Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

21 d'octubre de 2012
0 comentaris

La llibertat del poble català i la causa palestina

Aqueixa setmana han aparegut publicades a l’ABC unes declaracions de l’ambaixador de l’Autoritat Nacional Palestina a Madrid a favor de la unitat de l’Estat espanyol i oposant-se a les reivindicacions independentistes catalanes, entenent que son contràries als interessos de la causa palestina.

 

Avui mateix Vilaweb ha fet saber que la comunitat palestina de Catalunya no comparteix les declaracions del seu representant diplomàtic a Madrid i insinua que han estat tergiversades pel diari espanyolista. Restem a l’espera del desmentit oficial de l’ambaixador.

L’antisiosnisme radical i la nova judeofòbia adoptada com a pròpia pels moviments anticapitalistes europeus (hereus del comunisme soviètic bel·ligerant contra Israel després d’haver ajudat decisivament al seu naixement l’any 1948) tenen gran audiència en terres catalanes. Abans de la guerra del 1936-1939 i fins als anys setanta la simpatia del catalanisme envers el renaixement del poble jueu fou posada de manifest per personatges com Rovira i Virgili, Pau Casals o Josep Pallach. Les transformacions produïdes al si de les esquerres catalanes invertiren aqueixa tendència i deixaren a Jordi Pujol com a únic referent polític català afí al sionisme i a l’Estat d’Israel.

Això ha estat així perquè el franquisme va estroncar l’ascens dels moviments democràtics sorgits de la  catalanitat, (el republicanisme, el socialisme autòcton (USC i POUM), el sindicalisme llibertari) i imposar un ordre ideològic de matriu castellana, autoritari i integrista en tots els sentits. I també profundament advers els valors que identifiquen el poble jueu: la creativitat, l’afirmació de la llibertat personal i col·lectiva. Fora del règim les corrents democràtiques anteriorment citades  foren desplaçades per un progressisme banal i abstracte, d’arrels autoritàries, que ha operat com a ideologia de substitució i que ha estat hegemònic un cop restaurada la monarquia parlamentària i el subsistema autonòmic.

Durant aqueix període, el  català ha estat un poble nacionalment desorientat vulnerable a projectes i interessos nacionals aliens que han sigut fomentats de manera prioritària a la mateixa lluita d’alliberament nacional catalana pels agents i col·lectius –des d’Arcadi Oliveras al PSUC-  que han contraposat durant dècades nacionalisme el català a tota altra mena de reivindicacions. Hores d’ara, quan el nostre poble retroba el camí de la seva pròpia llibertat es quan haurien de declinar els referents ideològics que han actuat de manera alienant envers la catalanitat i les llibertats concretes de les persones i els pobles. Cal recuperar la vigència del pensament polític genuïnament català i desprendre’ns de les rèmores del tardocomunisme, de l’internacionalisme solidari amb tota mena de moviments antidemocràtics.

L’antisionisme nostrat és una actitud arbitrària d’arrels totalitàries que no té en compte ni els antecedents ni la realitat del conflicte entre els estats àrabs i Israel, que focalitza contra l’estat nacional del poble jueu les pròpies incapacitats i impostures que han fet del progressisme banal, social pacifista i hispanocèntric un fre a les reivindicacions nacionals catalanes.

Mitificant la causa palestina, assumint-la com una component més del combat global contra el capitalisme i l’imperialisme, els sectors polítics que així actuen  oculten la seva falta de voluntat per concretar un projecte nacional català contraposat a l’ordre espanyol. Fins i tot aparenten ignorar que el supremacisme espanyol tracta als catalans amb els mateixos qualificatius que aplica als jueus i que al seu torn els antisionistes nostrats reprodueixen. I evidentment, aparenten no sentir allò que diu l’ambaixador palestí a Madrid, potser esperant que des de Gaza Hamas emeti un comunicat desautoritzant-lo i encoratjant la independència de Catalunya en justa reciprocitat al suport que reben de les flotilles de “la llibertat” noliejades des del nostre país.

Post Scriptum, 7 de novembre del 2012.

Malgrat les setmanes transcorregudes des de l’aparició de les declaracions de l’ambaixador palestí a Espanya no hi ha hagut cap desmentiment oficial per part seva al contingut de l’entrevista publicada a l’ABC. Això sí, Joan Tardà s’ha afanyat a entrevistar-se amb el diplomàtic àrab per traslladar a la clientela catalana de la causa palestina la versió de l’autoengany per mantenir la impostura.

Post Scriptum, 2 de novembre del 2019.

El proppassat 30 d’octubre Salah Jamal, un palestí resident a Catalunya de fa dècades, publicava al diari espanyolista El Periódico un article titulat “Carta de un palestino a Torra”, on s’afegeix a la campanya difamatòria contra l’independentisme català acusant-lo de racista quan expressa admiració per l’obra constructiva de l’Estat d’Israel. El pamflet infame de qui s’autotitula historiador reflecteix la impostura substancial de la causa palestina i explica la seva fallida després de dècades de terrorisme i finaçament multidimensional. I, de retruc, deixa en evidència el papapnatisme dels antisionistes nostrats que defensen follament als qui com el tal Jamal viuen entre nosaltres comportant-se com a ocupants fent-se passar per refugiats.

Post Scriptum, 22 d’octubre del 2020.

El silenci mediàtic i polític amb el qual de Catalunya estant hom ha reaccionat a l’establiment de relacions diplomàtiques i transaccions econòmiques entre Israel i alguns estats àrabs fa evident fins a quin punt la ficció del palestinisme mític ha penetrat en les percepcions nostrades totalment desconnectades de la realitat del conflicte.

Post Scriptum, 17 de juny del 2022.

Ahir, la comissió d’acció exterior del Parlament de Catalunya amb el vot favorable d’ERC, PSC, Comuns i la CUP va aprovar una resolució acusant Israel de practicar un règim d”apartheid” als denominats territoris palestins ocupats, (en realitat Judea i Samària). Aqueixa nova mostra d’ignorància i fanatisme per part de l’antisionisme transversal hegemònic a Catalunya té greus significats i conseqüències:

En primer lloc, demostra que el palestinisme mític no té res a veure amb els interessos estratègics de l’independentisme català, un objectiu que ni es plantegen els partits que van donar suport a la resolució d’ahir condemnant Israel en uns termes que cap altre parlament europeu ha emprat. Els estats es guarden prou de blasmar Israel, una potència emergent en tots els camps, de fet el parlament espanyol no gosarà ni plantejar-s’ho. Els antisionistes nostrats no tenen en compte que Israel va resistir les pressions espanyoles contra Catalunya l’Octubre del 2017, mentre que l’ANP s’ha pronunciat sempre a favor de la unitat del Regne d’Espanya, sense cap mostra de solidaritat amb la causa catalana, a diferència del que passa entre els jueus d’Israel.

En segon lloc, el sectarisme i la judeofòbia que van demostrar ahir els parlamentaris que van blasmar Israel respon a la persistent hostilitat mediàtica en contra de l’estat-nació del poble jueu i al discurs de l’odi políticament correcte en contra seu. Les agressions de baixa intensitat contra centres i comerços jueus a casa nostra no són mai notícia i hom entoma amb impassibilitat que els jueus catalans hagin d’ocultar la seva identitat i que els turistes israelians hagin de passar el més inadvertits possible.

La banalitat de la causa nacional catalana va quedar ahir en evidència, un poble desorientat sense dirigents responsables que no saben prioritzar els propis objectius nacionals, ans al contrari afavorir els aliens de manera estèril i contraproduent. El progressisme abstracte i banal que ens desconstrueix com a nació malda per aparentar ser els més pacifistes, els més antiracistes, els més antisionistes d’Europa i també perquè siguem els més incapaços d’independitzar-nos. El factor Israel en la política catalana és el termòmetre de la nostra realitat nacional on es projecten les nostres febleses i potencialitats com a poble.

Israel fa front al jihadisme palestí (que no ha acceptat mai el dret d’Israel a existir, ni vol la coexistència de dos estats) i els propòsits genocides de la dictadura teocràtica iraniana, però aqueixos factors ni tan sols els tenen en compte els que ahir ens van empetitir encara una mica més com a nació. El poble jueu va construir les seves estructures d’estat molt abans de ser independents l’any 1948, els dirigents nostrats ens han mentit sobre les estructures d’estat que deien estaven bastint duran el procés dit independentista estroncat al 2017, i ara, a sobre en lloc de rectificar i aprendre d’Israel en menyspreen les experiències i resultats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!