Pere Olivé i Dolcet (Reus, 1957), és un home compromès amb la causa de la llibertat de Catalunya des de ben jove. Militant, successivament, de les Joventuts Comunistes de Catalunya, de Nacionalistes d’Esquerra, de Catalunya Lliure i d’ERC, ara ho és de Reagrupament Independentista. El manifest d’Almoster, que va suposar el naixement de Rcat com a corrent intern al si d’Esquerra es va redactar a ca seva. En Pere és un patriota compromès, sense la vanitat dels mediocres i amb la fermesa dels que creuen en la causa que defensen. Aquestes foren les seves paraules a l’acte celebrat a Reus el proppassat divendres.
“Amics i amigues, benvinguts a l’acte de presentació de Reagrupament a Reus i a la nostra comarca en un dia una mica difícil per l’assistència de públic ja que coincideix amb el lliurament dels Premis Reus. Per això, doblement agraïts per la vostra presència. És per a mi un honor poder presentar avui a Reus la nostra associació i a Joan Carretero. Per nosaltres té una especial significació fer-ho en una comarca que ha donat fills il·lustres a la causa nacional com Joaquim Santasusagna, Pau Font de Rubinat, Ventura Gassol i tants d’altres.
També vull recordar que ha estat a la nostra comarca on va prendre l’espurna que donà lloc al nostre moviment cívic, ara fa just dos anys i mig, amb el document que es coneix com “el manifest d’Almoster”. Cert és que en aquell moment no arribaren al centenar les adhesions a la nostra proclama, però no és menys cert que a dia d’avui ja són centenars els associats de totes les contrades del nostre país que treballen per fer realitat un mateix propòsit: la independència de la nostra terra.
He de dir-vos que aquest moviment ha estat possible gràcies, en primer lloc, a l’entusiasme de la gent però sobretot gràcies a les noves tecnologies, entre elles internet, que ha permès esquivar el buit que els mitjans de difusió partidaris de “l’estatus quo” ens fan responent als interessos de la classe política acomodada. Doncs, si bé en un principi podíem resultar simpàtics, i fins i tot una excusa per a la lluita partidista, a hores d’ara se’ns percep com un oponent real al que cal combatre. D’aquí que, malgrat es facin molts actes amb gran èxit de resposta ciutadana, la seva translació als mitjans dits “d’informació” sigui realment escassa.
Respecte a la nostra associació, la seva raó d’ésser respon a uns punts mínims de confluència que després explicarà Joan Carretero. Aquets punts han de ser els elements de concurrència de tota persona que se sent sobiranista i que, per tant, vol per a la seva pàtria la mateixa llibertat que qualsevol nacional vol pel seu país. Així, ens declarem transversals, volem la regeneració de la vida política, prioritzem l’eix nacional, defensem la internacionalització de la nostra lluita per recaptar complicitats internacionals necessàries, l’equilibri del territori, la recuperació de la cultura de l’esforç i l’excel·lència que fins fa poc havia caracteritzat al poble català.
Considerem que el programa d’un moviment independentista ha de buscar la unitat en tot allò que sigui possible i que les matitzacions ideològiques s’han de deixar pel dia després, quan el nostre poble aconsegueixi la llibertat. Exactament com a la resta de nacions civilitzades. Tot el que no sigui buscar la confluència són lluites estèrils i partidistes que ens han allunyat fins al dia d’avui del nostre objectiu principal: deslliurar-nos d’Espanya.
Pel que fa al funcionament intern de l’associació dir-vos que Reagrupament s’organitza en gestores territorials presents a quasi la totalitat de les comarques del nostre país, obertes a la participació de tots els associats disposats a aportar quelcom més que una quota econòmica, disposat a dedicar hores i treball personal a la constitució d’un Estat català. A partir de l’assemblea nacional, que es celebrarà el proper 3 d’octubre a Barcelona, aquelles persones que vulgueu participar activament caldrà que sigueu escollides de forma directa, democràtica i revocable pel gruix d’associats.
Pot ésser membre del nostre moviment tota persona que, compartint els nostres punts programàtics, decideixi voluntàriament formar-ne part, independentment de si milita encara en altres organitzacions polítiques o plataformes sobiranistes. Reagrupament Independentista consisteix en una associació que busca, no solament ajuntar voluntats individuals sinó, fins i tot, altres organitzacions amb punts essencials coincidents. Això ja està succeint !.
Respecte de les persones, us vull dir que ja és l’hora que al nostre país es produeixi un canvi de la classe política i que aquells que s’han enquistat al poder durant dècades donguin pas a una nova generació, lliure de prejudicis, sense hipoteques de favors deguts, amb les idees clares, innovadores i valentes, amb un més que palpable sentit patriòtic de la política. S’ha acabat la via autonòmica que ha donat escassos resultats en masses anys i que, en paraules de Miquel Sellarès referides a la classe política professional: “La nostra prudència, el nostre seny i, per què no dir-ho, la nostra covardia ens han portat a l’atzucac actual i a la pèrdua dels diferents trens de la història…”. Cal pendre’n nota !.
La classe política actual ha envellit a les nostres institucions, s’ha acostumat tan sols a defensar els seus interessos gremials, i ja no cerca transformar la realitat. Escassament, mal gestiona la minsa parcel·la que li permet Espanya. La seva mirada no va més enllà de la propera elecció, sempre pendent dels ensurts dels sondejos i les enquestes. No tenim estadistes, però si n’hi ha algun que s’atribueix aquesta condició (Roca Junyent, Duran Lleida, Narcís Serra), treballen per a un altre Estat, l’espanyol. I no se’n amaguen !. És l’inconvenient de no haver tingut, com Portugal o Grècia, una ruptura democràtica després de la dictadura, enlloc de tenir com diu Josep Maria Terricabras “una franquicia” del Movimiento.
Tampoc és que l’estació federal hagi donat més fruits, atès que a l’altre costat no hi ha espanyols federals. No ens veuen en pla d’igualtat. I el que havia de ser la segona transició: el nou Estatut, fou lobotomitzat a Madrid i ara agonitza en un racó obscur del Tribunal Constitucional. Podeu donar-lo per ben mort !. Per això, avui, us encoratjo a entrar a la nostra associació per què calen mitjans humans i econòmics. Ja se sap que no tenim padrins poderosos, però és un bon moment, potser el millor moment dels darrers anys per a recollir aquet sentiment que hi ha al carrer (desencís, “dejà vu”) i acabar amb una etapa per entrar en peu d’igualtat al concert de les nacions. Només depèn de nosaltres. Ànim !. Visca Catalunya Lliure !.”
Post Scriptum, 30 de novembre del 2010.
La trajectòria de Pere Olivé, des de que vaig escriure aquest apunt amb les seves paraules fins avui, és un exemple del comportament miserable dels que arreplegats sota les sigles de Reagrupament predicaven patriotisme i dignitat. A finals de desembre de l’any passat es presenta amb actitud fatxenda a una reunió a Reus convocada per Albert Pereira i jo mateix, en tant que membres de la junta directiva de Reagrupament Independentista, per mirar d’organitzar RI al Camp de Tarragona. Olivé diu que “el jefe” (Carretero) li ha demanat que es presenti per ser coordinador de vegueria, actuant com a “home de confiança” seu.
En aquesta condició és un dels que s’apunta al cop de mà que Carretero prepara contra els membres de la junta directiva ja citats (més Valdero i Abad) per fer-se amb el control absolut de Reagrupament. El comunicat de la junta del Baix Camp demanant la revocació de la dimissió-trampa del 30 de generés dels més infames apareguts aquells dies. Pere Olivé, un cop liquidats Renyer i Pereira, es veia de cap de llista per Tarragona però no comptava que Carretero hi volia col·locar Sandra Lomas. Finalment, “la favorita” va de número quatre per Barcelona i el seu lloc a Tarragona l’ocupa Ferran Pujol.
El 26 de juliol, Pere Olivé, Lluís Gibert, Abel Andreu i la resta de la junta del Baix Camp plegen de RI, s’apunten a Democràcia Catalana (partit fundat per Jan Laporta) i aspiren a encapçalar la llista de Solidaritat per Tarragona. Perden les primàries davant l’equip Hèctor López Bofill, Albert Pereira i Caritat Garcia i s’inhibeixen de la campanya, (amenacen, però, amb denunciar una presumpta tupinada a la premsa), fins que a la vista dels resultats tornen a remenar la cua. Faig aquestes puntualitzacions perquè la impostura, el sectarisme i la mediocritat que s’amagava sota les sigles de Reagrupament no pot contaminar un altre projecte independentista com Solidaritat.
Aquest home , tot i la seva bona fe, encara està ancorat pensant que si a Espanya hi hagués hagut ruptura amb la dictadura… ara estariem molt bé. Li queden tics dels vells comunistes que pensaven que l’enemic de catalunya era la dictadura. I la República que no va ser enemiga de Catalunya. Un dia ja us vaig dir que el primer mal de catalunya fou triar l’Austria com a Rei. mentre a catalunya volien un Rei català que regnés a Espanya… l’Austria solament volia ser rei d’Espanya. Si voleu ser independentistes heu de començar a posar a tots els espanyols al mateix sac.