Avui fa dos anys que Manuel Valls és el primer ministre del govern de la República francesa designat pel president François Hollande en unes circumstàncies adverses que encara perduren i que marcaran el seu mandat: el programa electoral del PSF no s’adiu a la realitat socio-econòmica i política que han de gestionar.
L’esquerra francesa -i europea- encara està instal·lada en uns plantejaments ideològics que han fracassat i malgrat l’evidència hom es nega a revisar-los. Precisament, Manuel Valls és un dels pocs líders que gosen fer front a aqueixa necessitat i malgrat aqueixa actitud renovadora la seva obra de govern és qüestionada sistemàticament (reforma laboral, retirada de la nacionalitat als condemnats per gihadisme…) i no compta amb gaire suport popular. Avui mateix, Le Figaro fa un balanç dels encerts i desencerts de la seva gestió amb un resultat força crític.
Però tot i aqueixa adversitat, Hollande el manté al front del govern malgrat les crítiques internes dels diputats socialistes i dimissions demagògiques com la de Christiane Taubira (una nefasta ministra de justícia) perquè l’orientació que dóna a la política econòmica va en la línia de fer-la més competitiva i això es comença a notar. Però, sobretot, Manuel Valls que va ser anteriorment ministre de l’Interior (2012-2014) és l’estratega que França necessita per fer front a la guerra declarada per terrorisme gihadista a dins i a fora de les seves fonteres.
Manuel Valls va escriure un llibre abans de ser ministre on desenvolupava la seva concepció sobre la seguretat pública com a garant de les llibertats republicanes partint de la seva experiència com alcalde d’una ciutat de la perifèria de París, com és Evry (2001-2012). Ha manifestat públicament la seva admiració per la figura de Georges Clemenceau (1841-1929), polític republicà radical que va ser primer ministre entre els anys 1916 i 1920 i artífex de la victòria de França (amb l’ajut determinant dels aliats) a la Primera Guerra Mundial.
Com Clemenceau, Valls és un home valent i culte, amb visió estratègica dels conflictes i també coincideix en el fet de ser un decidit defensor de la causa nacional del poble jueu afirmant en una país tradicionalment judeòfob que antisemistisme i antisionisme són sinònims. També s’ha solidaritzat, deixant en evidència la majoria de l’esquerra francesa que li ha girat l’esquena, amb l’escriptor algerià Kamel Daoud quan ha denunciat la misèria sexual del món islàmic arran de les massives agressions contra dones la nit de cap d’any a Colònia. I també ha destacat pel seu requeriment a la jerarquia catòlica francesa per tal que aclareixi i assumeixi responsabilitats pels casos de pedofília que van emergint.
Dissortadament el seu admirat Clemenceau es va negar a considerar les reivindicacions nacionals catalanes en d’immediata postguerra, Manuel Valls és català d’origen i consciència nacional, potser no podrà fer més per la llibertat de Catalunya que els governants catalans però no serà un enemic del nostre poble (que és també el seu) si algun dia la possibilitat de la independència és factible.
Post Scriptum, 19 de juliol del 2016.
Ahir Manuel Valls va ésser escridassat a Nissa en l’acte d’homenatge a les víctimes de la massacre gihadista de dijous passat per la ciutadania que se sent desemparada per les autoritats davant els atacs terroristes. Ha estat una reacció comprensible però injusta ja que els polítics de dreta que critiquen l’acció del govern francès són responsables d’haver permès durant dècades la implantació del discurs suspremacista islàmic.
Precisament ha sigut Manuel Valls qui ha dit la veritat al poble francès: estan en guerra i per molt de temps. En defensa del polític català Benjamin Szlakmann, empresari jueu francès, ha publicat avui al seu bloc de The Times of Israel, edició francòfona, un breu però encertat apunt titulat “Avec Valls, malgré tout”:
Post Scriptum, 2 de desembre del 2016.
Manuel Valls va publicar el proppassat 12 de novembre a El País un article contundent titulat “Venceremos al terrorismo islamista“.
Post Scriptum, 26 d’octubre del 2017.
Vaig sobredimensionar la personalitat política de Manuel Valls que s’ha desqualificat als ulls dels catalans que el veiem com un referent atesa la bel·ligerància demostrada contra la causa nacional catalana reiterada avui lloant el discurs infame i mediocre d’Inés Arrimadas al debat al Parlament de Catalunya. Fins i tot la seva germana l’ha desautoritzat per segon cop en pocs dies. Finalment, el títol d’aqueix apunt té un sentit diferent al que vaig imaginar inicialment i, dissortadament, Valls imita l’anticatalanisme de Clemenceau.
Post Scriptum, 27 de setembre del 2018.
Maxime Tandonnet descriu en un punyent article abans d’ahir a Le Figaro com Manuel Valls ha malmès el seu somni d’home d’estat a l’estil de Clemenceau i la popularitat que tenia fa sis anys per esdevenir un aventurer de la política anant a raure a Barcelona per combatre el catalanisme: “Manuel Valls enterre l’homme d’État pour un choix de carrière”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!