Aqueix és l’enunciat del comunicat del Govern del Consell per la República catalana, el comparteixo plenament però també demano que comenci a actuar efectivament tan a l’interior dels Països Catalans com a l’estranger i poder sortir de l’atzucac on ens han dut les reculades d’ençà el 2017:
“Arran de l’anunci fet públic ahir que el Tribunal Suprem espanyol ha ordenat que l’ensenyament a Catalunya sigui en castellà en almenys el 25% de les hores de docència, el Govern del Consell per la República vol fer les següents consideracions:
1. La sentència del TSJC contra el model d’immersió lingüística és un atac directe al principal eix vertebrador de Catalunya com a Nació. La immersió lingüística és un model que compta amb el suport de la majoria política, social i pedagògica del país, puix que és fruit d’un consens polític i social consolidat en els darrers quaranta anys. Atacar la immersió lingüística és atacar la cohesió social i la igualtat d’oportunitats del nostre país. Quan l’Estat espanyol ataca de manera sistemàtica la nostra llengua ho fa per debilitar tant la nostra cohesió social com la nostra construcció nacional.
2. Recordem que aquesta sentència del TSJC és el resultat d’un recurs del govern espanyol, dut a terme a través de l’Abogacía General del Estado, a unes quantes resolucions del Departament d’Educació en matèria d’ús de les llengües vehiculars a l’ensenyament.
3. Reafirmem que només amb la República catalana podrem garantir la supervivència del català. Tanmateix, en l’impàs fins a esdevenir un estat independent, ara, més que mai, necessitem la fermesa de les institucions catalanes i del conjunt de la societat per forjar una actitud col·lectiva d’obediència al dret de defensar la llengua pròpia, incompatible amb l’obediència de la sentència al Tribunal Suprem.
4. Instem al Govern de la Generalitat a fer complir l’Estatut d’Autonomia, la Llei de política lingüística i la Llei d’educació, especialment en allò que fa referència a la protecció de la nostra llengua i en tots els àmbits de la societat catalana. En conseqüència, el Govern de Catalunya no es pot resignar a fer complir aquesta sentència i ha de blindar els professionals de l’educació i les famílies catalanes per tal que puguin prosseguir la seva ingent tasca de defensa i protecció de la nostra llengua en el sistema educatiu i en la vida social en general.
5. El Consell insta a les institucions Catalanes a impulsar iniciatives en l’àmbit legislatiu i executiu amb la finalitat de revertit la tendència actual del català, especialment en educació, salut, policial, judicial, comunicació i l’audiovisual.
6. El Consell es reafirma en què “la llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal i preferent” i per això urgeix la proactivitat des de les Institucions, partits i entitats de la societat civil en l’impuls d’un gran pacte de país que urgeixi a revertir l’actual situació de davallada de l’ús del català.
7. El Consell fa una crida a la mobilització sostinguda de la societat civil en defensa de la nostra llengua i cultura, tant en l’espai públic com en l’esfera privada, des de la convicció que aquesta defensa està estretament vinculada amb la lluita democràtica per la independència. Avui tenim encara més raons per acabar el que vam començar l’octubre de 2017. Des del Consell seguirem treballant per posar les bases institucionals per preparar el desbordament democràtic de l’Estat i la defensa de la llengua, com a base de la Nació política, forma part d’aquesta preparació. Per això, ens posem a disposició del conjunt de la societat civil catalana per fer un front comú en defensa dels nostres drets polítics i lingüístics com a comunitat nacional.
8. Finalment, constatem una vegada més que el projecte de la construcció Nacional Espanyola se sustenta sobre el model d’assimilació I, per tant, té com a objectiu últim la desaparició de Catalunya com a Nació. L’única via realista de supervivència és esdevenir un Estat Independent. Només la constitució de la República Catalana Independent salvarà els nostres mots.”
Post Scriptum, 26 de novembre del 2021.
Avui a Vilaweb: “El Suprem dóna l’estocada a l’Oficina de Drets Lingüístics del País Valencià. Diu que la normativa per a tramitar les reclamacions per discriminacions lingüístiques no és conforme a dret.”
Post Scriptum, 2 de desembre del 2021.
Ot Bou, ahir a Vilaweb, “No lluiten pel català”: El català és l’única escletxa, la poca mica d’oxigen que encara dóna marge als polítics per escenificar una certa èpica, per dir que ells encara saben el destí del viatge i tenen el país al cap. El català és l’única causa que encara permet als partits independentistes de fer veure que serveixen d’alguna cosa, que fent autonomisme encara poden assolir un benefici per a Catalunya. Mal que volguessin amansir-nos amb una inversió forta i concreta en els trens de rodalia, posem per cas, o amb un pla ambiciós de transició energètica, o amb qualsevol pla palpable que vertebrés millor el país, no en tindrien prou per a justificar que la independència continuï aparcada. En el relat oficial de la Catalunya postindults hi ha d’haver algun ingredient cultural. Perquè Catalunya encara és viva, nacionalment, i no en tindran prou d’adormir-la políticament: han de fer veure que la protegeixen.
Com que fins ara la part nacional del discurs encara depenia de la ferida del 2017, la feina dels partits era retrospectiva: parlaven de consensos, de lluites compartides, de democràcia i de legitimitat per a desarticular la força popular del Primer d’Octubre. Però ara que la rendició ja no és ni un objectiu ni una operació, sinó el modus vivendi assentat al país, el català els és l’excusa perfecta per a fer veure que no ens han deixat de la mà de Déu. Els mesos i anys vinents veurem cada vegada més com Esquerra Republicana, Òmnium Cultural, Junts i la CUP tornen a parlar del país, de la llengua i la cultura catalanes, fins i tot de la tradició. Per això, per exemple, la consellera Victòria Alsina, que com a responsable d’Acció Exterior ha desaparegut del tot, ha sortit a la premsa aquest darrer mes tan sols a dir que portarà al Consell d’Europa la sentència del Suprem que liquida la immersió i a explicar que ha demanat als partits catalans que signin una petició perquè Pedro Sánchez –això no és broma– demani l’oficialitat del català a Europa.
Que els nostres polítics ja no poden protegir el país ho demostra justament la manera electoralista i retòrica amb què defensen el català. No sé si els importa, però han supeditat la llengua a la seva supervivència política, i no pas a l’inrevés, i per això tota la defensa que en fan és com una gran ombra xinesa. És això que li ha passat a Gabriel Rufián, també: la seva defensa fallida de la immersió lingüística i del català a Netflix sempre ha estat buida de contingut, estètica, publicitària, com això que fa de parlar sempre en castellà perquè algú al seu partit va creure que els faria créixer a l’àrea metropolitana de Barcelona. Com que la gent ha clissat que Esquerra obrava per desnacionalitzar l’independentisme, ara han activat una operació francament galdosa per a fer veure que protegien el català. I és evident que s’ha de protegir, i que les quotes en l’audiovisual importen, i que la immersió s’ha de defensar. Però la protecció que n’ha ofert Esquerra tan sols pretenia emparar el partit, i per això el PSOE ha trepitjat fins a extrems humiliants no tan sols el català, sinó també Esquerra.”
Post Scriptum, 13 de desembre del 2021.
“La llengua a l’escola, fem un pas endavant”. Aquest article el signen Quim Torra, Teresa Clota, Josep-Lluís Carod-Rovira, Blanca Serra, Salvador Cardús, Núria Cadenes, Antonio Baños, Àngels Martínez Castells, Isidor Marí i Teresa Casals i es publica a VilaWeb i al Punt-Avui.
“La nostra pàtria és la nostra llengua”, va dir Joan Fuster. I aquest pensament senzill és alhora molt transformador. Perquè hi reconeixem que de la vitalitat de la llengua catalana en depèn l’existència d’un poble amb identitat pròpia i amb una societat cohesionada i reeixida. Ens convida, per tant, a viure amb plenitud aquesta condició, aquesta aportació genuïna a la riquesa lingüística i a la diversitat mundial. Aquesta riquesa, aquest convit, pot ser a la vegada una debilitat si no trobem la resposta adequada quan un adversari secular com l’estat espanyol es proposa d’empetitir-nos en aquesta condició. És per això que cal no perdre mai de vista què hi ha darrere de cada atac a la llengua catalana a qualsevol racó dels Països Catalans.
En aquesta ocasió –la que motiva aquest text signat col·lectivament–, es tracta d’un pas més en la persecució i la minorització de la llengua en l’àmbit de l’educació. Una nova intromissió judicial impulsada des dels sectors espanyolistes ha dictaminat un percentatge d’ensenyament en castellà que contradiu el consens per a la immersió lingüística (ja prou contrariada per una realitat que s’imposa tota sola). Ens sembla evident que, més enllà de l’esforç generós i valent de mestres i professors, l’arquitectura legal deixa la llengua catalana a la intempèrie en la majoria d’àmbits on la seva presència és qüestionada diàriament.
Per això, fem les següents propostes i exigim aquests compromisos:
1. La llengua no pot ser una eina d’ús partidista, com tampoc no pot ser un escut amb què escampar vaguetats teòriques sense conseqüències. Les responsabilitats polítiques sobre l’estat real del català, a les aules i fora de les aules, estan molt repartides: són molts anys de governs formats per partits diferents que han compartit un mateix excés de triomfalisme i un dèficit d’anàlisi objectiva i de mesures concretes per a garantir la no-discriminació del català. De manera que, quan es produeix un atac a la llengua, es passa molt ràpidament de dir que “el català no es toca” a dir que “no podem fer res davant d’una decisió judicial”. Els poders executiu i legislatiu no estan subordinats al judicial en les democràcies reals. Si hi ha una majoria per a un model d’escola, cal fer-lo aplicar i defensar-lo per tots els mitjans. Assumint els riscos des del govern sense deixar els docents desprotegits davant de nous atacs. La responsabilitat sobre els usos lingüístics a les aules no es pot centrifugar als centres educatius. Cal una estratègia institucional clara i assumida amb totes les conseqüències de no acatar resolucions contràries a la llengua catalana i a la immersió en l’àmbit escolar.
2. És urgent i imprescindible que des de les institucions pròpies (especialment des del Departament d’Educació) s’ofereixi suport legal als centres afectats i a les seves comunitats educatives (docents i associacions de famílies d’alumnes). Tot fa pensar que la judicialització a què ens aboquen els contraris al català té un suport institucional encobert i un finançament dirigit. En aquest sentit, no es pot deixar sense cobertura legal els centres que són i seran objectiu d’aquesta estratègia per a fer-hi recular el català.
3. Els governs i els parlaments d’arreu dels Països Catalans han de ser el primer cordó de defensa de la llengua catalana en tots els àmbits i exigir l’aplicació d’allò que diuen les lleis que s’han aprovat per a la seva protecció. Amb tot, és evident que mentre no es disposi d’un estat favorable a la llengua en lloc d’un estat contrari, tot esforç serà dinamitat des dels aparells de què disposen Espanya i França, com han fet de manera sistemàtica des de fa segles. Culminar el procés d’independència i tornar a situar la llengua catalana al lloc institucional que li pertoca és un pas imprescindible per a avançar.
4. Però, al capdavall, un govern no és res més que l’expressió política d’una realitat social: cal que sindicats, partits, associacions i ciutadania es comprometin (ens comprometem) d’una manera efectiva amb la llengua catalana. Cal un compromís institucional, personal i col·lectiu per a l’ús públic del català a tots els àmbits de la vida quotidiana. El futur del català és en bona part en mans dels seus parlants. No canviar la llengua és la millor manera de fer-la imprescindible per a tothom i, per tant, que esdevingui una llengua de prestigi social (és a dir, ben valorada i necessària). Actuar amb normalitat en la llengua pròpia és un exercici d’autoestima i de generositat.
5. La llengua catalana és futur i és riquesa. En l’estratègia dels contraris a l’existència del català hi ha també una voluntat clara de convertir la llengua pròpia dels Països Catalans en un element associat al conflicte, a la decadència, a problemes de tota mena. Cal revertir aquesta intenció amb un pas endavant col·lectiu per la llengua que en destaqui els casos d’èxit, els aspectes positius per a la cohesió social, en els espais de més influència com són els mitjans de comunicació, els esports de masses, la cultura i l’administració pública. Estimem i valorem la llengua catalana i podem irradiar aquest sentiment de plenitud i normalitat. El català és una porta d’entrada, una finestra d’oportunitats i un fonament per a la creativitat.
Els sotasignats fem una crida a la ciutadania a assumir aquests cinc punts, a exigir-los a les nostres institucions i a comprometre’ns a actuar per a fer aquest pas endavant que ens exigeix la nostra llengua. Pel futur del català, pel futur dels Països Catalans.”
Post Scriptum, 16 de desembre del 2021.
La contribució analítica de Francesc Abad sempre cal tenir-la en compte: “Llengua, país, República. Dades per a un millor enfocament i diagnòstic de la situació del català.”
Post Scriptum, 28 de gener del 2022.
Josep Casulleras Nualart analitza a Vilaweb la precarietat de la defensa de llengua a l’escola en mans d’un govern mesell davant el poder espanyol: “I passat l’ultimàtum? Així es podria articular l’incompliment del 25% de castellà. Qualsevol govern espanyol en qualsevol moment durant els cinc anys vinents podria demanar l’execució forçosa de la sentència”.
Post Scriptum, 25 de març del 2022.
Avui a Vilaweb: “Pensàvem que acatarien el 25% per la porta del darrere i ho han fet per la del davant”. Indignació pel pacte sobre la immersió. Les entitats de defensa de la immersió lingüística reben amb estupefacció i enuig l’acord que reconeix legalment el castellà com a llengua d’ús a l’escola l’endemà de la vaga que demanava protegir el català”.
Post Scriptum, 8 de juny del 2022.
Avui s’ha conformat el bloc sucursalista ERC/JUNTS/PSC/Comuns: “El parlament consagra per llei l’ús “curricular i educatiu” del castellà.”
Post Scriptum, 23 d’octubre del 2022.
El proppassat 19, a Vilaweb, Gerard Furest alerta sobre el retrocés del català a l’escola : “Som un 36%. Si passem a un 20%, s’ha acabat. En vint o trenta anys haurà desaparegut amb el sistema actual”.
Post Scriptum, 24 de novembre del 2022.
Abans d’ahir Or Bou a Vilaweb: “Les promeses de Cambray es desinflen: el govern es desentén de les aules que ja apliquen el 25% de castellà“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!