Antoni Simon i Tarrés és catedràtic d’Història Moderna de la UAB i autor d’aquest lúcid article aparegut a La Revista de Catalunya, número 254, corresponent al proppassat octubre del 2009.
El novembre d’enguany es commemora el 350è aniversari del tractat dels Pirineus, un esdeveniment cabdal en l’esdevenir de la formació històrica catalana, ja que a partir d’aquest tractat internacional es va produir la segregació de les terres catalanes en dos estats diferents. Una fita històrica, cal remarcar-ho, molt més sentida i recordada a les terres de la Catalunya del Nord que no pas al sud de les Alberes. Significativament, des del segle XIX, la data del 7 de novembre s’ha convertit en la diada nacional dels territoris nord-catalans.
Els esdeveniments històrics bàsics que ara es rememoren són prou coneguts. El 7 de novembre de 1659, Don Luis Méndez de Haro per part espanyola i el cardenal Giulio Mazzarino per part francesa signaren al petit illot dels Faisans -ubicat al tram final del riu Bidasoa- un acord que finia el llarg cicle bèl·lic iniciat el 1635, el qual havia convertit les terres del Principat i dels Comtats en un dels escenaris principals de la pugna per l’hegemonia d’Europa que mantenien les potències francesa i espanyola. A mitjandècada dels anys cinquanta, l’aliança gal·la amb l’Anglaterra revolucionària de Cromwell va propiciar la definitiva derrota espanyola. El 1658 la potència hispana va rebre el cop de gràcia militar a la batalla de les Dunes (als Països Baixos), on un exèrcit francobritànic va abatre contundentment les tropes de Joan Josep d’Àustria, el fill bastard de Felip IV de Castella.
Les converses per la pau es van iniciar al final del mateix 1658, es van reprendre a l’estiu del 1659 a París i van acabar posteriorment a l’illa dels Faisans. El tractat dels Pirineus contenia un total de 124 clàusules de tipus territorial, econòmic i comercial i també de tipus polític i dinàstic, la més significativa de les quals era la referent al matrimoni entre Lluís XIV de França i la infanta Maria Teresa, la filla gran de Felip IV. Les clàusules que es referien a Catalunya eren poques, però molt transcendents. Dins les clàusules territorials, el tractat estipulava que França tornaria a la monarquia hispana les places que ocupava al sud dels Pirineus dins del Principat de Catalunya, però els negociadors espanyols van cedir a la potència gal·la el domini del Rosselló, el Conflent i una part de la Cerdanya. L’article 42 del tractat va establir “que els Monts Pirineus, que havien dividit antigament les Gàl·lies de les Espanyes, farien també des d’aleshores la divisió dels dos mateixos reialmes”. Successives conferències diplomàtiques mantingudes a Ceret (del 22 de març al 13 d’abril de 1660), Figueres (final d’abril) i Llívia (juliol) van configurar definitivament els límits de la nova frontera. Es produïa així la segregació de Catalunya, que no va ser reconeguda per les institucions catalanes i que tampoc va suposar la fi del malson de la guerra i dels allotjaments de les tropes per les poblacions, car tant el Principat com les terres dels Comtats foren territoris ocupats militarment i entraren en una fase de “libanització” de la qual ja no en van sortir.
L’episodi del tractat dels Pirineus, amb la segregació d’unes terres que d’ençà els temps medievals compartien unes institucions, una naturalesa jurídica, una llengua i uns trets identitaris i culturals particulars, és un cas més de trencament artificial i forçat que distingeix una primera i determinada fase dels procés de construcció dels sistema d’estats moderns occidentals. Aquesta etapa, que cronològicament va des del Renaixement fins a l’obertura del món contemporani, es va caracteritzar per l’avenç i el triomf d’uns nuclis estatals que aconseguiren imposar-se per l’ús intensiu del capital i de la coerció, i que, en la major part dels casos, encara eren guiats per lògiques i interessos de tipus dinàstic. Cal remarcar, però, que les identitats nacionals incardinades als estats o segments d’estat anorreats en el transcurs d’aquests processos unificadors van demostrar, en general, una gran fermesa opositora a ser anihilades i van ocasionar fortes rèpliques revolucionàries o exigències d’autonomia política o d’independència. I, de fet, algunes d’aquestes comunitats nacionals, com és el cas de la catalana, van perdurar fins i tot després de ser desposseïdes per la força de les seves estructures institucionals i legislatives pròpies d’origen medieval.
En definitiva, tal com han apuntat diversos intel·lectuals que han reflexionat sobre la naturalesa i les contradiccions de l’estat liberal contemporani, com, per exemple, W. Kymlicka (“Fronteras territoriales”, 2006) o Hèctor López Bofill (“Nous estats i principi democràtic“, 2009), el naixement de l’ordre estatal occidental no té res a veure amb els principis liberals democràtics amb què s’autojustifica i diu que defensa, cosa que explicaria l’existència d’una mena de “conspiració silenciosa” sobre els seus dubtosos orígens.
Des d’una perspectiva europea actual, en què després de dures “lluites per la llibertat” han acabat prevalent uns valors polítics ciutadans liberals i democràtics, el ple reconeixement d’unes formacions històriques amb unes cultures nacionals pròpies, lluny de ser un obstacle per a la construcció d’un veritable estat federal europeu amarat d’aquests valors de llibertat, democràcia i compromís civil, ha de ser vist com un recurs o valor positiu. Tal com han remarcat intel·lectuals de l’alçada de Maurizio Viroli (“Repubblicanismo”, 1999), l’aprenentatge i la plenitud civil d’una ciutadania responsable es produeix fonamentalment a partir d’unes cultures nacionals arrelades a realitats concretes, i no a partir de principis universalistes abstractes llunyans als individus o a partir de principis que són fruit d’una imposició històrica per la via de la força.
L’assoliment i el gaudi de les llibertats individuals dels ciutadans mai no serà plena si no va acompanyada de la llibertat de les comunitats nacionals que integren aquest espai europeu per a decidir el seu present i el seu futur; i com reconeixia aquell florentí que ja fa cinc segles fou un dels fundadors de la teoria de l’estat modern, als pobles que l’han gaudida, “la memòria de l’antiga llibertat no els deixa mai ni els pot deixar reposar”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!