Les institucions catalanes no poden admetre el tracte despòtic que imposa l’ordre estatal espanyol en tots els camps, des de l’econòmic a l’esportiu. Cal una resposta nacional des del Govern de la Generalitat i des del Parlament de Catalunya, però també des de la ciutadania.
La consulta de Barcelona sobre la independència de Catalunya pot ésser un punt d’inflexió a favor de la mobilització massiva de la població donant continuïtat a l’impuls generat des del 10 de juliol de l’any passat. El debat al Parlament de la proposició de llei presentada per Solidaritat Catalana per la Independència i que es votarà el proper 14 d’abril, també serà una altra fita rellevant sobretot si la mobilització popular acompanya el debat parlamentari. Demà mateix en tindrem un avançament amb la concentració nacional convocada per SI a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, el termòmetre del país.
Tot fa preveure que som davant d’una nova onada sobiranista com l’aixecada el 18-F del 2006 i el 1-D del 2007, les manifestacions convocades per la PDD, però a diferència d’aleshores ara ja no hi ha marge per la negociació dins del marc autonòmic. Som a les portes d’encetar un conflicte jurídic i polític amb l’Estat, però no hi ha encara estratègia, ni direcció política, ni la mentalitat adequada per sostenir un repte d’aquestes característiques. Per això, de moment, la iniciativa la porten els partits espanyols -PSOE i PP- que estan forçant com mai fins ara les condicions de la dominació política i dependència econòmica a les que està sotmès el nostre país.
Els resultats de les diverses forces independentistes el proper 22 de maig no resoldran la qüestió pendent del lideratge i l’orientació de l’etapa que tot just comença. La unitat independentista no és un eslogan de campanya sinó un procés de confluència estratègica que liderarà la formació que afronti de forma coherent el conflicte amb els partits espanyols. Una de les formes de demostrar aquesta voluntat és promoven les mobilitzacions cíviques i impulsant la participació de la ciutadania, dues maneres de mitigar l’excés de personalismes i el sectarisme que genera la partitocràcia, també dins de l’independentisme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Cal a més d’una estratègia, una tàctica política a curt termini. Per exemple, posar-se d’acord sobre uns mínims -pel que fa al “pacte fiscal”- amb una declaració solemne que cap partit dels signants d’aquest pacte català pactarà amb Madrid per sota d’aquests mínims. Cal recuperar, si és possible, una unitat d’acció transversal el més gran possible (fins i tot emplaçant el PSC malgrat que no hi podem comptar, per intentar estirar el màxim dels seu electorat potencial). Ara es tracta de mostrar i demostrar que es defensen els interessos territorials immediats que ens afecten a tots els ciutadans, no pas jugar a veure qui és més independentista. No ens hauria de preocupar en absolut la possibilitat d’un futur pacte PP-CiU. ni les bases d’un ni la dels altres l’acceptarien. El xoc de trens ja és inevitable i cal tenir les vies alternatives ben preparades per acollir nous vagons i nous maquinistes. Espero que hàgim après alguna cosa seriosa de tàctica política aquests darrers mesos. Minimitzem tots els personalismes (han demostrat ser massa captius de la seva egolatria) i augmentem la presència de les veus de tots els sectors representatius de la societat catalana.