Jaume Renyer

Alfons Quintà Sadurní, (Figueres 1943), és advocat i periodista. Fou delegat a Catalunya del diari madrileny El País, director de TV3, del diari El Observador i col·laborador de l’Avui fins l’any passat. Analista de la política internacional, en aquest article -aparegut avui fa quatre anys a l’Avui- dóna una visió sobre l’evolució del Pròxim Orient que val la pena rellegir:

“La llista de canvis recents al pròxim Orient és molt llarga. Retirada israeliana de Gaza. Pressions més fortes que mai dels Estats Units a favor de la creació d’un Estat palestí viable: “No pot ser només Gaza” (d’on es retiri Israel) va declarar Condolezza Rice. Més coses: elaboració, per primera vegada en la història d’una Constitució, la iraquiana, que reconeix i protegeix la plurinacionalitat en un Estat majoritàriament arabo-musulmà. Un canvi de govern desastrós a l’Iran, acreditant que aquell règim és infinitament pitjor del que ens volien fer creure Chirac i Schröeder. Unes imminents eleccions egípcies amb, per primera vegada, espurnes de democràcia. Decrepitud del règim baasista sirià. Acabo per no fer-ho més llarg.

Això passa sense que l’agònica Unió Europea (UE) en digui ni gall ni gallina, cosa que potser és millor. Tampoc se’n diu res a Barcelona, on al mes de novembre se celebrarà un Consell europeu extraordinari, on estan invitats tots els Estats, europeus i no, de la conca mediterrània. Serà amb motiu del desè aniversari de la Declaració de Barcelona, fruit de la primera Conferència Euromediterrània. Ja el 1995 l’objecte era la creació d’una zona mediterrània de lliure canvi, de la qual el més calent és a l’aigüera. Durant anys els resultats i les esperances d’aquella reunió a Barcelona van estar en un compàs d’espera.

La conflictivitat deliberada del gens enyorat Arafat va portar a un estancament. Era impossible poder fer seure junts els països musulmans de la Mediterrània i Israel. Amb l’arribada al poder de Mahmud Abbas, “Abu Mazen”, ha canviat el paradigma. Però resulta que des d’Europa ningú piula, i no res des de Catalunya perquè faria riure. Ja seria molt si aquí, un dia o altre, hi hagués exposicions ponderades d’aquella part del món. Per assolir-ho caldria estar amatent als fets, no pas visions ideològiques errades i tronades. Amb motiu de l’inici de la intervenció militar aliada a l’Iraq van arribar al paroxisme.

Hi ha canvis de fons i d’escenari. Així, el centre de la tensió es desplaça vers el golf Pèrsic, tant si la relació entre Israel i Palestina millora com si no ho fa gaire més. En un món on les paraules compten poc cal anar als fets. Un de cabdal és que a l’Iraq, en la zona fronterera amb l’Iran, és a dir una àrea xiïta on fins ara hi havia hagut força tranquil·litat, hi ha hagut atemptats terroristes amb explosius més sofisticats que no pas els usats fins ara. Són moderns, acabats de produir per una indústria militar. Cal lligar-ho amb una informació de la revista nord-americana New Yorker exposant amb detall la gran presència i gran activitat d’agents dels serveis secrets iranians en aquella part xiïta de l’Iraq. Fins ara el terrorisme iraquià era pràcticament només sunnita. Però avui el nou govern iranià pot fer seva, a curt termini, la frase segons la qual els enemics dels meus enemics són els meus amics. És un aspecte cabdal que caldrà seguir amb molta cura.

Keynes va afirmar que “quan els fets canvien, jo canvio d’opinió”. Cal dubtar que els que aquí han tingut visions militants i simplistes del Pròxim Orient obrin igual. Haurien de fer-ho perquè la realitat no té a veure amb el que havia pronosticat l’esquerra de la trencadissa. Sharon negocia i ha cedit territori. Els americans l’han impulsat a fer-ho i perseveren en aquesta actitud. No inciten a cap guerra, com tants deien.

A la vegada, resulta que després de la intervenció a l’Iraq el petroli ha augmentat molt de preu, quan s’havia dit de mil maneres que, si la intervenció militar aliada guanyava, el petroli baixaria de preu. A l’Iraq hi ha hagut eleccions lliures, amb forta participació. El govern avui al poder a l’Iraq no es cap titella dels Estats Units, ni tant sols està dominat pels partits que l’administració nord-americana hauria preferit. Etcètera. Això portarà a ponderar els judicis sobre el conflicte entre Israel i els palestins ? Ho dubto. Més aviat temo que farà aparèixer noves cabòries. El sectarisme i l’ofuscament ideològic són malalties cròniques.

En ocasions he hagut de corregir proves escrites de periodistes, d’estudiants de periodisme i d’alguna professió semblant. Alguns temes tenien a veure amb el Pròxim Orient. Hi havia un militantisme extrem, que, per definició, menyspreava els fets més obvis. Respecte a cap altra qüestió de política internacional, ni la guerra civil d’aquí, haguessin mostrat tant d’encegament. En països amb tradició recent d’antisemitisme, com és el cas de frança i d’Alemanya, aquest apriorisme pot tenir explicació. La coincidència entre l’extrema dreta i l’extrema esquerra es dóna en mil terrenys. És com el pacte Stalin-Hitler, però més durador. Les darreres manifestacions on s’ha cridat “Mort als jueus” han estat a París i d’extrema esquerra.

Aquí els Reis Catòlics queden, per sort, lluny. Cal cercar raons d’un altre tipus. Hi destaca la confusió que va saber crear la Unió Soviètica i, per tant, tot el comunisme, respecte a Israel i els Estats Units. Això explica el sectarisme que trobava en aquelles proves. Era l’antítesi de la prudència a què hauria d’incitar l’anàlisi d’un conflicte en el qual totes les parts han comès errors i barbaritats monumentals. Si a la imprudència hi afegim els atenuants que s’han trobat aquí per a les tiranies arabo-musulmanes, incloent-hi la de Saddam Hussein, estem ben llestos.

El Pròxim Orient és una zona del món on mai m’hi he trobat a gust. Veure com hi ha persones que tenen el cap ple de mals records històrics, sovint encarcarats, no em produeix cap plaer, ans el contrari. Residint en un hotel a Jerusalem est -àrea de sobirania jordana fins al 1967 i sempre de majoria palestina- cap policia israelià volia indicar-me la direcció per retornar al meu hotel, molt gran, molt històric, conegut per tothom i on viuen més que res alts funcionaris de l’ONU. Precisament l’assassinat del representant de l’ONU Comte Bernadotte (1948) i l’atemptat contra l’Hotel Rei David (1946) són dues de les moltes barbaritats del segle XX. Ambdós fets van ser l’obra d’un grup terrorista jueu dirigit per un personatge que no solament no va ser mai jutjat sinó que després va esdevenir primer ministre d’Israel.

Pel que fa al terrorisme palestí, la llista seria més llarga i més actual. Per això deixa astorat sentir o llegir els atenuants que s’hi troben aquí. Cal tenir molt fetge i ben poca vergonya per trobar excuses o justificacions a l’explosió d’una bomba en un bar o en un autobús. Aquesta irresponsabilitat a l’hora d’analitzar fets evidents té per eix la mateixa esquerra radical que no va voler veure el genocidi dels Balcans, on, ves per on, moltes víctimes eren musulmanes. Per cert, sovint moderades: molts musulmans dels Balcans beuen vi i mengen porc.

Fa pocs anys vaig agafar un taxi a Londres conduït per un jove jueu israelià. Em va dir que creia que un dels components de la supervivència d’Israel era la incapacitat política dels àrabs. Tenia raó. Ara es veurà si han canviat o no. Si ho fan no serà pas perquè se’ls hagi estimulat des de l’extrema esquerra i l’extrema ximpleria europea. Aquests dies les TV d’aquí han mostrat la retirada dels assentaments israelians de manera que semblava que desitgessin el seu fracàs. No podien admetre haver de reconèixer que Sharon no corresponia a la imatge del monstre que havien estat dibuixant durant anys.

Aquí no es vol veure, o es menysprea, que l’Estat d’Israel és democràtic, amb un parlament impensable en la majoria de països arabo-musulmans, amb una premsa lliure (inclosa la palestina) i un poder judicial del tot independent que sovint ha protegit drets dels palestins. Què li passaria a un jutge que en un país arabo-musulmà -exclòs el Marroc- dictés una sentència favorable a un ciutadà jueu i ja no dic que intentés protegir-los com a minoria ?

Posat en els seus termes més elementals el problema al Pròxim Orient -com als Balcans- són uns pobles i nacions que no volen viure junts perquè tots han estat víctimes de visions absolutistes de les religions i sotmesos a diverses cotilles estatals, unes pitjors que d’altres, però cap de bona. Per exemple, a Israel, l’Estat més democràtic de la zona, un 18,6% de la seva població és musulmana. Aquesta minoria qualificada no gaudeix dels mateixos drets de la majoria israelita. L’únic matrimoni religiós reconegut és l’israelita, mentre que només hi ha un 4% de funcionaris musulmans. Tanmateix, a tot el Pròxim Orient les velles comunitats israelites han estat objecte de processos abjectes i, en el millor dels casos, obligades a emigrar.

Malgrat la bona notícia de la retirada israeliana de Gaza, el progrés i el respecte real de la diversitat nacional en aquella part del món tardarà anys a arribar. Però, qui hagués dit fa cinc anys que els kurds de l’Iraq podien arribar on són ara ? En tot cas, a curt termini, qui ha d’obrar és Mahmud Abbas, si el deixen. Com ell sap, estem en temps en què el terrorisme no només és tan criminal com sempre ha estat, sinó que taca totes les causes que diu defensar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!