Jaume Renyer

Avui s’escau el quarantè aniversari de la mort de Pau Casals, català universal i ciutadà d’honor d’Israel. Emili Miró i Fons (1900-1993), casteller vendrellenc, va publicar al setmanari Informes Baix Penedès el 15 de novembre del 1979 un breu article titulat “Pau Casals i els castells”, on descriu emotivament la vinculació del mestre amb allò que denomina “el misteri dels castells”, tal i com va afegir a mà a la nota que acompanyava el text que avui reprodueixo en homenatge a ambdós personatges, el músic i el casteller:

“En les tres biografies més exhaustives que s’han escrit sobre el nostre il·lustre vendrellenc, el tema casteller -que ell estimava-hi ha tingut poca consideració. No és que em faci estrany perquè els castells fan niu al sentiment, i la persona que no els ha viscuts, o  no n’ha viscut gaires, creu que és un costum d’estar per casa. Tot plegat -hom pensa-, per la Festa Major uns homes sobre les espatlles dels altres i després  cada un a casa seva.

En canvi, ell,  ponderar-los ho tenia com a gran punta d’honor, cosa que féu sempre que se li presentava l’ocasió de parlar-ne. “Els castells, -deia-, es senten com un impuls atàvic, profund, de força gairebé religiosa, que incita els homes de la nostra terra a alçar aquestes torres humanes cap al cel. L’esforç agermanat, l’ardidesa i l’equilibri dels castells, són el símbol vivent de les sòlides virtuts de la raça catalana”.

Quan vaig enviar-li el llibret de la “Història dels Nens del Vendrell” era l’any 1961. Tenia ell llavors vuitanta cinc anys. Remarco l’edat per tal que hom vegi com pensava i sentia els castells a 85 anys. En la carta que va enviar-me per donar-me les gràcies em deia entre altres: “Recordo bé el quatre de vuit fet a l’Arboç, el concurs de Tarragona en que participen tres colles, i també la Festa Major de Vilafranca des del balcó de l’Ajuntament”.

Després em felicità …. “per l’emoció que tan bé sabeu comunicar al que us llegeix i encara més si aquest és vendrellenc. Quins grans records guardo jo de la meva infantesa, dels castells de la Plaça Vella !, i a propòsit sempre he cregut haver vist al Vendrell per allà al 1885 els quatre de nou. No deu ésser així quan al vostre llibre no feu menció d’aquest fet”.

Crec que amb aquest tast n’hi ha prou per veure amb quina intensitat guardava, en lloc preferent del seu cor, les coses del Vendrell després de tants i tants anys d’estar-ne allunyat.

Permeteu-me comentar, com a punt final, un altre fet casteller de quan vivia a Prada. Ja feia qui sap los anys que no havia vist castells ni sentit les gralles, i el biògraf Josep Maria Corredor en veure penjades per les parets fotografies de castells va preguntar-li si li agradaria tornar-los a veure. Tot seguit va dir: “Aquest sí que és un altre record commovedor !. I tant com m’agradaria tornar-los a veure els castells !. La meva emoció seria tan forta que temo que no tingués conseqüències desagradables”.

Un home que ha tingut una voluntat de ferro, un gegant com a home i com a músic, intransigent amb allò que s’oposava a la seva idea de pau i llibertat. L’home que ha remuntat amb vol d’àliga triomfalment per tot el món i que tanta celebritat i distincions ha rebut i que l’han homenatjat reis, presidents, científics, filòsofs, literats. Un home avesat a saber-se controlar el sistema nerviós en executar el seu fulgurant art, pensant que la crítica seria implacable si les notes del seu violoncel no sortissin amb puresa habitual seva. Ell, doncs, mestre dels mestres, en tornar a veure els castells tenia por que l’emoció tingués conseqüències desagradables.

Estic content d’haver fet aquests senzills i sentits apunts perquè crec que ell també m’ho agrairia.

Mestre Pau Casals, reposeu en pau !”