Ja fa uns quants dies el periodista Quico Sallés va publicar a Nació Digital un article titulat
“Navy SIls“, elogiós cap a Solidaritat però en uns termes que no comparteixo. Per inhabitual en l’oasi mediàtic políticament correcte aqueix escrit va ser celebrat legítimament a l’interior de SI, però immediatament va aparèixer la rèplica per part de Francesc Abad des del seu bloc Dies de fúria,
un apunt que no vull deixar passar sense resposta.
En primer lloc, no m’agraden les al·lusions a la terminologia militar per tractar de temes polítics sobretot quan les analogies resulten inexactes. Anant al fons de la qüestió, l’independentisme català arrossega
des de fa sis anys, com a mínim, el problema de la
manca de concreció d’un projecte de construcció nacional contraposat a l’ordre estatal i autonòmic establert. ERC era fins al 2006 el referent electoral d’un espai alternatiu genèricament apuntat mitjançant un discurs engrescador, però ambigu, un miratge que es va esquerdar quan la direcció del partit no va voler tenir un pla B al
pacte estatutari de Mas i Zapatero.
ERC es desvincula del sobiranisme cívic que passa a assumir posicions més avançades que els presumptes dirigents independentistes còmodament enquistats en el mite de la gestió i la “pluja fina” durant el govern Montilla. A partir d’aleshores es comença a articular una línia estratègica crítica amb el gradualisme del tàndem Carod-Puigcercós: al 2007 sorgeixen al si d’ERC dos corrents, Reagrupament i Esquerra Independentista. Els intents de redreçar el declivi d’Esquerra no assoleixen l’objectiu i el 2009 Reagrupament Independentista inicia l’articulació d’una projecte nou amb el propòsit de presentar una candidatura independentista transversal a les eleccions al Parlament de Catalunya.
Reagrupament és
autosabotejat al gener del 2010 per Carretero i els seus gregaris en vulnerar els principis de regeneració democràtica plasmats a la declaració fundacional de Reagrupament Independentista i esdevenir una versió nostrada de les “brigades bolivarianes”. Després del fracàs electoral aquesta colla d’impostors incapaços de tirar endavant allò que diuen defensar opten per fer marxa enrere i treballar com a mà d’obra barata d’Esquerra. Amb l’arribada d’Oriol Junqueras a la presidència d’ERC no es produeix cap canvi significatiu en la línia del partit: passen de ser satèl·lits del PSC a ser-ho de CIU, instal·lant-se en un tardo-autonomisme que s’empara en ficticis gradualismes (l’estació federal, el pacte fiscal..) per eludir sistemàticament una actitud de confrontació amb l’ordre establert. L’únic canvi de veritat al si d’Esquerra és la recent victòria de la
candidatura encapçalada per Josep Andreu a la federació regional del Camp de Tarragona, precisament sobre les restes del “clan de l’avellana” -actualment còmplices de conveniència de Junqueras-.
La crida de Joan Laporta, Uriel Bertran i Alfons López Tena a crear Solidaritat Catalana per la Independència l’estiu del 2010 és un tercer intent (després d’intentar reorientar ERC des de dins i del frau de Reagrupament Independentista) per bastir una alternativa independentista a l’esquerra tripartida i a l’autonomisme. Les resistències que troba una proposta d’aquestes característiques són enormes: a més de l’hostilitat mediàtica i dels partits d’ordre, cal afegir-hi la dels tardo-autonomistes que magnifiquen les mancances o errades -a vegades reals- d’allò que amb menyspreu qualifiquen com a “independentisme exprés”. En aquest pol tardo-autonomista comandat per CIU conflueixen ERC, i aquells que havent donat un pas més enllà han fet marxa enrere (Joan Laporta,
Joan Carretero) i els valedors intel·lectuals que els donen cobertura
com Salvador Cardús, entre d’altres.
Francesc Abad, que va ser dels primers a encetar la crítica pública contra la impostura estratègica d’Esquerra mitjançant el seu bloc “Elies 115” i va impulsar Reagrupament des del començament fins al cop de mà de Carretero, és avui el portaestendard de la fòbia contra Solidaritat i especialment alguns dels seus dirigents. Tot aparentant ignorar la
línia de continuïtat existent entre la ponència alternativa a l’estratègia d’Esquerra presentada al 2007 per Reagrupament -quan encara n’era un corrent crític-, la declaració fundacional de Reagrupament Independentista al 2009 i la crida de Solidaritat Catalana per la Independència del 2010. Més encara, sabent que els seus companys Albert Pereira, Emili Valdero, jo mateix -i molts altres- han fet tot aquest periple mantenint la coherència dels nostres plantejaments, que també eren els seus.
Des del pol tardo-autonomista cada cop pugen més de to les agressives desqualificacions contra les iniciatives del pol independentista que s’està configurant: la consellera Rigau titllava de “traïdor” Toni Strubell, per exemple. A mesura que el fracàs de les propostes dels primers es facin evidents la situació pot anar empitjorant, sobretot si els segons aconseguim consolidar les iniciatives del tipus “Espanya ens roba” o “
Defensem l’escola en català“. Alguns poden donar el pas del tardo-autonomisme al contra-independentisme.
La credibilitat és fràgil, costa de guanyar i molt poc a perdre.
No sóm independents perquè no hi ha un col·lectiu de dirigents independentistes que gaudeixi d’un capital de credibilitat suficient. Tenim discursos, arguments, estudis, presència pública, organitzacions més o menys reeixides, programes i fulls de ruta. Però flaqueja la credibilitat de tot aquest conglomerat. Aquest és el tema.
L’administració d’aquest actiu tan volàtil per part d’ERC fou nefasta. Per part del Dr. Carretero, i per tant per part del que fou el nostre Reagrupament, no fou tampoc millor.
Tota aquesta trajectòria de manifests que presenteu com aquell qui presenta una relació de mèrits, desgraciadament està contaminada per aquestes administracions desencertades de la credibilitat independentista.
Si que són necessaris els gestos, si que són necessaris els discursos i les reflexions, si que són necessàries les denúncies del mal fer de tots els qui en un grau o altre ens són hostils, però sobre tot és imprescindible guanyar la credibilitat cada dia, no donant-la mai per guanyada perquè cofois pensem que “ahir ens la vàrem jugar”.
La credibilitat no es guanya mai quan el gest, el discurs i la denúncia s’enfoquen més en els adversaris per guanyar aquesta credibilitat, que no en el veritable col·lectiu hostil.
Tot això que maldestrament expresso, la gent ho sabem, i per tant estem a l’aguait. Mentrestant la sagnia del país resulta inestroncable.
Perdoneu-me però m’expressaré de forma planera, esquemàtica i sincera. A primer cop d’ull, aquests retrets al Sr. Abad, hom pot pensar que són sòlids. Però, si explorem una mica més a fons aitals arguments veurem que la solidesa es desfà:
1. Montilla i Mas no són el mateix, més ben dit, són quasi pols oposats.
2. PSC i CiU no són el mateix, a més, el darrer, està fent passos decidits cap al sobiranisme (el PSC de Maragall com a mínim va fer una aposta (con)federalista forta que ha donat uns fruïts independentistes boníssims).
3. L’aproximació d’ERC de Junqueras amb CiU és estratègicament molt més interessant que l’aproximació d’ERC de Carod-Puigcercós amb Montilla.
4. Un independentisme d’avantguarda (Solidaritat), sempre necessari, ha de ser una força que empenyi endavant però no que destrueixi/dilapidi les institucions del País (ja siguin públiques -Parlament- o privades –Òmnium i altres plataformes eminentment unitàries del catalanisme polític-). En lògica abadiana això és una concreció més de la màxima: Cal ser patriotes, per sobre de ser independentistes. És a dir, si per arribar a la independència primer hauríem de destruir el País, cal posar el ralentí. A tall il·lustratiu, l’impuls destructiu del Sr. López Tena aparta el gruix de la gent del somni de l’Estat propi.
5. La ciutadania de Catalunya està virant cap a postulats independentistes (per bé que en bona mesura gràcies a l’espanyolisme intransigent), en certa mesura l’independentisme que prediquen el Sr. Cardús i o el Sr. Abad és la línia que convenç a un electorat encara tímid (vid. CEO).
6. L’aposta independentista és una aposta complexa i a llarg termini, així que no podem enganyar a l’electorat (ad ex. Solidaritat i la llei d’independència).
7. A curt termini, el pacte fiscal pot donar uns rèdits independentistes semblants a l’Estatut que va impulsar el primer tripartit. El fracàs jurídico-polític d’aquest darrer va ser un propulsor independentista tan gran com ho pot ser el fracàs econòmico-polític del primer.
Amb tot això no estic donant carta blanca a CiU, ans el contrari. Hem de vigilar-los de ben a prop i ben educadament indicar-los per on erren. Cal pressionar-los perquè moguin fitxes (però no en canvi forçar-los a pactar amb el PP per oferir-los pactes impossibles). Cal impedir-los que puguin limitar l’expressió política de l’independentisme d’avantguarda (“Espanya ens roba” és quelcom que ha d’ésser perfectament tolerat). En una ulterior ocasió, si ho desitgeu, em dedicaré a criticar el Govern de CiU.
Amb franquesa i cordialitat,
Pau Bossacoma