Dos fets puntuals, però significatius de les darreres hores: el primer, a la rebuda de Marta Rovira a la Porta dels Països Catalans a Salses no hi havia la bandera del triangle blau i sí l’estelada roja, la bandera vermella, la feminista i la palestina. El segon, a l’actuació dels Minyons de Terrassa avui a Vallecas els pilars han alçat la bandera castellana i la palestina, cap senyera.
Són dos mostres entre tantes d’altres que il·lustren un fenomen creixent: la dissolució de la causa nacional catalana, i els seus símbols, d’ençà el 2017 per part dels partits que van simular un pocés d’alliberament nacional tot cercant ocultar la seva impostura i claudicació rere tot d’altres causes sectorials i globals. La priorització de l’eix dreta/esquerra (dins el marc estatatl espanyol) en detriment del conflicte Catalunya/Espanya és la primera i més greu tergiversació, la sobredimensió de tota mena de cabòries del wokisme en són la continuació. Fins i tot els caps pensant de la desconstrucció del “procés” s’entesten a proclamar que el món ha entrat en l’era del post-nacionalisme ignorant deliberadament el caràcter nacional de la lluita d’Ucraïna, Israel i Taiwan per la seva superviència com a pobles. Aqueixa autodestrucció nacional és un cas inèdit entre els pobles d’Europa.
L’assempció acrítica i generalitzada del palestinisme com a mite substitutori de l’independentisme és el darrer i més pervers autoengany col·lectiu d’una Catalunya que és incapaç d’independitzar-se però que menysprea Israel per defensar-se. I, a més, d’estèril i contraproduent, el palestinisme no és recíproc, car les “autoritats” del (no)estat són obertament favorables a la unitat d’Espanya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!