L’any 1982, en una promoció amb motiu del centenari del seu naixement, vaig comprar a la llibreria VYP de Tarragona (un establiment ja desaparegut) la sèrie completa dels dotze volums (la majoria provenien de l’edició original feta a Perpinyà als anys cinquanta per Edicions Proa) de l’obra de Joan Puig i Ferreter (La Selva del Camp, 5 de febrer del 1882 – París, 2 de febrer del 1956), “El pelegrí apassionat”.
Des d’aleshores, l’obra de l’escriptor selvatà m’ha acompanyat en els diversos canvis de residència que he viscut. No he acabat mai de llegir l’obra completa, però esporàdicament en llegeixo fragments durant uns quants dies i deixo reposar les evocacions de les paraules llegides. Anoto algunes referències en fulls que deixo entre les pàgines escollides i torno el volum al seu lloc fins a nova ocasió. Sovint, tombant per la Selva del Camp em ve a la memòria el record d’aquest homenot geniüt i indomable, un dels exemplars més genuï dels que fan honor a aquella antiga dita: “gent del Camp, gent del llamp”. N’he conegut uns quants d’homes d’aqueta mena, a tots ells -amb vicis i virtuts- els tinc per referents vitals en moments de necessitat.
Reobrint per la pàgina onzena, el primer llibre de la sèrie, “Janet vol ser un heroi”, he trobar que anys enrere havia seleccionat aquest fragment que s’escau perfectament a les meves reflexions al voltant dels fets viscuts en el terreny polític durant aquesta setmana: “Però el que més em colpí d’aquell home, a mesura que el vaig anar tractant -i estimant-, fou la remarcable originalitat del seu pensament, l’oposició que hi havia entre les seves idees (bé caldrà que ho digui així) i les de la majoria dels seus compatriotes, – i les meves, és clar. Sobretot en el terreny polític, però també en molts d’altres. No podia parlar d’allò que ell anomenava “l’encantament col·lectiu dels catalans”, sense ironia, o sense dolor. Si el contrariàveu seriosament i li oposàveu les vostres idees (les més corrents entre la gent de la nostra terra), s’irritava molt aviat. Més d’una vegada, per culpa d’això, el vaig veure furiós”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
d’orígen andalús, com soc, vaig començar a parlar català als tretze o catorze anys. Als setze vaig llegir “Camins de França” amb penes i dificultats, gràcies a un home que es dedicava a vendre llibres en català porta a porta. Eren el anys setanta. Jo treballava, i treballo, de cara al públic. Un dia va entrar, la vam fer petar i es va convertir en el meu cicerone pels camins de la nostra llengua. “Camins de França” el tinc sempre molt aprop, entre d’altres coses em va fer comprendre que no hi ha fites absolutes, que hi ha camí.
Curiosament, aquest vespre he despenjat del prestatge el volum 11è (no sé per què, en tenim 3!) per fer un regal. El tinc al costat. M’has fet agafar ganes de llegir “el pelegrí apassionat” mai sigui a bocins, com dius. Sempre m’havia fet peresa. Ens cal, als lectors d’aquest blog, de tant en tant un respir en les teves espesses entrades de política. Gràcies, Jaume, i molta sort!