Jaume Renyer

Ignasi Carnicer va publicar fa uns anys, el 2003 concretament, un llibret en tres idiomes (català, castellà i anglès). L’obra -de curta tirada- se la va pagar de la seva butxaca i la va anar oferint com a present als seus amics. Avui, quan s’escau l’aniversari de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz, m’han vingut a la memòria els seus escrits, dels quals us en ofereixo un fragment.

“És propi de les ciutats europees el festejament dels caps de setmana. A falta d’una missa religiosa, hi ha un caliu de motivacions anagògiques que menen les variades tribus urbanes a la celebració d’una mena “d’ofici” laic a on s’apleguen tota mena de diversitats: estols associatius, esbarts polítics, escamots hirsuts, germandats pies, germanies pastorívoles, etc.

En l’efusió ecumènica que es desprèn d’aquest llevat tan fruitós, amanit per tota mena d’espectacles piromusicals, pantomimes, circs, fanfarres, bandes, sorolls, crits, mascarots, espetecs, etc…. hom agarbona noves i creatives èglogues que retornen l’home vers el seu origen primigeni. Els mils d’anys de civilització que han permès la humanitat distingir i separar déu de la matèria -per aquells que són creients d’una divinitat monoteista- i, alhora, distingir i separar l’home de la natura -per aquells que creuen que l’home és quelcom més que un simple ésser viu -són anihilats per les forces cegues i primàries de la passió, de l’instint, de l’encegament, de la reducció, de l’obcecació, del simplisme…., en definitiva, del fonamentalisme.

Entre aquest agarbuixament hi ha un boldró, un personatge singular, únic, l’euroidiota. No es tracta pas d’un personatge que rebutgi el progrés, ans al contrari, l’acostuma a defensar i a fruir-ne. Té refinament, estudis, neguits socials i, alhora, necessitat d’entroncar-se amb els batecs del món, de trepitjar els grumolls tel·lúrics del compromís social, d’amarar-se i d’embadalir-se de i per la benvolença. Aquest afaiçonament d’una captinença l’encarrila vers la llunyania. Així, el seu compromís és més fort i virulent com més remota, simplista i exòtica és la causa que el motiva. No és d’estranyar, per tant, que per raó de la distància, bellament es confonguin causes, es capgirin fets i s’enterboleixin realitats. Les seves èglogues fan germinar un “món nou”, simple, previsible, clar, diàfan, lluminós, pastorívol i virtual. I, en la florida d’aquest batecs benastrucs, granen un reguitzell de llavors que, una vegada madures, ens ofereixen un assortit de tota mena de fruita, ben meritori dels benifets de les seves èglogues.

D’entre els fruits que curullen la cornucòpia de la seva fecunditat anagògica n’hi ha un que l’exacerba desaforadament: el conflicte àrab-israelià, o com ell s’ha encaterinat a dir, el conflicte israelià-palestí. Embadalit, embadocat i disfressat de mascarot palestí papalloneja al costat d’actes de violència, verbal i material, a on s’exhorta la destrucció d’Israel, s’estableix l’equivalència del sionisme amb el nazisme i s’advoca, entre tants d’altres disbarats, “pel respecte i la tolerància a d’altres fets culturals” (hi ha una boirina espessa si aquest respecte inclou l’ablació, la desigualtat de sexes, la desigualtat de religions, els càstigs i d’altres mutilacions corporals, el trepig dels drets individuals, etc).

Les conviccions que hauria de tenir arrelades el nostre “euroidiota”, fruit de la seva erudició, refinament i ensenyança, són esvaïdes pels efluvis primigenis que es desprenen en aquests singulars “oficis dominicals”. Aleshores, sense l’empremta de la linyola civilitzadora, s’esbarria vers el suport a tota mena de causes reivindicatives òrfenes d’un ideari que els doni sentit i semblança, curulles de contradiccions, i sovint, amb ignorància profunda. No està de més recordar Joan Fuster quan ens deia: “Cal tenir, només, aquelles conviccions decididament necessàries”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!