El 22 d’abril del 1997 vaig publicar aqueix article al Diari de Tarragona, quan el règim legal de les televisions locals per ones terrestres aprovat dos anys abans aixecaven moltes expectatives als ajuntaments que tenien la voluntat de dotar-se d’aqueixos mitjans de comunicació local.
Hores d’ara, pocs són els ajuntaments que mantenen en funcionament televisions municipals ja que l’impacte de la crisi econòmica les ha fet, sovint, inviables i els recents canvis legislatius en el règim jurídic local han afectat restrictivament l’exercici d’aqueixa competència voluntària dels ajuntaments. Malgrat això, algunes de les qüestions plantejades a l’article encara són vigents.
Durant aquest mes d’abril s’està celebrant a Reus el seminari sobre la nova regulació de la televisió local organitzat per l’Escola de Pràctica Jurídica “Guillem Maria de Brocà”. El dret de les telecomunicacions en general i de les televisions en particular, sigui a través de cable o mitjançant one sterrestres, segueix una evolució vertiginosa paral·lela al ràpid avenç dels progressos tecnològics que les fan possibles.
La Comissió Europea a través de diverses directives, està impulsant la liberalització de les infraestructures de telecomunicacions i xarxes de televisió per cable que serà una realitat el proper 1 de gener de 1998. Això comportarà que els òrgans comunitaris i els governs estatals, estiguin adoptant decisions polítiques i jurídiques de gran transcendència, freqüentment a remolc de les innovacions tecnològiques i de les concentracions de capital que les fan possibles, deixant en un segon terme els efectes socials i culturals.
Una de les qüestions clau que es planteja en aquesta nova era del model de civilització occidental és, precisament, el de garantitzar que els drets individuals, socials i nacionals adquirits a l’Edat Moderna no quedin desvirtuats. La llibertat d’expressió, el dret d’accés a una informació objectiva, el respecte a la pluralitat política, a la diversitat lingüística i cultural, han de poder ser garantits en el nou ordre tecno-informàtic de tall occidental que es va configurant.
A l’Estat espanyol la situació actual del panorama televisiu està marcada per una legislació insuficient i canviant, que està experimentant una evolució fulgurant. Partint originàriament d’un monopoli de gestió pública estatal, TVE, a partir del 1983 s’incorporen a l’espectre televisiu, les televisions autonòmiques, després del 1988, les privades i, finalment, a partir del 1995, les locals. L’ordenament jurídic en aquesta matèria és confús, tant pel que fa als àmbits territorials com per la pugna a l’hora de conceptuar la televisió com un servei públic o una activitat privada regida pels principies de liberalització de mercats i lliure competència, amb una intervenció pública merament autoritzadora.
La llei estatal 41/1995, de televisions locals per ones terrestres, que preveu la creació de dos canals de televisió per municipi, un gestionat per l’ajuntament directament, i l’altre, de titularitat privada, està en procés de modificació abans d’haver entrat en vigor. El Govern de l’Estat ha presentat al Parlament espanyol un projecte de llei que pretén que les televisions locals no siguin un servei públic sinó una activitat privada sotmesa a autorització administrativa, amb tantes televisons com permeti l’espectre radioelèctric, i prohibint que les televions locals directament explotades pels ajuntaments, que perden la preferència a l’hora de prestar el servei, puguin finançar-se mitjançant ingressos provinents de la publicitat.
El fet que l’ordenació de les telecomunicacions sigui una competència estatal deixa poc marge a la intervenció normativa de la Generalitat, de manera que elconcurs convocat pel Govern català per atorgar les concessions d eles televisions locals pot quedar sense efecte si prospera aqueixa modificació legislativa. El decret aprovat pel Consell Executiu estableix un seguit de criteris a l’hora de fer les adjudicacions que primen la normalització lingüística i uns continguts respectuosos amb el pluralisme polític, els drets de la dona i la protecció de la infància, a més de la defensa de valors com el treball o el medi ambient.
En aquesta matèria, a igual que s’ha esdevingut amb la normativa catalana sobre la televisióm per cable, hi ha hagut una confluència notòria de criteris entre associacions representatives del món local i el Govern de la Generalitat, però ateses les limitacions competencials derivades de l’ordre constitucional, el marge reservat a la televisió local és molt restringit. En el moment actual, el debat polític i jurídic obliga a posicionar-se, al meu criteri, a favor de la vigència real del principi d’autonomia local (el poder públic més proper al ciutadà) i la prioritat dels serveis públics sobre la iniciativa privada, (que no vol dir la seva exclusió).
Les telecomunicacions són instruments, no finalitats en si mateixes, el dret que cal protegir no és el de tenir molts canals a disposició sinó el de garantir la pluralitat de continguts d’aquestes televisions. Avui per avui està en joc que les televisions esdevinguin o no un filtre, en nom de la lliure competència, de la llibertat d’expressió i dels drets lingüístics i socials del catalans.