François Hollande és un president de la República en hores baixes al capdavant d’un govern que no ha pogut redreçar el declivi econòmic i la crisi d’identitat que afecta França, havent obtingut el Partit Socialista Francès un rotund fracàs a les passades eleccions municipals ha confiat en Manuel Valls per dirigir el nou govern de París.
De Catalunya estant hom ha opinat sobre Manuel Valls en una doble dimensió, especulant si des de la seva responsabilitat governamental podrà afavorir la causa nacional catalana, i si el seu perfil polític respon a la dretanització del PSF, un dels referents de l’esquerra europea.
Pel que fa al primer aspecte, Vicent Partal proclama a Vilaweb que
“Valls no ens convé“, mentre que Salvador Cot a Nació Digital és més prudent saludant el nou primer ministre amb un,
“Enhorabona, monsieur Valls“. Personalment és evident que Manuel Valls ha optat des de la seva majoria d’edat per esdevenir ciutadà francès, reservant la seva identitat catalana per a la seva intimitat. Actuarà, doncs, com fins ara amb lleialtat a les institucions de la República francesa i considerarà el procés independentista català com un conflicte intern que s’ha de resoldre al si de l’Estat espanyol.
Valls no anirà més enllà d’aqueixa posició, no afegint a la seva funció governamental una especial animadversió contra el seu país d’origen com fan els renegats i els conversos. A tots els que exigeixen més a Valls que a Mas cal recordar-los-hi que la independència depèn fonamentalment del que facin els dirigents catalans, no pas de la complicitat o la conveniència dels conjunturals aliats forans.
La majoria de l’esquerra catalana, des d’ICV a la CUP, passant per Esquerra exhibeixen sistemàticament una fòbia antipolicial, sobretot envers els Mossos d’Esquadra, metre que
banalitzen els reiterats actes de vandalisme urbà en nom de la justícia social o l’anticapitalisme no poden, doncs, rebre a Valls altrament que com algú que els deixa en evidència. Com a polític d’esquerres ha denunciat l’antisionisme i les campanyes de boicot a Israel i a demagogs com
Dieudonné. Com a ministre de l’Interior ha fet front a l’integrisme islàmic i ha mantingut la prohibició del burka a l’espai públic. Unes actituds que el nostrat progressisme, banal i estèril, és incapaç d’assumir i projectar en un model de país català viable.
Manuel Valls té el repte de redreçar la nau francesa i regenerar la vida política tot preservant la cohesió social que segons el diagnòstic d’Éric Le Boucher és “
victime d’une maladie mentale collective“. Una manifestació d’aqueix transtorn fou “le jour de colére anti-Hollande” convocat mitjantçant les xarxes socials a París fa un parell de mesos que va aplegar islamistes, antiavortistes i indignats de tota mena amb un reguitzell d’actes de vandalisme com els que són habituals a Barcelona. Al cap i casal no hi tenim, dissortadament, cap equivalent de Manuel Valls al front de les institucions de la plaça de Sant Jaume.
Post Scriptum, 16 de juny del 2019.
Dissortadament, jo anava errat sobre Manuel Valls i Vicent Partal ho va encertar, un cop més.
I tothom té llum i ombres. Un exemple d’una ombra d’aquest català d’Horta:
http://www.protestantedigital.com/ES/Blogs/articulo/4208/Liberte-egalite-fraternite-con-los-gitanos
Atentament