Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer del 1942 – Barcelona, 10 de març del 1995), avui hauria fet seixanta-vuit anys, una data escaient per a un record entranyable.
Vaig veure’l actuar per primer cop la primavera del 1975, a Cambrils, amb motiu d’una trobada de joves dels Països Catalans que -entre d’altres- organitzava Apel·les Carod i la colla de jovençans que s’aixoplugaven al casal parroquial per fer activitats cíviques i polítiques. Recordo perfectament aquella actuació i com, en acabar, uns quants xicots ens hi vam atansar per parlar-hi de prop. Aquell mateix any havia descobert les obres de Joan Fuster, la paraula encesa d’Olivier Herrera, quan feia de llibreter ambulant amb el biblio-bus d’Òmnium Cultural, i ja havia entrat al PSAN on els valencians (Josep Guia, Paco Candela i Josep Lluís Blasco) tenien un pes determinant. A través d’ells (i de les lletres de Raimon) havia pres consciència de la dimensió real -i potencial- humana i política de la comunitat nacional catalana.
De tota aquesta colla de valencians (més algunes xicones que vaig anar coneixent amunt i avall), el que més íntimament em va impactar va ser l’Ovidi. El seu gest auster, la mirada rebel, l’elegància en el tracte, la ironia de les seves cançons, el model de rapsoda que m’agradaria ésser en algunes ocasions, m’han acompanyat fins avui. En dies d’hivern m’agrada escoltar-lo, i especialment aquesta cançó: Bon vent i barca nova !.
Au, adéu ! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova !
Au, adéu ! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova !
Sé, però, que no s’estrena un prat
seguint sent rellogats
a dins d’una cova.
Mil espills em trenquen en la nit
colpegen el meu pit
i m’omplen d’ais la boca.
I un badall ofega el meu crit
i deixa l’ull humit
i el nas demana: Moca’t !
Au, adéu ! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova !
Nova sang arriba al meu cervell
i em sent tibar la pell,
i em torna a la memòria
temps de caça, de peixos i d’ocells,
de joves i de vells…
Però ara és altra història ?….
Tot i així un qualsevol fracàs
em posa en el percaç
dels records sense glòria.
Au, adéu ! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova !
Au adéu ! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova !
No és clar, per tant també és obscur.
Tinc a davant un mur.
El riure se’m capgira.
L’atzucac em fa fer un atur.
Present, passat, futur…
i un mateix temps de mira.
Veig el blat més tendre que madur,
veig qui mana segur.
El món no avança: gira.
Au,a déu ! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova !
Au, adéu ! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova !
Au, adéu ! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova !
Un forat em torna a donar llum,
un cigar em don fum
i una ampolla, empenta.
Cec d’engany em guie pel bastó
malfie del color
i de la lletra d’impremta.
Done fe d’aquestes sensacions,
li llence al foc carbó
i retorne als meus trenta.
Au, adéu ! Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me’n vaig; sóc qui torna.
Au, adéu ! Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me’n vaig; sóc qui torna.
Au, adéu ! Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me’n vai; sóc qui torna.
Au, adéu ! Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me’n vaig; sóc qui torna.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jaume, de sempre l’obra duradora ha estat la dels artesans. La d’aquells que han aprés l’ofici a còpia d’errors i d’encerts. La resta acostuma a ser foc d’encenalls, el verb fàcil, l’esforç mínim, el trionf de dos dies embolcallat de pompa i d’artifici. Les noves tecnologíes tendeixen a ser utilitzades per recrear miratges, però en els fons tots sabem que la pedra s’esmicola a cops de mall i no clicant “intro”. Bon vent, que falta ens fa, i la barca.
una abraçada
Hom pot pensar que tant al País Valencià com al Principat pagem el peatge d’una violació constant continuada espanyola.
Però encara li sembla més dolent veure que el principatins catalans volen pràcticar aquesta mena de violació respecte els valencians.
O quan un català pensa com un espanyol i els espanyols no volen pensar igual que un principatí català. I és per això que no volen dir adéu Catalunya adéu.
O l’Olvidi Millor de quan un valencià pot arribar a pensar com un principatí català i els principatins catalans no volen pensar com una valencià.
L’Ovidi era una persona íntegra, de pedra picada. Un català d’Alcoi em sembla que deia sovint, com la Simó.
L’havia entrevistat i posat a la ràdio, i encara també l’escolto. A part d’aquesta peça en té de boníssimes. Amb les cordes del Toti Soler, company inseparable en els concerts i enregistraments.
El recordo especialment en una trobada, crec de la la presentació dels primers números del setmanari El Temps a València, i a Prada. Bufff, com passa el temps.
Salut
http://www.miradesalvent.blogspot.com
Us deixo el seu clàssic : “Homenatge a Teresa”. Una abraçada,Jaume, que fa temps que no ens veiem.
“Ella ens va dir d’on veníem i que els Reis de l’Orient no existien”.
http://www.youtube.com/watch?v=Y90nhUvXE_Y
Un comunista i un català exemplar, l’Ovidi
al País Valencià és on és més evident quin país tenen les classes dominants i quin tenim les classes populars