Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

7 de maig de 2008
5 comentaris

Barça-Madrid

Un bon amic, i blocaire torrenc, em preguntava fa uns dies com és que no parlo mai de futbol en aquest bloc essent culer i soci del Nàstic. Avui que hi ha partit és un moment per fer una reflexió al voltant d’aquest tema.

 

El cap de setmana passat el Madrid es va proclamar campió de la lliga espanyola i tot seguit van sortir als carrers de les principals ciutats catalanes milers de seguidors madridistes a celebrar-ho. Vaig sentir vergonya, impotència i altres sensacions similars fins que vaig apaivagar aquests impulsos i reemplaçar-los per la reflexió al voltant del perquè creix el madridisme coma  fenomen sociològic a casa nostra. Hi ha alguns estudis rigorosos sobre el Barça, la identitat nacional catalana i la integració dels nous catalans, però no en conec pas de similars en relació al madridisme autòcton.

A la ciutat on treballo, Reus, l’any passat la celebració de la victòria madridista va incloure la crema de senyeres per part d’alguns individus que, un cop identificats per la policia local i posats els fets en coneixement de la justícia, no els han comportat sancions de cap mena, de moment. Quina diferència de tracte respecte d’aquest xicot de Terrassa, en Franki, que pateix presó per haver despenjat de  l’ajuntament de la seva ciutat.

Més enllà d’aquest fet puntual, però simptomàtic, em pregunto fins a qui punt el madridisme expressa entre els joves que s’hi identifiquen una voluntat de dissociació respecte del que, als seus ulls, passa per ésser un dels símbols de la catalanitat com és el Barça.

Hi ha una franja de població que viu al marge, i puntualment en contra, dels consensos que fan possible la cohesió social al voltant d’una catalanitat genèricament compartida per una majoria de la població. Com evolucionarà aquest col·lectiu i quina expressió política pot arribar a tenir en el cas que s’emprengui a Catalunya un procès d’autodeterminació ? Avui hi torna a haver un Barça-Madrid i tot apunta a una derrota barcelonista, serà una altra ocasió per observar i reflexionar al voltant de les manifestacions que aquesta eventualitat pugui comportar.

Post Scriptum, 23 de desembre del 2017.

John Carlin ha publicat avui a La Vanguardia aqueix article titulat “Real Madrid-Barcelona: la guerra por otros medios” que reflecteix encertadament el moment actual del conflicte Catalunya/Espanya projectat en l’àmbit futbolístic:

Si la guerra es la política por otros medios el fútbol también lo puede ser, en ningún caso más que en la rivalidad entre el Real Madrid y el Barcelona. Esto hoy lo tengo más claro que nunca pero la primera vez que lo intuí fue hace 20 años, poco antes de mudarme a Catalunya, gracias a un señor mayor inglés llamado Bobby Robson.

Estaba de corresponsal en Washington para The Independent de Londres cuando al director se le ocurrió la feliz idea de enviarme a Barcelona a hacer un reportaje sobre Robson, entonces entrenador del Barça, en vísperas de un clásico en el Camp Nou. El avi, como le llamaban los culés (con una curiosa mezcla de cariño y desdén), era un hombre curtido en mil batallas, una de ellas la semifinal del Mundial de 1990 contra el antiguo enemigo alemán que la selección inglesa perdió en la tanda de penaltis.

Pero estar al mando del Barça era otra cosa. Nunca olvido la cara de Robson, apretada contra la mía, los ojos como planetas, mientras exclamaba: “¡Esto no tiene nada que ver con nada que he hecho antes en toda mi vida! Aquí soy mucho más que un entrenador de fútbol. ¡Soy el general del ejército catalán!”.

Esto era nuevo para mí. Temía que el abuelo había enloquecido. Recurrí a un neutral, un aficionado del Atlético de Madrid. Bobby Robson no se equivocaba, me dijo. “Mira, para que lo entiendas, Barça contra Madrid es como Inglaterra contra Francia”. Pausa. “En tiempos de Wellington y Napoleón.”

Eso fue en el año 1997. Me mudé a Barcelona el año siguiente y me puse más al día. Entendí aquello de “més que un club”; supe interpretar el significado de la sábana gigante con “Catalonia is not Spain” que cubría las gradas del Camp Nou cada vez que se disputaba un Barça – Madrid, la escenificación más simbólica del antiguo antagonismo tribal entre el catalanismo y la capital española.

Hoy, a finales del 2017, la convergencia entre la política y el fútbol es más visible que nunca, o al menos desde tiempos de Franco. Ya no se trata de simbolismos; el Madrid-Barça del sábado es la continuación de las elecciones del jueves por otros medios. Al odio habitual del Bernabeu hacia los azulgranas se sumará la rabia por la derrota de la tribu española representada en la humillada figura de su fan número uno, Mariano Rajoy. Si gana el Madrid la venganza será dulce, casi tanto como la de Argentina contra Inglaterra (también de Bobby Robson) en el Mundial de 1986, cuatro años después de la guerra de las Malvinas.

Ya veremos qué pasa en el campo pero de una cosa podemos estar seguros: las pitadas que recibirá Gerard Piqué cada vez que toca el balón. Confluyen la política y el fútbol en el locuaz central del Barça más que en cualquier otro jugador de los dos equipos, quizá más que en cualquier otro jugador del mundo. Para más inri del sector más nacionalista del Bernabeu, Piqué, el jugador del Barça que más se identifica con el catalanismo, ofrece una metáfora hecha carne de la espectacularmente inepta política del establishment español hacia Catalu-nya a lo largo de los últimos años –inepta por contraproducente, como los insultos contra Piqué cada vez que juega en suelo español vistiendo la camiseta de la selección–.

Se lo cuento a amigos futboleros extranjeros y no se lo pueden creer. Pitar a un jugador tuyo, uno de los mejores centrales del planeta y alguien que lo ha ganado todo para tu país; intentar humillarlo o intimidarlo con el fin (¿hay otra explicación?) de que flaquee en su contribución al juego del conjunto nacional: en el contexto del fútbol es la estupidez en estado puro; en la política es el fiel reflejo de las actitudes percibidas como humillantes, insultantes o, en el mejor de los casos, poco respetuosas desde Madrid hacia los gobiernos electos catalanes y que han tenido el efecto inverso al deseado, triplicar el voto independentista a lo largo de la última década.

Al menos nadie parece haber propuesto aún que hay que meter a Piqué en la cárcel. No podemos estar seguros de que los guardianes de la Constitución resistirían la tentación con Pep Guardiola, el entrenador del Manchester City, si se diese el caso de que apareciera un día de estos en Madrid, por ejemplo para disputar un partido de Champions en el Bernabeu. El Madrid-City se transformaría de repente en una nueva versión de la futbolización de la política, o de la politización del fútbol, representada en el Madrid-Barça.

Detestan a Guardiola más incluso que a Piqué. No solo fue el verdugo del honorífico nacionalista español José Mourinho en aquellos tiempos de cólera en los que el portugués entrenaba al Madrid, sino que se ha aliado públicamente con el independentismo catalán. A tal grado que su nombre aparece en un informe de la Guardia Civil remitido al tribunal que investiga al exgobierno catalán por el delito de rebelión.

La fabulosa ironía es que, con la posible excepción de Rafa Nadal, nadie hace más hoy por la Marca España en el mundo que Guardiola. El mundo del fútbol se ha rendido ante la brillantez del juego de su City. Si sigue así no faltará mucho para que la Reina lo nombre ‘Sir’, tal es la admiración que ha generado entre los expertos y los grandes exjugadores ingleses, muchos de los cuales ya declaran que nunca se ha visto un equipo mejor en la Premier League.

Si se presentara la oportunidad, ¿encarcelarían al general más galardonado del ejército catalán? Se supone que no. Algo habrán aprendido del ridículo que han hecho de cara a la opinión pública mundial en los últimos meses. Visto lo visto, sin embargo, no hay que descartar nada. Se escudan en la Constitución y la Ley y tal pero, no nos engañemos, lo que les motiva en el fondo y lo que les lleva a hablar y a actuar de manera tan ilógica y vengativa es una inquina visceral hacia los catalanes –más hacia los independentistas pero no solo hacia ellos– imposible de diferenciar de la que expresarán hoy muchos madridistas en el Bernabeu hacia el Futbol Club Barcelona.

Post Scriptum, 18 de desembre del 2019.

El partit d’avui, anunciat com un objectiu del Tsunami Democràtic per esbombar arreu del món el conflicte català no ha donat pas del tot els resultats esperats probablement per la col·laboració entre el FCB i els Mossos a l’hora d’avortar les accions més espectaculars. Aviat ho sabrem, però la interiorització de la repressió espanyola és l’arma més eficaç pel manteniment de l’ordre estatal i subaltern establert.

Post Scriptum, 20 de març del 2023.

Vicent Partal, a Vilaweb: “L’‘aporellos’, ara pel Barça. Madrid no aguanta res que contradiga el seu disseny d’Espanya, que és un centre a Madrid, on tot comença i acaba, i un desert perifèric i radial que servesca per a alimentar la capital. Barcelona fa massa nosa”.

Post Scriptum, 20 d’abril del 2023.

Avui, a Vilaweb, Vicent Partal la clava: “Espanya com un espai d’obediència a Madrid. La publicació pel Reial Madrid d’aquest vídeo repugnant no és cap anècdota, sinó que ens mostra la cara veritable de l’ésser espanyol”.

  1. Avui celebren la contesa entre tots dos grans equips de “funtbol” españols. El Madriz és el gran equip español i español. El Barça el gran equip català i español. I si entres a l’estadi, al barçaloní, molt poca gent et dirà el contrari.  Dues entitats esportives que reprodueixen l’esquema de les dues Españes, amb ñ.

    Clar que isqueren a totes les ciutats hooligans madridistes a proclamar la seua victòria en aquella lliga, dita española. Juguen al seu camps de joc. Aquell al què dóna solidesa i tremp la Constitución Española. I tot el que ve darrere d’ella. L’estudi que reclames és absurd i inútil. Tan inútil com seria estudiar perquè no ixen al carrer els nostres conciutadans quan guanya el Bayern de Munic la lliga alemanya.

    La introducció, amb calçador, del cas d’en Franki Argemir de Terrassa, en l’escrit teu, és tan aliè argumentalment i obvi, per esperable, com el coneixement de perquè els españols saben controlar “llur” territori i el de les colònies dominades. Domini  ve de DOMUS, de domesticar, de casa, etc. Seguint el fil argumental, caòtic, del teu escrit: Al capdavall què és la senyera?

    Re: un tros de drap amb coloraines d’una colònia sense gens de suport real que no va més enllà d’un sentiment. Però de forment, ni un gra.

    But, what’s the “Estatut” of Cataluña?

    És evident que el “funtbol” no és el teu fort, ni les repercussions d’aquell en l’entrellat “nacionalista” del bo, el d’estat.

    Avui als catalanets els donaran un poc de “peixet” per a “bromejar” ( no sé si eres entès en pesca) i continuar lligats al bucle del cercle viciós:

    Avui el partit acabarà en EMPAT. 

    Ho dic quan encara falten algunes hores per a la celebració del matx.

    Això sí fareu el passadís, com pertoca, per a que mostreu a la resta d’ESPAÑA qui mana ací. I si no hofan serà una rebequeria de regionalistes que volen més diners per a gastar en quatre collonades.

    La lliga a jugar és l’europea. Per a començar. 

    Com veus, sempre fent amics!

    Rep una cordial i afectuosa abraçada

      

  2. Pel meu treball de cara al públic, he observat un fenomen que em sorpren i que crec bastant indicatiu com és trobar-me a diari a nens d’origen marroquí, xinès, rus…que parlen un perfecte català , sense problemes, i en sentit invers ensopegar amb “nens” espanyols de 10, 20, 30 o 40 anys, fills de pares espanyols nascuts a Catalunya, que els hi és gairebé una proesa construir una frase en català. Crec que els primers són conscients d’estar a un pais diferent i que per tant no tenen prejudicis en integrar-se a la seva cultura; pels segons la seva mentalitat els porta a interioritzar que són a una colònia espanyola, que ells són els conqueridors i que per tant no tenen perquè rebaixar-se a aprendre el llenguatge dels nadius.
    De vegades penso que el futur de Catalunya está en els nens marroquins.
    Els sudamericans són un tema més complexe, majoritariament poden actuar com espanyols antics i això no és presagi de res de bo (i a excepcions, però no les conec).

    (Per cert, aviam si truqueu al metge i a la Carandell i pacteu (i al Carod), que no em penso passar la resta dels meus dies votant en blanc 😉 )

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!