou atemptat que es vol perpetrar i molt més enllà del que hi vulguin o hi puguin veure els polítics constituents d’ara, hi ha el dret inalienable del poble a l’autodeterminació i a obtenir, prèviament, la informació necessària per a contrarestar la ingent acció devastadora abans apuntada.
La vocació europeista i la decidida universalitat del poble català, però sobretot la seva suficiència cultural i la seva voluntat d’autogovern, repetidament manifestada, no poden veure’s enclaustrades en un cercle viciós de submissions, claudicacions i dependències. No entrem en discussions sobre aquesta o una altra Constitució espanyola. Ens sentim separats d’allò que representen i considerem que el poble dels Països Catalans no ha d’intervenir en cap manifestació constitucional espanyola.”
Notes
(1) Sobre Jordi Vilanova Cardona (1927-1983) podeu trobar una ressenya biogràfica a http://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi Vilanova i Cardona i a l’obra de Víctor Castells “El Consell Nacional Català (1953-1975), CNC Edicions, Barcelona, 2005.
(2) Antoni Peyrí Rocamora (1889-1973), fou un eminent metge tarragoní que s’exilià a Mèxic al final de la guerra del 1936-1939. Un any abans de morir a Cuernavaca, estat de Morelos, publicà un assaig polític titulat “El problema Catalunya-España”, editat per l’Associació Catalonia a París.
(3) La Declaració de drets de la nació catalana fou aprovada en el decurs de la II Conferència Nacional Catalana, celebrada a Mèxic el 26 de juny del 1966. El text íntegre de la declaració és pot consultar al meu llibre “L’autodeterminació del poble català”, Editorial Mediterrània, Barcelona, 2004 (tercera edició).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!