Jaume Renyer

Aqueix article fou publicat al número 44, de la sisena època, corresponent al maig del 1998, de la Revista del Centre de Lectura de Reus. Malgrat els setze anys transcorreguts, bona part del seu contingut encara em sembla vigent hores d’ara.

“La gestió dels residus municipals es troba a la cruïlla d’una pluralitat de problemàtiques. Es tracta d’una de les obligacions prioritàries de les administracions públiques, en primera instància dels ajuntaments, que en són els responsables de garantir la recollida, però alhora també és una qüestió que s’ha d’analitzar des de l’òptica dels hàbits de consum dels individus i del comportament social. Més encara: en origen, la generació dels residus és el resultat de les opcions industrials a l’hora de  concebre i distribuir els productes  i en aquest terreny influeixen també els criteris de l’economia de mercat i els models de desenvolupament.

Amb això vull dir que en aquesta problemàtica hi ha marge per a un ampli ventall de decisions, des d eles estrictament individuals fins a les que corresponen a les competències de les diverses administracions públiques implicades: les locals, les subestatals, les estatals i la comunitària; passant evidentment per la participació clau del sector empresarial privat. Plantejades així les dimensions reals de la qüestió, quins haurien de ser els principis que convindria que guiessin el treball d’anàlisi i diagnòstic del problema ? Al meu criteri, quatre: la pluralitat, la prevenció, la transparència i el consens.

El primer principi, el de la pluralitat, es deriva de la diversitat d’interessos en joc i d’òptiques d’enfocament d’un problema que com diré més endavant no té una única solució. La participació de representants empresarials, d’electes socials i parlamentaris, d’experts i científics i de responsables d’associacions de defensa del medi ambient és imprescindible per recollir informacions, elaborar propostes i canalitzar el debat polític sense altres límits que el rigor jurídic i polític.

La prevenció és la mesura prioritària recollida en el Cinquè Programa de la política comunitària en aquest àmbit, aprovat per resolució del Consell de 7 de maig de 1990 i actualitzat el 19 de desembre de 1996. La prevenció en origen és concebuda com la reducció, al màxim nivell possible en cada cas, dels impactes mediambientals, energètics i sanitaris dels productes.

La transparència és el tercer factor essencial per a una política de gestió de residus eficaç i creïble. Les administracions públiques, les empreses privades i la comunitat científica tenen el deure moral i l’obligació legalment molt ben específicada de donar notícia dels resultats de les respectives activitats, i més en un tema que requereix un ampli consens per reeixir i en el qual la crítica i la participació social s’han de poder exercir positivament, entre d’altres coses per evitar que el buit sigui ocupat per la confusió i la demagògia.

Finalment, el consens, és a dir, la implicació, a més dels sectors més directament afectats, dels consumidors i els ciutadans en general. La gestió dels residus, sigui quin sigui el procediment triat, comporta la participació de la comunitat veïnal, no salament a través de les institucions sinó a través  de la suma de comportaments individuals, la tria selectiva a cada domicili, la formació escolar i cívica, la informació a través dels mitjans de comunicació.

Tenint sempre presents aquests principis a cada àmbit territorial d’actuació local o supralocal, cal decidir quina preferència es dóna a les diverses modalitats de gestió i com s’articulen entre elles. Cal recordar que la Comissió Europea, influïda fonamentalment per Alemanya i Holanda, ha establert una jerarquia a partir de l’ordre següent: prevenció, reciclatge, valorització energètica, incineració i abocament. Ara bé, cal noser dogmàtics en les formes i irar el fons del problema cas per cas atès que si bé la possibilitat del reciclatge ha de ser sistemàticament examinada no sempre és la que resulta ecològicament preferible.

Així, per exemple, el reciclatge de paer pot resultar menys favorable per a les emissions atmosfèriques, més enllà de certes proporcions, que la seva valorització tèrmica, atès que l’energia utilitzada per a fer-ho és més contaminant que la combustió del paper (“Déchets municipaux. Coopérer pour prévenir, Rapport au ministre de l’Environement”. La Documentation Française, 1997). Amb això vull aclarir que allò veritablement decisiu és realitzar una bona diagnosi de la realitat concreta en cada territori i programar els mitjans i el temps que es poden utilitzar.

Al Camp de Tarragona set ajuntaments van crear fa us anys una mancomunitat per incinerar els residus urbans generats en els respectius termes municipals; després de set anys de funcionament són pràcticament totes les poblacions de les tres comarques que hi porten els seus residus urbans, i la planta es troba ja al límit de la seva capacitat actual. Cal tenir en compte que hi ha ciutats com Reus que han fet un gran esforç per estimular la recollida selectiva de productes que són recuperats com el paper i el vidre, i per contra el ritme de creixement de residus urbans no ha parat de créixer seguint la línia ascendent del nivell de vida de la població.

Concretament al Baix Camp el Consell Comarcal i la Junta de Residus de Catalunya han realitzat una inversió econòmica important amb la posada en funcionament d’una planta de compostatge de matèria orgànica a Botarell, però la complexitat tècnica d’aquestes instal·lacions, encara en fase inicial, i la seva limitada capacitat no permeten a curt termini plantejar-se com a objectiu assolible la suplantació de la preferència actual pel sistema d’incineració. Al meu criteri cal abordar ja des d’ara la formulació d’un programa integral de gestió dels residus urbans del conjunt del Camp de Tarragona que amb un horitzó de deu anys plantegi l’optimització i la complementarietat dels sistemes existents i dels que es poden instal·lar en el futur.”